7 d’abril de 2009

Sobreolletes i pitllaunes


La Marta va començar a riure. I a riure, i a riure, i a riure. No podia parar! La resta ens la vam mirar sorpreses, sense entendre què li havia agafat. Érem enmig d’una de les classes de català que faig als periodistes i documentalistes del mitjà on treballo, i jo tot just havia començat a cantar les solucions d’uns exercicis que els havia encomanat fer de deures.

L’Ester, que seia al seu costat, va començar a llegir per sobre els fulls d’exercicis de la Marta, a veure si aclaria el misteri, i també va començar a riure. A més de misteriós, doncs, encomanadís! Però al final en vam treure l’entrellat.

Els exercicis en qüestió anaven de formació de mots: prefixos, sufixos, paraules compostes. En el primer exercici els havia fet sumar formants, per provar de practicar les normes del guionet; per exemple, havien de dir quin era el resultat d’unir nord+irlandès (nord-irlandès), gira+sol (gira-sol), ex+marit (exmarit) o càrdio+grama (cardiograma). Uns exercicis més enllà, es tractava de formar paraules compostes. Hi havia paraules distribuïdes en dues columnes de manera que s’havia de formar el compost buscant quina de les paraules de la segona columna lligava amb una de la primera. Però amb les presses, la Marta havia seguit la inèrcia del primer exercici, i havia construït els compostos amb les paraules que apareixien alineades. El cas és que l’havia estranyada molt que cap de les paraules no li resultés familiar. Però ja se sap: la senyu posa casos punyeters. O potser, pensava, era l’evidència que tenia un vocabulari poc ric, i no calia donar-hi més voltes.

De l’error, se’n va adonar quan jo vaig començar a donar les respostes. I és clar, davant de la constatació de la seva despistamenta i dels compostos estrambòtics de nou encuny que havia creat, que ens va anar recitant, es feia un panxó de riure del qual totes ens vam contagiar.

La veritat és que eren paraules hilarants, d’acord: esmaobert, gratanostre, pelaplaure, veurefoc, rodacel... Però cal reconèixer que també hi vam trobar una dringadissa alegre, i ens va semblar que moltes podrien guanyar-se un lloc al diccionari ni que fos només per tenir una sonoritat tan juganera i suggerent. I n’hi ha que tenen una definició ben transparent. Un esgarria-xemeneies, per exemple, és clarament algú que s’entesta a espatllar xemeneies. Un guardacanyes, l’armari d’un pescador. Un pixafils treu partit de les coses més inservibles. I què me’n dieu d’un ventaagulles, un barballit, un obremón, un gratanostre, un tastaperdut, un parebregues, un barballit o un celmec? Per no parlar d’un sord-roig, un parataques, un lleva-rocs, un penjamut o un remenanegres.

De totes aquestes noves combinacions, però, les que més s’han guanyat la nostra estimació són
sobreolletes i pitllauna. De fet, ja formen part del nostre argot particular, ens defineixen com a grup. “Sobreolletes, has fet els deures?”, ens preguntem. “Avui estàs molt pitllauna!”, diu una altra. Fins que un dia, algú que no sap de què va la cosa ens sentirà, i es dirà a ell mateix que de català en sap ben poc i que li convé un reciclatge.

3 comentaris:

Marta "La sobreolletes" ha dit...

Si Pompeu Fabra estigués viu, segur que acceptaria sobreolletes i pitllauna! Ja veurem que passa en les properes revisions normatives... i a mi, algun dia em faran un homenatge per ser la sobreolletes primera!

Ester ha dit...

jajajaja... què en faríem sense les nostres anades d'olla a les classes de català????
Penso demanar-me un rodacel pels propers Reis!!

Segona ha dit...

Marta i Ester, teniu més deures de català: esmenar les errades dels vostres missatges. És que no us puc deixar soles ni un moment, carai!