Transport públic

Fer servir el transport públic és, sovint, un esport de risc. Ahir mateix, a la parada del metro de Verdaguer a quarts de nou del matí, vaig haver de deixar passar dos trens. En el tercer m'hi vaig encabir fent el cor fort. Fent el cor fort i empenyent, és clar. Horrorós. M'agradaria que les autoritats competents haguessin de fer un recorregut com el que faig per venir a la feina només durant una setmana. Em fa l'efecte que contribuiria a esmolar-los l'enginy per trobar-hi solucions.

Els meus sogres viuen al Carmel, un barri mal comunicat. Molt mal comunicat. Quan el meu xicot vivia amb els seus pares i estudiava a la universitat, tot i que tenia una parada del bus que hi anava prop de casa, havia de caminar una estona fins a la parada d'origen del recorregut. A la seva parada (només dues o tres parades més enllà de la que comença la ruta) els autobusos ja anaven tan plens que ni tan sols obrien les portes. I quan jo duia el Quim amb els meus sogres alguns matins per poder anar a la feina, havia d'esperar no sé quanta estona que passés l'autobús que m'hi duia. I quan arribava, potser anava ben ple, també. Resumint: hi ha pocs autobusos que passin pel Carmel, els que hi van passen cada vint minuts o més, i quan ho fan poden anar pleníssims. A més, justament a la zona on viuen els meus sogres no tens l'alternativa del metro. Per acabar-ho d'adobar, és un barri de carrers estrets i costeruts que fan poc probable que et decideixis a fer una bona passejada... Per cert, ¿us recordeu de les vagues d'autobusos de Barcelona? Van ser un malson dels grossos per a tots els barcelonins, però els que més es van fer fotre van ser justament els que viuen en barris on precisament no s'estila gaire això del taxi, com el Carmel.

El cas és que fa unes setmanes vaig decidir anar a visitar els meus sogres amb el Quim, aprofitant el solet. Era diumenge, i això vol dir que t'has de calçar, perquè si la freqüència de pas és baixa entre setmana, el cap de setmana el temps que passa entre un bus i un altre és una eternitat. Havia d'agafar l'autobús a la plaça de Sanllehy. Després d'esperar-nos uns vint minuts, va arribar un 28. Ple no, pleníssim. Tan a vessar que era impossible pujar-hi amb el cotxet. Al cap de deu minuts més, va passar el 24 (una companya de feina em va explicar que ella i el seu marit en diuen "l'últim"... perquè sempre passa l'últim!). Fins a la bandera, però amb una mica de consideració dels anxubats i resignats passatgers, vaig aconseguir enfilar-m'hi amb el cotxet, això sí, amb algunes acrobàcies.

¿Sabeu quin és un dels problemes d'aquestes línies? Que les envaeixen els turistes que van al parc Güell. Això aconsegueix que acabis agafant tírria als pobres visitants, que generalment són educats i no tenen pas cap intenció d'amargar-te el dia. Però quan vas cap a casa o a la feina, i veus que hi ha pocs busos, i que els que hi ha te'ls ocupen turistes que han pujat al centre de Barcelona, els voldries fúmer fora a puntades de peu. En realitat, convindria que els que rebessin xarop de bastó fossin les ments preclares que han ideat la xarxa de transport públic, però en la seva absència et vénen ganes d'atonyinar uns quants turistes, almenys per desfogar-te. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, murmures, mentre amb cara amable els dius que no, que la parada següent no és la del parc Güell, que s'esperin a la següent que els deixa més a la vora. Alguna vegada havia tingut la temptació de cridar, quan l'autobús passava pels Jardins de Salvador Espriu (al passeig de Gràcia amb la Diagonal): "Parc Güell! Parc Güell!". M'imaginava tots els turistes baixant en ramat, mig desconcertats, mentre jo, rient malignament, reposava el cul en un seient buit per descansar les cames fatigades d'estar dempeus un quart d'hora i gaudir del trajecte.

Jo no sóc cap llumenera, però em sembla fora de dubte que cal posar-hi remei, a aquestes coses. I algunes solucions provisionals no em semblen difícils d'adoptar. ¿De debò que, per exemple, a ningú no se li ha acudit crear un autobús llançadora que surti del centre de Barcelona i vagi directament al parc Güell, destinat bàsicament als turistes? ¿Tant costaria reforçar les línies que passen per la zona del Carmel que no tenen metro?

M'allargaria parlant de la Renfe. Però avui fa bon dia i tinc la sort de poder marxar d'hora a casa per dinar tranquil·lament amb el meu fantàstic marit. Ai, que bé. Espero trobar lloc per seure als Ferrocarrils.

Converses amb el Quim

Mirant un solar on acaben de plantar una grua

-Quim, ¿saps què hi faran, aquí?
-Soroll.

La cançó del Joli

-Mama, ¿em cantes el Joli?
-¿El Joli?
-Sí.
-¿La cançó del Jordi?
-No. Del Joli.
-¿Del Joli...?
-Sí.
-¿Que me la sé?
-Sí. El Joli.
-Ostres, Quim. És que no t'entenc. ¿Segur que la conec?
-Sí.
-A veure, ¿com fa?
-#Jo li cumplalé una capa, una caaaaapa!! Jo li cumplalé una capa i un baleeeeet!"#


Ets la pera

-Ets la pera, Quim.
-I tu una poma i el papa un plàtan.

L'aigua

-Mama, ¿vols que agafem l'aigua?
-¿És un suggeriment, o una ordre fortament modalitzada?
-No, és una cantimflola. [=cantimplora]

La cançó de la maduixa

Mentre menja un iogurt de maduixa, em diu:
-Mama, sé la cançó d'una maluixa.
-Ah, ¿sí? ¿I com és?
-#La maluixa me la menxoooo#
-Ah, que maca. ¿I qui te l'ha ensenyada?
-No me l'ha ensenyat ningú.
-Ah, te l'has inventat.
-No.
-¿No te l'has inventat?
-No.
-Llavors sí que te l'ha ensenyat algú.
-No. Me l'he ensenyat jo mateix.
-Llavors sí que te l'has inventat!
-No.
-Ah, ja ho entenc. ¿L'has creat?
-Sí.

¿Qui et dutxa millor?

-Quim, ¿qui et dutxa millor, jo o el papa?
-Jo sol, tranquil·let. Quan sigui glan em dutxalé jo sol.

El color de la caca

Al migdia:
-Quim, menjant tanta pastanaga et sortirà la caca taronja.

Al vespre:
-Mama, si menxo olives em sortirà la caca negra! ¿I si menjo lacasitos?

Políticament correcte

Un dissabte, quan s'acaba de llevar:
-Vull anar al llit dels papes i de les mames!

El color carabassa

-Aquest és el color taronja, però també en podem dir carabassa.
-I aquest és el color groc, i el color pera.

Les celles

M'acaricia les celles.
-Tinc molta cella, ¿oi?
-No en tens moltes. En tens dues.

El Gran Dictat

-¿Què fa, el papa?
-Juga a El Gran Dictat.
-¿El gran tic-tac? ¿Que hi ha un rellotge molt gros?

Bimbo!

La neu, a Barcelona, va arribar amb companyia. L'endemà de la nevada, enmig del carrer, vaig haver d'aturar-me. Al meu costat hi havia aquella nouvinguda, que passejava amb passets àgils i graciosos i anava mirant a banda i banda com atabalada, ignorant els meus ulls sorpresos i encuriosits, que l'escodrinyaven amb simpatia. Semblava que la neu que havia caigut l'hagués tenyida de clapes blanques, brillants sobre el fons negre. Que bonica, vaig pensar mentre me la bevia amb la mirada, feliç d'haver vist aquella bestiola de tan a prop, que de sobte, com si hagués recordat de cop i volta que feia tard, va enlairar-se i va marxar sense acomiadar-se. I llavors, és clar, la pregunta. Com es diu. Com es deu dir. Quina ràbia, quina murga no trobar la paraula, el desig sempre incomplert de saber del cert el nom de cada cosa. M'aigualeix l'alegria, coi. Però l'Ínia, providencial com una bruixa sàvia enmig de la dissort, em dóna la clau. Vaig veure una cuereta blanca. Un nom dringadís per a un ocell preciós. I la meva felicitat, ara ja sí, completa.

Nota per a curiosos: Els ornitòlegs diuen que "fan un bimbo" quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans.

Potser torno i tot

De vegades em pregunto per què faig el que faig, per què deixo de fer el que deixo de fer. Al final, sovint arribo a la conclusió que penso massa, i que les coses em van millor quan, simplement, les faig i llestos.

La Bel es va tornar a enamorar. En Rudolf va plegar de la feina i va escriure un altre llibre. En Xavi i la Montse van tenir la Laia. La universitat ha publicat un estudi en què vaig col·laborar. Vaig deixar la feina de la tele. L'Elvira ha trobat un pis millor... i un compositor. L'Albert es casarà amb la Regina. La Cuqui espera una criatura. El Joan ha crescut com una carabassera.

I el Quim ha crescut tant... Ara toquen virus que van i vénen de l'escola bressol, les corredisses pel parc espantant els coloms que tant odio. I el "Mama, ¿estàs contenta?", que em pregunta somrient quan s'ha recordat de fer el pipí al lavabo. Contentíssima, i tant!

I no havia explicat res de tot això.

¿I el blog?, em deien l'Albert, el Luis. "Allà", els responia. Aquí, vaja.

El repte de l'Ínia

L'Ínia m'ha involucrat en un joc que he acceptat. Es tracta d'escriure un relat breu que contingui les paraules vida, viatge, amor, sexe, cine i literatura. També haig de convidar sis dones a participar-hi, encara que de moment només se me n'acuden quatre. Són:

La Bel de S'hi val a badar
La Roser de La finestra és el paisatge
La Cristina de Calm@
La Paula de The lesbian sisters

I el meu relat és aquest (sigueu indulgents).

El trencaclosques

Ella mai no havia esmentat la seva set de venjança. Era contraproduent embolcallar-la amb literatura. Però si s'hi hagués fixat, Sebastià Riudoms l'hauria vista niar catorze anys enrere en els seus ulls de color avellana, aquell vespre a Marràqueix, en el viatge de nuvis, quan en Sebastià va insinuar-li que havia fet sort casant-se amb ell. En Sebastià ignorava que els insults velats i les mirades per sobre l'espatlla alimentaven un esperit de revenja proporcional a aquell menyspreu, i que en les nits de sexe sense amor l'Alba gaudia veient-lo satisfet, cofoi i orgullós de la pròpia virilitat, perquè sabia que això col·laborava a cimentar l'absència absoluta de sospita. Sebastià Riudoms vivia amb el convenciment d'haver aconseguit la muller obedient, la mare amatent per a la seva nissaga, la dona elegant que podia lluir en els actes socials. En realitat, tot aquell temps d'aparent submissió Alba Ballesta l'havia dedicat a convertir les humiliacions del seu marit en peces d'un trencaclosques amb la imatge victoriosa d'ella mateixa, que a poc a poc anaven encaixant. Esverat i incrèdul, Sebastià Riudoms s'imaginava que era a la sala fosca d'un cinema mirant la pel·lícula que recopilava tota la seva vida, i hi buscava sense èxit els rastres de la traïció. Amb els punys colpejava un puzle acabat de completar, coronat amb el somriure de la seva esposa, i s'adonava que no tenia prou força per desfer-lo. L'última peça que s'hi havia ajustat era el maó situat a dalt de tot a la dreta, el que havia tornat definitivament cec i tenebrós aquell diminut habitacle on ella l'havia emparedat.

Però són els meus

Torno cap a casa empenyent el cotxet del Quim. Arribem a un carrer pla i de vorera prou ampla, en aquests moments tranquil, sense gaire trànsit ni vianants. No tinc pressa, i de ben segur que estarà encantat de baixar del cotxet.

— Quim, ¿vols caminar una estona?

— Caminar etona, qui! —em respon rialler, els ulls brillants sota els cabells que li hem tallat curtets curtets i que li accentuen la cara de pillet.

— Però no correm, ¿d’acord?

— Córrer no —em diu tot d’una seriós, fent-me que no amb el dit índex per subratllar que entén el missatge.

— Caminem tranquils, ¿eh?

— Caminar, qui —somriu de nou, content.

— Això mateix, caminem i no correm.

Durant un segon, mentre el deslligo de les corretges del cotxet, penso que potser sí que aquest cop creurà, però és un segon fugaç, perquè així que posa els peus a terra ja corre que se les pela, cridant:

— Córrer noooooooooooooo!!!!!

I jo apa, a perseguir aquest Usain Bolt de pa sucat amb oli, descolorit i en miniatura, que s’allunya veloç en una còmica estampa de cames separades i braços oberts, i avança despreocupat, feliç, inconscient. Santa innocència la meva!

* * *

— Podries haver recollit una mica la cuina —remugo.

— Acabo d’arribar.

— M’has trucat des de casa fa una hora!

— He arribat i he descansat una mica. Ho faré després.

Després? Després no és després, que ja sé de sobres que la seva interpretació dels adverbis temporals no lliga amb la meva. Després vol dir d’aquí a una hora, no vol dir demà al matí. I demà vol dir demà, no vol dir el mes entrant. I un dia d’aquests vol dir aquesta setmana, no vol dir l’any que ve. Santa paciència. Fa un any i escaig que es va comprometre a treure les taques de pintura dels marcs de les portes “el cap de setmana vinent”. Però això rai, que no m’amoïna gaire. És més preocupant quan urgeixen unes quantes rentadores i m’assegura que les posarà “avui”. Una espelmeta a santa Rita i posa’t a resar.

* * *

Em queixo d’alguna cosa. És que de vegades, quan fan tàndem, els llançaria per la finestra.

— Taquila, mama! —xiscla el Quim—. No teris!

Son pare es peta de riure. En traducció Quim-català, el meu fill em diu ‘Tranquil·la, mama, no t’alteris!’. Li ho va ensenyar ell fa un temps, és clar. I quan m’atabalo, van a duo. Quan fan equip són temibles. Sovint, quan m’irrito, adopten l’estratègia conjunta de fer que la meva indignació els entri per una orella i els surti per l’altra, i la capgiren interpretant un número d'humor.

— No teris, mama! No teris! Taquila!

I m’agafa el riure, perquè és inevitable, perquè són la pera, perquè la convivència duu implícita (ens agradi o no) certa tolerància. Perquè són dos gamarussos, però, malgrat tot, són els meus gamarussos.

L'efecte Brizendine

El meu home, un bon dia, va començar a llegir Steven Pinker. A partir d’aquí va ser un no parar. No només ha devorat tots els seus llibres, sinó que el seu interès per la divulgació científica l’ha portat a empassar-se després una bona colla de llibres d’autors del renom d’Oliver Sacks, Richard Dawkins o Carl Sagan, entre altres. Jo, ho confesso, vaig molt (però molt) endarrerida en aquest àmbit. I en cert sentit no té perdó, perquè per exemple fa anys que em recomanen el mateix Steven Pinker i encara no n’he llegit cap llibre, quan sóc conscient que, al marge del simple plaer d’adquirir coneixements, em pot il·luminar en qüestions professionals. Vist així, no faig sinó contribuir al tòpic que proclama que la gent de lletres és curta de gambals. Sense pal·liatius.

El cas és que durant molt de temps el meu marit no parava d’intentar explicar-me tot allò que aprenia dels llibres que llegia. Val a dir que sense gaire èxit pel que fa a la meva resposta, no gaire entusiasta. Diguem que per a ell aquelles revelacions científiques es mereixien una reverència, i veure que jo les despatxava amb un discret “ahà” el feia empipar. ¿Triava potser moments en què jo no podia mostrar-m’hi receptiva? ¿La seva intenció didàctica es diluïa en l’estil una mica sermoner que gasta de vegades? ¿No escollia bé les lliçons? ¿O simplement no hi ha més ignorant que el que no en vol saber, i per això em relliscava olímpicament gairebé tot el que em deia? Probablement, una mica de tot. També cal dir que de vegades em treia de polleguera que volgués explicar-me el llibre, en comptes d’esperar pacientment que jo me’l llegís i punt.

Però fa un mes vam anar al Cosmocaixa. El Quim va estar encantat amb el bosc inundat, gens estrany tenint en compte la seva dèria pels peixos. I nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per arrasar la llibreria que hi tenen. Em vaig comprar el llibre El cerebro femenino, de Louann Brizendine, i fa poc que me l’he acabat. ¿Què va passar mentrestant? Doncs que era jo qui volia explicar al meu home les fantàstiques descobertes que hi havia fet! Ell em mirava amb somriure burleta: “¿Qui és, ara, qui explica els llibres a l’altre…?”. La meva venjança era dir-li que bé, que tenia raó, i que no s’amoïnés, que callava. Però aleshores (ha, ha, ha!) era ell qui em deia: “No, no! Acaba, acaba! Digues…!”.

Que homes i dones som diferents és tan obvi, que costa de creure que encara hi hagi qui no ho vegi clar. Però comptar amb una bona recopilació de dades científiques que ho corroboren, i que donen llum a l’origen de moltes característiques físiques o comportaments masculins o femenins, és fascinant. Fa ja uns quants anys una amiga em va deixar un llibre que en aquells moments va ser un supervendes, el llibre dels australians Allan i Barbara Pease Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes, dedicat també a les diferències per raó de sexe. Quanta higiene mental per a tanta mandanga del políticament correcte!

N’hauríem de saber més, de tot plegat. Del funcionament de cervell, de l’evolució humana, del paper de la genètica, de tantes i tantes coses. Gràcies a Déu (o potser, millor dit, a la ciència), l’efecte Brizendine que acabo d’experimentar sembla un bon detonant perquè m’hi dediqui més. I ho tinc relativament fàcil: a casa ja hi tinc un bon grapat de llibres que m’hi poden ajudar! (Gràcies, amor.)