Però són els meus

Torno cap a casa empenyent el cotxet del Quim. Arribem a un carrer pla i de vorera prou ampla, en aquests moments tranquil, sense gaire trànsit ni vianants. No tinc pressa, i de ben segur que estarà encantat de baixar del cotxet.

— Quim, ¿vols caminar una estona?

— Caminar etona, qui! —em respon rialler, els ulls brillants sota els cabells que li hem tallat curtets curtets i que li accentuen la cara de pillet.

— Però no correm, ¿d’acord?

— Córrer no —em diu tot d’una seriós, fent-me que no amb el dit índex per subratllar que entén el missatge.

— Caminem tranquils, ¿eh?

— Caminar, qui —somriu de nou, content.

— Això mateix, caminem i no correm.

Durant un segon, mentre el deslligo de les corretges del cotxet, penso que potser sí que aquest cop creurà, però és un segon fugaç, perquè així que posa els peus a terra ja corre que se les pela, cridant:

— Córrer noooooooooooooo!!!!!

I jo apa, a perseguir aquest Usain Bolt de pa sucat amb oli, descolorit i en miniatura, que s’allunya veloç en una còmica estampa de cames separades i braços oberts, i avança despreocupat, feliç, inconscient. Santa innocència la meva!

* * *

— Podries haver recollit una mica la cuina —remugo.

— Acabo d’arribar.

— M’has trucat des de casa fa una hora!

— He arribat i he descansat una mica. Ho faré després.

Després? Després no és després, que ja sé de sobres que la seva interpretació dels adverbis temporals no lliga amb la meva. Després vol dir d’aquí a una hora, no vol dir demà al matí. I demà vol dir demà, no vol dir el mes entrant. I un dia d’aquests vol dir aquesta setmana, no vol dir l’any que ve. Santa paciència. Fa un any i escaig que es va comprometre a treure les taques de pintura dels marcs de les portes “el cap de setmana vinent”. Però això rai, que no m’amoïna gaire. És més preocupant quan urgeixen unes quantes rentadores i m’assegura que les posarà “avui”. Una espelmeta a santa Rita i posa’t a resar.

* * *

Em queixo d’alguna cosa. És que de vegades, quan fan tàndem, els llançaria per la finestra.

— Taquila, mama! —xiscla el Quim—. No teris!

Son pare es peta de riure. En traducció Quim-català, el meu fill em diu ‘Tranquil·la, mama, no t’alteris!’. Li ho va ensenyar ell fa un temps, és clar. I quan m’atabalo, van a duo. Quan fan equip són temibles. Sovint, quan m’irrito, adopten l’estratègia conjunta de fer que la meva indignació els entri per una orella i els surti per l’altra, i la capgiren interpretant un número d'humor.

— No teris, mama! No teris! Taquila!

I m’agafa el riure, perquè és inevitable, perquè són la pera, perquè la convivència duu implícita (ens agradi o no) certa tolerància. Perquè són dos gamarussos, però, malgrat tot, són els meus gamarussos.