L'efecte Brizendine

El meu home, un bon dia, va començar a llegir Steven Pinker. A partir d’aquí va ser un no parar. No només ha devorat tots els seus llibres, sinó que el seu interès per la divulgació científica l’ha portat a empassar-se després una bona colla de llibres d’autors del renom d’Oliver Sacks, Richard Dawkins o Carl Sagan, entre altres. Jo, ho confesso, vaig molt (però molt) endarrerida en aquest àmbit. I en cert sentit no té perdó, perquè per exemple fa anys que em recomanen el mateix Steven Pinker i encara no n’he llegit cap llibre, quan sóc conscient que, al marge del simple plaer d’adquirir coneixements, em pot il·luminar en qüestions professionals. Vist així, no faig sinó contribuir al tòpic que proclama que la gent de lletres és curta de gambals. Sense pal·liatius.

El cas és que durant molt de temps el meu marit no parava d’intentar explicar-me tot allò que aprenia dels llibres que llegia. Val a dir que sense gaire èxit pel que fa a la meva resposta, no gaire entusiasta. Diguem que per a ell aquelles revelacions científiques es mereixien una reverència, i veure que jo les despatxava amb un discret “ahà” el feia empipar. ¿Triava potser moments en què jo no podia mostrar-m’hi receptiva? ¿La seva intenció didàctica es diluïa en l’estil una mica sermoner que gasta de vegades? ¿No escollia bé les lliçons? ¿O simplement no hi ha més ignorant que el que no en vol saber, i per això em relliscava olímpicament gairebé tot el que em deia? Probablement, una mica de tot. També cal dir que de vegades em treia de polleguera que volgués explicar-me el llibre, en comptes d’esperar pacientment que jo me’l llegís i punt.

Però fa un mes vam anar al Cosmocaixa. El Quim va estar encantat amb el bosc inundat, gens estrany tenint en compte la seva dèria pels peixos. I nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per arrasar la llibreria que hi tenen. Em vaig comprar el llibre El cerebro femenino, de Louann Brizendine, i fa poc que me l’he acabat. ¿Què va passar mentrestant? Doncs que era jo qui volia explicar al meu home les fantàstiques descobertes que hi havia fet! Ell em mirava amb somriure burleta: “¿Qui és, ara, qui explica els llibres a l’altre…?”. La meva venjança era dir-li que bé, que tenia raó, i que no s’amoïnés, que callava. Però aleshores (ha, ha, ha!) era ell qui em deia: “No, no! Acaba, acaba! Digues…!”.

Que homes i dones som diferents és tan obvi, que costa de creure que encara hi hagi qui no ho vegi clar. Però comptar amb una bona recopilació de dades científiques que ho corroboren, i que donen llum a l’origen de moltes característiques físiques o comportaments masculins o femenins, és fascinant. Fa ja uns quants anys una amiga em va deixar un llibre que en aquells moments va ser un supervendes, el llibre dels australians Allan i Barbara Pease Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes, dedicat també a les diferències per raó de sexe. Quanta higiene mental per a tanta mandanga del políticament correcte!

N’hauríem de saber més, de tot plegat. Del funcionament de cervell, de l’evolució humana, del paper de la genètica, de tantes i tantes coses. Gràcies a Déu (o potser, millor dit, a la ciència), l’efecte Brizendine que acabo d’experimentar sembla un bon detonant perquè m’hi dediqui més. I ho tinc relativament fàcil: a casa ja hi tinc un bon grapat de llibres que m’hi poden ajudar! (Gràcies, amor.)