Mans

−Si de debò vols saber l’edat d’una persona, mira-li les mans: les mans no enganyen.

Sóc incapaç de recordar de què parlàvem. I en canvi, no he oblidat mai aquesta frase de la meva àvia Carme. Sé també que en aquell moment ens miràvem les mans. Potser hi buscàvem semblances, no ho sé. Les seves mans eren blanques i tendres, amb arrugues plàcides, d’ungles polides i una mica acabades en punta. Duia l’anell d’or de casada i potser algun altre. Recordo també que si m’havia de gratar l’esquena ho feia amb moviments curts dels dits, i per això trigava més a alleujar-me la picor si en tenia, perquè amb el breu trajecte que recorrien les ungles li costava més encertar el punt exacte on havia de rascar.

Les mans d’ell, guarnides amb peculiars esquitxos de vitiligen i amb ungles de guitarrista, m’han agradat des del primer dia. Fan uns moviments sinuosos, de constància marina. De vegades fa l’efecte que dirigeixen sense batuta un conjunt de cambra que interpreta un repertori intimista. Són unes mans dolces, que fins i tot quan acompanyen un discurs volgudament vehement el vesteixen d’una sòbria elegància. Aquests gestos suaus m’han encisat sempre. M’imbueixen calma.

Un dia li vaig dir que em captivava com movia les mans. Menjàvem, no sé si dinàvem o sopàvem. Ell va somriure, i per un moment va quedar-se quiet, amb la forquilla suspesa en l’aire, com si algú invisible hagués premut el botó de pausa. “Ara no sé què fer-ne, de les mans”, va reconèixer. Aquells moviments que naixien de manera inconscient, ara no encertaven el camí de sortida. Va estar-se una estona buscant-los. I els va tornar a trobar quan va deixar de pensar-hi.