31 de desembre del 2008

Tallant cabells


De petita, estava acostumada a veure la meva mare fent-nos de perruquera als tres germans i al meu pare. Diu la llegenda que tot va començar quan jo era molt menuda i em va dur a la perruqueria. Va veure el que em feien, va valorar el que pagava, i va decidir que no era tan difícil i que la propera vegada ja ho faria ella. De fet, el meu pare fa anys i panys que no posa els peus en una barberia o perruqueria (també és cert que cada cop hi ha menys per tallar). Quan els fills vam arribar a l'adolescència, vam començar a negar-nos a posar-nos a les seves mans, però durant un bon grapat d'anys només ella va encarregar-se de tallar-nos els cabells.

Ahir em vaig sentir una digna successora de la tradició familiar. Les grenyes del Quim li amagaven força les orelles, i els rínxols que li quedaven al clatell començaven a crear un garbuix una mica massa exagerat, fins i tot per al nostre discret capteniment estètic. Per això el vaig asseure a la trona ben lligat, li vaig posar un devedé del Pocoyó (el seu heroi dels dibuixos animats), i armada amb un raspall i unes tisores vaig començar a tallar-li els cabells amb molt de compte, no fos cas que fes de cop un moviment brusc i li enviés una orella pels aires. Zip-zap, zip-zap i... voilà! En tres o quatre minuts ja estava llest.

El seu pare va arribar quan tot just posava el punt final a la feina. Hi va donar el vistiplau. "Un estil una mica kale borroka", em va dir, mentre mirava rient algunes clapes que li han quedat al clatell. Bé, alguna clapa sí que li ha quedat. En concret, té totes les que són necessàries per aconseguir l'aire informal que l'estilista pretenia imprimir al Quim.

2 comentaris:

Cris ha dit...

Segur que el Quim està ben guapo lluint estil propi!

Segona ha dit...

No ho dubtis...! ;-D