30 de novembre de 2012

La merceria

Ja fa uns quants anys, mirava una tertúlia de fer safareig en un programa que presentava María Teresa Campos. En un moment determinat, un dels periodistes (per dir-ne d'alguna manera) va donar pas a un vídeo. L'enregistrament mostrava una petita entrevista a una noia que divulgava la transcendent notícia (verídica o no) que s'havia allitat amb no sé quin famoset (un famoset que tenia parella, a més). Quan la imatge va tornar al plató, la Campos va fulminar amb la mirada el paparazzi i va deixar clar que no aprovava que aquesta mena d'informacions tinguessin cabuda al seu programa.

-Abans de decidir posar un vídeo de personatges com aquests, m'heu d'avisar -va fer cara de fàstic-. Quan veig aquesta gent, em vénen ganes de plegar i muntar una merceria -de cop, guspires als ulls-. Una merceria amb els seus preciosos fils de colors i les seves troques de llana...

Els col·laboradors assumien que allà manava la Campos. Silenci tens. L'infractor, intimidat, potser tremolava per si perdia la cadira. La Campos explicava algun detall del seu establiment imaginari amb un somriure il·lusionat. Una altra de les col·laboradores va gosar puntualitzar:
-En una merceria també hi pot entrar gent d'aquesta...
-A la meva merceria, no -va sentenciar la Campos.

La Campos té una carrera professional llarguíssima que no conec prou per a valorar-la. Però aquest comentari em va quedar gravat a la memòria. Els programes de televisió, en aquells temps, més que dedicar-se a informacions del cor es dedicaven a esbudellar el personal per a escampar-ne les vísceres davant dels nassos dels voraços televidents, que els regalaven (¿regalàvem?) audiències més que notables planant sobre la carronya i deglutint-la. I davant d'aquella bogeria vertiginosa en què els programes competien per ser els que destripaven millor, emergia una merceria de vetes multicolors, de botons saltimbanquis en les seves capsetes, de fils virolats en rengleres rectíssimes, de madeixes caragolades esperant el moment de ser bufanda o jersei, d'agulles de fer mitja, i didals, i canemassos de punt de creu. Un món petit, bonic i endreçat. Un refugi humil i discret, calmat, que barrava el pas a la misèria moral amb gafets, cremalleres, feltres, velcros. Amb senzills buiracs d'agulles de cap i mil futures labors encisadores que voleiaven en l'aire com papallones, vives en la imaginació i les mans de pacients cosidors i costureres amants de la delicadesa.

Em va captivar, aquella merceria.

Últimament hi he pensat molt, en les merceries. I per això em vagava d'explicar-ho.