Ara ve Nadal

Falten pocs minuts perquè acabi el dia de Nadal, però comprovareu que la tardança a publicar la nostra nadala d'enguany està justificada (quina feinada!).

Bones festes a tothom!

Converses amb la Laura (2)

Hulk

Quim: -Aquest és el Hulk.

Mama: -El Hulk.

Laura: -A cul.

Quim: -Ha, ha! La Laura dit cul!!

Mama: -Ha, ha! Es diu Hulk. Hulk.

Laura: -Cul!

Quim: -Hulk!

Laura: -Cul! Ha, ha!

Mirant un llibre

Laura: -Lum, lum! Tote!

Mama: -Molt bé, és un cotxe i fa rum-rum. ¿I això, saps què és?

Laura: -Tote.

Mama: -No, això no és un cotxe. Això és un con.

Laura: -Cony.

Quim: -Ha dit cony!

Mama: -Home, perquè és petita i no li surt! Has de dir con, Laura. Con.

Laura: -Cony!

Quim: -Ha, ha! CON!

Laura: -Cony!

La merceria

Ja fa uns quants anys, mirava una tertúlia de fer safareig en un programa que presentava María Teresa Campos. En un moment determinat, un dels periodistes (per dir-ne d'alguna manera) va donar pas a un vídeo. L'enregistrament mostrava una petita entrevista a una noia que divulgava la transcendent notícia (verídica o no) que s'havia allitat amb no sé quin famoset (un famoset que tenia parella, a més). Quan la imatge va tornar al plató, la Campos va fulminar amb la mirada el paparazzi i va deixar clar que no aprovava que aquesta mena d'informacions tinguessin cabuda al seu programa.

-Abans de decidir posar un vídeo de personatges com aquests, m'heu d'avisar -va fer cara de fàstic-. Quan veig aquesta gent, em vénen ganes de plegar i muntar una merceria -de cop, guspires als ulls-. Una merceria amb els seus preciosos fils de colors i les seves troques de llana...

Els col·laboradors assumien que allà manava la Campos. Silenci tens. L'infractor, intimidat, potser tremolava per si perdia la cadira. La Campos explicava algun detall del seu establiment imaginari amb un somriure il·lusionat. Una altra de les col·laboradores va gosar puntualitzar:

-En una merceria també hi pot entrar gent d'aquesta...

-A la meva merceria, no -va sentenciar la Campos.

La Campos té una carrera professional llarguíssima que no conec prou per a valorar-la. Però aquest comentari em va quedar gravat a la memòria. Els programes de televisió, en aquells temps, més que dedicar-se a informacions del cor es dedicaven a esbudellar el personal per a escampar-ne les vísceres davant dels nassos dels voraços televidents, que els regalaven (¿regalàvem?) audiències més que notables planant sobre la carronya i deglutint-la. I davant d'aquella bogeria vertiginosa en què els programes competien per ser els que destripaven millor, emergia una merceria de vetes multicolors, de botons saltimbanquis en les seves capsetes, de fils virolats en rengleres rectíssimes, de madeixes caragolades esperant el moment de ser bufanda o jersei, d'agulles de fer mitja, i didals, i canemassos de punt de creu. Un món petit, bonic i endreçat. Un refugi humil i discret, calmat, que barrava el pas a la misèria moral amb gafets, cremalleres, feltres, velcros. Amb senzills buiracs d'agulles de cap i mil futures labors encisadores que voleiaven en l'aire com papallones, vives en la imaginació i les mans de pacients cosidors i costureres amants de la delicadesa.

Em va captivar, aquella merceria.

Últimament hi he pensat molt, en les merceries. I per això em vagava d'explicar-ho.

Converses amb el Quim (32)

Nyol
-Mama, ¿oi que aquesta dutxa és una bírria?
-Sí. És un nyap i un bunyol!
-És un nyol!
-No he dit nyol, he dit bunyol.
-Ja sé que has dit bunyol! Jo he dit nyol, que vol dir nyap i bunyol. Nyap i bunyol, nyol. ¿Ho entens?

Acupuntura
-¿Saps què és l'acupuntura, Quim?
-No.
-Doncs mira, hi ha gent que quan té mal en algun lloc, va a fer-se acupuntura. Et claven unes agulles en unes parts del cos, i diuen que així deixes de tenir tant de mal...
-Doncs jo no m'ho faria, perquè potser les agulles em fan més mal que el mal que tenia!!!
-Ha, ha! Ben pensat. Suposo que has d'estar segur que t'ho faci algú que en sàpiga molt. Perquè també hi ha molta gent que enganya amb aquestes coses! S'ha d'anar molt amb compte.
-Doncs jo tindria una màquina -fa com si mirés per uns binocles-, faria així, i miraria els que enganyen.
-¿Una màquina per descobrir els que enganyen?
-Sí!
-Aniria bé, sí.

Motivació a l'escola
Avi: -¿I com va l'escola, Quim?
Quim: -Malament. Fem fitxes i és un rotllo.

Alerta!
Mama: -Això no ho facis, Laura!
Quim: -¿Què ha fet?
Mama: -Es posava un tros de carn pel forat del nas!
Quim: -Això és molt malament, Laura! Si entra dins, et pots morir, i si surt a fora, estarà ple de mocs!!

Per dins
[Això va passar aquest estiu.]
Anem caminant per un passeig, i de cop i volta un motorista passa per la calçada a tot drap, fent un soroll eixordador. Tots ens clavem un ensurt.
-¿T'has espantat, Quim?
-No m'he espantat gaire, però per dins he pensat: "Però què coi fa, aquest paio?!?!?!"

El dinar preferit
-¿Quin seria, el teu dinar preferit?
-Tortel·linis, macarrons i gelat!

Prioritats
-A veure, ¿primer et tallo les ungles dels peus, o primer em poses la tireta?
-Primer et curo, que és més important.

Escatologia
-¿Saps que...? No, millor que això no t'ho digui, que és una mica marrano...-al Quim li interessen fora mesura les coses que em resisteixo (o faig veure que em resisteixo) a explicar-li.
-Sí, sí, mama! Explica-m'ho! Va, mama, explica-m'ho!
-¿I no ho aniràs dient a tothom?
-No ho diré a ningú! T'ho prometo! Digues-m'ho!
-¿Segur?
-Segur! De debò!
-Doncs mira, jo et pregunto l'hora, i m'has de dir: "Les dotze." ¿D'acord?
-Sí.
-¿Quina hora és?
-Les dotze.
-Agafa un cagarro i esmorza!
-Ha, ha, ha, ha!! Un cagarro!!
-Ha, ha!!
-¿I quina hora és ara de debò, mama? -miro el rellotge.
-Les nou.
-Doncs agafa una nou i menja-te-la!! Ha, ha, ha!!

[Al cap d'uns dies...]
-¿Saps què, mama? Si un dia veus una cuca, i dius: "Ah! Una cuca!", jo et diré: "Tira't una llufa!"

[Un altre dia...]
-Mama, ¿quina hora és?
-Les nou i deu.
-Tira't un pet i seu! Ha, ha, ha!!

Vista cansada
Tot just llevar-se, el Quim agafa un Mortadel·lo i es posa al sofà a llegir-lo. Tot just mirar la primera vinyeta, em diu:
-Mama, en un altre llibre el Mortadel·lo tenia raó que amb la vista cansada no s'hi veu bé, perquè ara encara estic cansat i no m'hi veig bé.
-Home, si t'esperes a estar més despert i encens el llum, que ara encara és una mica fosc, em sembla que t'hi veuràs millor. I tenir la vista cansada no és ben bé això, ¿eh?

Amb la boca oberta
-Mama, quan t'ho expliqui, et quedaràs bocaparada!!!

La primera

Ha estat aquest vespre. Mentre el Quim s'acabava de menjar la poma, he anat a endreçar una mica la cuina. El Quim ha vingut al cap d'un moment.

-Mama.

-Digues.

M'he tombat i el Quim m'ha allargat el palmell obert, amb una coseta remenuda al bell mig.

-¿Què és, això?

-La dent!!

Ostres! Feia dies que li ballava, però no es decidia a caure. I vet aquí que enllestint les postres, clinc-clinc, la dent ha saltat sense paracaigudes. M'ensenya el foradet que li ha quedat.

-Ha fet així -m'explica, marcant la parabòlica amb el dit índex.

-Ah! ¿I què farem?

-No ho sé.

-¿No saps què hem de fer amb la dent? ¿No te'n recordes?

-...

-¿On l'hem de posar?

-Ah! Sota el coixí!!

-Exacte!

I tornem a taula, es menja dos trossos més de poma, i remena la dent (no se'n pot estar) i ai que la perdrem.

-Mama, quan em caigui un queixal, hauré de menjar així com de costat perquè per allà no podré mastegar!! ¿I si perdés tres dents alhora...?

-Et costaria una mica més mastegar, però ja està.

-Mama, voldré fer un vídeo! Diré: "Hola, sóc el Quim, i m'ha caigut una dent!"

-Em sembla bé! Primer t'ajudo a dutxar-te, et poses el pijama, i fem el vídeo, ¿d'acord?

I mentre el dutxava, es divertia assegurant-me que tenia una dent rosa i traient la llengua pel foradet. I m'explicava que ho amagaria als de l'escola, i llavors obriria la boca de cop per ensenyar-los la novetat. A la classe, només al F., el D. i l'A. els ha caigut alguna dent.

Ja dutxat, hem enregistrat el vídeo. Li encanta que gravem vídeos, i mirar-los un cop, i un altre, i un altre, i un altre. I sobretot, fer el pallús mentre el gravem. No se'n cansa mai. I després li he fet mil fotos ("ara ensenya la boca amb el foradet", "ara ensenya la dent que ha caigut", "ara intenta no fer cara de burro, va"...) perquè en surti alguna de salvable entre els centenars d'inaprofitables per desenfocades, pels ulls tancats, per la cara estranya. S'ha mirat el vídeo i les fotografies, i ha rigut veient-se. Ens hi hem estat prou estona, però l'ocasió s'ho valia.

-Ara ja al llit, Quim.

Hem deixat la dent sota el coixí. Em temia que no podria parar de tocar-la i de comprovar i recomprovar que hi era, però no. Li he començat a fer les carícies que tant adora, i li han vingut mil dubtes. ¿El ratolí fa servir una escala per arribar fins al llit? ¿Com ho sap, que ha de venir a buscar una dent? ¿Els ratolins es cansen? ¿El ratolí té un germà que l'ajuda per si es cansa? ¿I si li deixem alguna cosa de menjar? Potser de nit em llevo a fer pipí i me'l trobo, mama!

Ha arribat un moment que m'he adonat que si no ho frenava, el debat podia durar tota la nit, i li he dit que ja prou de xerrera, que no s'amoïni que segur que el ratolí li portarà algun regal. Li hem deixat una galeta i tot.

-Però mama, i si...

-Ja prou, Quim. Va, tanca els ulls, que vingui la son.

Li he fet carícies fins que s'ha adormit. O no del tot, perquè quan m'he aixecat del llit, ell, amb els ulls tancats, m'ha dit que m'estimava molt.

El ratolí li portarà un regal xulíssim. No en tinc cap dubte!

Converses amb el Quim (31)

Ajuda a la dutxa

-¿Qui vols que t'ajudi a dutxar-te, el papa o jo?

-Millor tu, que ets més guapa.

Gall dindi

-¿Gall dindi en castellà es diu gallo dindio?

Eleven

-Mama, ¿què volia dir eleven?

-Onze.

-Ah, sí. ¿Dotze i tretze es diu twoleven i threeleven?

Fent de teacher a la Laura

-Laura, digues: one!

-An!

-Digues: two!

-Tu!

-Digues: three!

-I!

-Digues: four!

-Fo!

-Digues: five!

-Fai!

-Digues: six!

-I!

-Digues: seven!

-Eve!

-Digues: nine!

-Nai!

-Digues: ten!

-Tè!

-Molt bé, Laura! Mama, mira, li he ensenyat a la Laura els números en anglès!!

Dia de pluja

-Quina llàstima que us hagi plogut una mica avui que anàveu al zoo, ¿no?

-També m'agrada que plogui, mama, perquè així es reguen els arbres i m'he refrescat el cap!

Al vestidor del gimnàs

-Mama, li he vist el cul a aquella senyora...

-És normal, Quim: això és un vestidor. A més, no sé de què t'estranyes tant, perquè tots tenim cul. Tu, el papa, la Laura i jo ja has vist que tenim cul, ¿no?

-Sí. I el teu té chicha que es mou quan camines.

-Aix...

Més culs

Em repenjo a la paret del lavabo mentre el Quim es renta les dents, i accidentalment apago l'interruptor amb el cul.

-Mama, has de controlar més el teu cul.

La meva germana és bellugueta

-¿La camamilla va bé per al mal de coll?

-Home, les coses una mica calentones poden anar bé, sí.

-¿I per a què més va bé?

-Doncs mira, la camamilla ajuda a estar una mica més tranquil.

-Llavors n'hi hauríem de donar a la Laura!

La influència de Mortadel·lo

-Mama, només em queda això de l'ou Kinder. ¿Ho vols tastar?

-No, gràcies.

-Però és molt bo! L'has de tastar!

-És que em fa una mica d'angúnia, Quim. Gràcies, però acaba-te'l tu.
-Doncs me l'acabo jo. ¡Al buche!

Horaris de cultes

-Ja sé que és una assignatura sobre poesia catalana del segle XX -va dir el professor Jaume Aulet des de la tarima, amb aquella múrria mirada miop darrere les ulleres de pasta-, però en el fons només aspiro a activar-vos un interruptor que us obri bé les orelles. El que m'agradaria de debò, per exemple, és que féssiu un bot quan veiéssiu una marca de productes dietètics anomenada Santiveri.

Vaig riure. Coneixia la marca, però mai no havia caigut en aquella observació. I de fet, em va sorprendre que mai no m'hagués sorprès. La qüestió és que a partir de llavors, indefectiblement, cada cop que em trobava un cas similar pensava en aquell comentari. Em demanava a qui se li podia haver acudit el nom comercial de Fincas Corral, i celebrava que un representant dels productors de fruita dolça es digués Josep Presseguer.

M'encantaven, les classes del professor Aulet. Vam llegir Maragall, Carner, Rosselló-Pòrcel, Riba o Dalí, entre altres. Ens parlava de moviments literaris, d'idees sobre la poesia, del sentit dels versos. Ens posava un poema als morros i ens preguntava què hi vèiem. Ens portava llibres que s'acabaven de publicar i ens els presentava per temptar-nos. Ens deia que no era tan difícil aprendre francès, i que això ens permetria accedir a meravelles literàries. S'estimava allò de què parlava, cosa que no li impedia amanir les explicacions amb una ironia agraïda. Tampoc no era pedant. Un cop, davant de la pregunta compromesa d'un alumne, va respondre-li amb un somriure trapella.

-Els alumnes, de vegades, us penseu que els professors ho sabem tot! Doncs heu de saber que potser no sabem gaire més que el que acabem d'explicar. O fins i tot, res més.

Per a aquella assignatura, vaig presentar un treball sobre l'obra de Clementina Arderiu, i encara sóc capaç de recordar, més de deu anys després, les correccions que m'hi va anotar. Es tractava d'un d'aquells treballs que et fa sentir plaer intel·lectual. Redactar-lo no és un tràmit, sinó un repte. Llegeixes, estudies, medites, barrines, i quan en treus l'entrellat, crides un eureka arquimèdic enmig d'un bany d'endorfines.

I malgrat tot això, haig de reconèixer que tinc la poesia prou oblidada, pobra. M'autojustifico argumentant, com repetia la iaia Carme, que qui fa el que pot no està obligat a més, i que tenir cura de dues criatures i treballar, i anar amunt i avall amb la motxilla de l'ordinador a l'esquena com si fos la closca d'un caragol, no proporciona un estat d'ànim gaire procliu a la lírica. I quan arriba el miracle de tenir una estona, m'he imposat lectures prou païbles, per no acabar de mal humor girant pàgines enrere d'un totxo que he hagut de deixar abandonat i del qual (dies després) he perdut el fil, o per no forçar més del compte el cervell al final d'una jornada esgotadora farcida de nens que desafien la gravetat pels tobogans i traduccions de l'operativa d'un caixer automàtic. I sí, vaig llegir el llibre de la Maria pels volts d'abril, i sí, algun cop he rellegit Szymborska, i sí, vaig fullejar aquell recull d'Estellés. Però per a què enganyar-nos, són unes engrunes de no res... ¿Em retrobaré amb la poesia algun dia? Vull pensar que sí, és clar.

I fa uns quants mesos, van obrir una (altra) església evangèlica en un local del barri. Les lletres adhesives enganxades a la porta de vidre de l'entrada, per a informació dels feligresos, indiquen: "Horarios de cultos". Certament, una església obertament selectiva amb la parròquia que admet. De vegades estic temptada d'entrar a preguntar quin és el barem que fan servir per mesurar la cultura dels fidels. O on adrecen els pobres incultes que també volen assistir a la litúrgia. De la mateixa manera que entraria a protestar pel poc respecte a les minories que manifesta l'establiment de prop de casa en què arrangen roba, on promocionen sense pudor que tenen "Baixos d'oferta". Gent menuda esclava en ple segle XXI. I dic això per no entrar en supòsits més pornogràfics, és clar.

Veure els horaris de cultes i els baixos d'oferta, doncs, continua fent-me pensar en el meu professor de poesia. Com a mínim, l'interruptor funciona. Almenys, en això no li he fallat.