L'amor que vull

De vegades vull un amor tendre. Que em diguis bonica i m'acariciïs els cabells, enfilant-me'ls darrere l'orella. Que mentre m'ho dius, somriguis i m'escodrinyis el fons dels ulls sabent que abaixaré la mirada, abrusada. Que la teva abraçada m'embolcalli, càlida com l'olor del pa acabat de sortir del forn, i em faci encongir com l'Alícia del conte, fosa en el teu nom.


A voltes, però, vull un amor salvatge com el d'Estellés. Que t'arrapis a les meves natges, que t'endinsis en els viaranys del desig. Que em besis amb foc en tots els llavis i em facis eriçar la pell. Que despertis a cops els gemecs i els calfreds reclosos dins la gàbia i els n'obris els candaus perquè s'escapin en desbandada. Desbridat el goig més animal, que fem galopar el cavall fins al doll que ens assedegui.


Vull també un amor quotidià. Que la tarda que plou m'enviïs un missatge avisant-me que aniràs tu a buscar el nen a escola. Que em netegis l'ordinador de virus punyeters i hagis comprat el gelat que a mi m'agrada, encara que no és el que més t'entusiasma. Que insisteixis a posar aquí la meva taula de treball i que tinguis raó, perquè s'hi està millor. 


I vull un amor còmplice. Que en una trobada amb gent ens mirem de reüll davant un comentari inopinat, peregrí o sobtat, sabent que després, sols a casa, hi sucarem pa. Que em diguis que l'he encertada en recomanar-te les novel·les de Ferran Torrent o Jaume Cabré. Que em diguis que potser m'he passat de marranota en aquest article, tot i que faig honor a la veritat exalçant els teus dots amatoris, i que jo et respongui menys fums, nano, que només m'he limitat tirar d'hipèrbole.


L'amor que vull és l'amor que tinc. Tu, tu sempre.