Retrobant la Julia

Aquestes paraules són per a una altra Julia, la meva Julia. La Julia Manzano. Fa uns dies, després d'anys de no tenir-hi cap contacte, vaig rebre'n un missatge de correu electrònic, en què em convidava a assistir a una xerrada que dirigia en una biblioteca de Barcelona. Era l'acte de cloenda d'un seminari que havia impartit sobre unes quantes poetes. L'agenda em permetia anar-hi, així que hi vaig fer cap. Em feia il·lusió retrobar-la, després de tant de temps.

La Julia va ser la meva professora de filosofia a COU. Però no va ser una professora més, no va ser una professora qualsevol. Perquè pertany a aquella raça de professors que entrellacen amb sorprenent naturalitat la professionalitat i la passió. Que no només imparteixen les seves assignatures, sinó que les fan estimar. Que no es limiten a tenir uns alumnes al davant, sinó que s'hi comuniquen. Que allò que expliquen els surt alhora del cap i del cor, i per això és impossible que no se't contagiï l'entusiasme. Que tenen uns coneixements infinits però no viuen al pedestal ni se'n posen medalles.

Dels dies en què em feia de professora, en tinc un record preciós. És com si la veiés. Entrava a l'aula amb un somriure als llavis, amb aquell tremp que la caracteritza, i ens acompanyava a conèixer Plató, Kant o Marx pressuposant d'entrada que l'entendríem. I ens tractava com a persones adultes. En això hi tenia una traça especial: no esperava que nosaltres, els adolescents, ens comportéssim com a adults. Actuava donant-ho per fet, i acabava aconseguint que, efectivament, complíssim aquest requisit. I quan havia de reprovar alguna cosa, no ho feia mai amb crits, ni amb menyspreu, sinó manifestant sorpresa per aquell trencament en l'ordre de les coses. I l'al·ludit quedava convençut que, en efecte, qui havia posat el peu entre dos esglaons era ell, i que per tant li pertocava assumir-ne la responsabilitat.

La Julia sabia escoltar i apreciava els alumnes. L'embolcallava una aurèola d'energia, i em feia tot l'efecte que a les butxaques hi guardava engrunes de l'esperit del maig del 1968. Però tenia els peus ben fermats a terra. I als ulls, li ballava la guspira d'aquells que no han perdut la capacitat de sorprendre's, d'il·lusionar-se, de deixar que la vida els continuï fent regals.

Cinc anys després d'acabar l'institut, vaig coincidir per atzar amb ella a Gràcia. Abans, només l'havia anat a saludar algun cop a l'institut. Es va alegrar de veure'm i em va comentar que aviat impartiria un curs sobre poesia i filosofia. Li'n vaig demanar la informació i m'hi vaig apuntar, és clar, perquè no em volia perdre l'oportunitat de tornar-la a tenir de professora. Però no es va conformar amb això. Em va dir que, ja que jo havia estudiat filologia catalana, em podia encarregar de preparar alguna cosa sobre Maria Mercè Marçal, una poeta que tenia pensat de treballar al curs. No em volia donar peixet (jo no n'era cap experta, ni de lluny). No em volia empènyer a fer res. El que realment volia era compartir el plaer de llegir la Marçal. I en vam gaudir. I tant.

Han passat, de nou, uns quants anys. Tenia ganes de tornar-la a veure. En acabar l'acte, en què vam poder repassar versos deliciosos de poetes com Safo o Anna Akhmatova, em vaig esperar un moment. Vaig veure que s'acomiadava del seu marit, que era entre el públic, i llavors m'hi vaig acostar. En reconèixer-me, va alçar les celles, va somriure amb aquells llavis prims, i em va presentar les persones amb qui estava parlant. Fins i tot em va preguntar per aquell noviet amb qui m'anava tan bé i de qui li havia parlat quan va fer aquell curs. Com si no hagués passat el temps. Vam quedar que ens escriuríem per fer un cafè i posar-nos al dia. Em va agradar constatar que la seva vitalitat característica no s'ha fos. Fa dos anys que s'ha jubilat, però això no li ha tret pas ganes de continuar donant batalla.

Una de les dones que havia format part del seminari, i que intervenia a l'acte, va començar la seva intervenció agraint a la Julia l'organització del seminari. Va dir que la Julia és una persona que acull. A ella li va entrar la vergonya. No sabia on mirar. I jo vaig pensar que era una manera encertada i bonica de definir-la. Gràcies per acollir-nos, Julia.