4 de desembre de 2008

Bufanda i guants



El gener passat els Reis em van portar una bufanda i uns guants de color verd que abriguen força. I ara que ha arribat el fred, me’ls poso així que surto de casa, perquè sóc fredolica, i a més les mans se’m tallen amb molta facilitat. Amb el que no comptava és amb tres delicioses conseqüències de portar-los que m’han passat ben seguides.

Dilluns al matí sortia del metro, anant d’una feina cap a l’altra. Eren quarts de dotze. Els dilluns em llevo d’hora, agafo el tren, agafo el bus, dedico uns minuts a repassar la classe, faig classe als estudiants, els atenc qüestions ràpides si fa no fa un quart d’hora, i surto escopetejada cap als ferrocarrils. Agafo el tren, agafo el metro, i cap a l’altra feina. Quan acabo, un altre cop el metro i cap a casa. Com que no puc dinar fins a les quatre, i semblo una baldufa d’un lloc a l’altre, si el temps m’ho permet acostumo a parar deu minuts per prendre’m un tallat (i si estic esplèndida, un extra, com un crusanet) abans d’entrar a la segona feina; faig aquesta pausa en un bar que hi ha tot just sortir de la boca del metro. Com deia, doncs, dilluns passat sortia del metro, ja pujant les escales que pugen del vestíbul al carrer. Podia permetre’m el parèntesi del tallat, així que estava contenta. En pujar les escales em vaig trobar enmig d’un corrent d’aire. Com que el bar és allà mateix, no em vaig entortolligar la bufanda al voltant del coll, de manera que em penjava a banda i banda fins als genolls. I llavors, de cop i volta, el vent va infondre vida a la bufanda i els serrells d’un extrem van alçar-se com una flama verda que ballava harmònicament suspesa en l’aire. Durant uns segons, la meva bufanda ballarina era talment una cobra hipnotitzada pels moviments del flautista. Quina imatge més bonica!

El mateix dilluns, a la tarda, m’esperava al portal de casa. El meu marit era a punt d’arribar amb el cotxe, i jo m’havia d’encarregar de pujar el Quim a casa mentre ell buscava aparcament. En passar el cotxe davant meu, el Quim em va veure per la finestra, em va somriure, i vaig llegir-li als llavis com em cridava. Li vaig fer hola amb la mà i li vaig tornar el somriure, mentre anava cap a la cantonada on el meu marit havia pogut aturar el cotxe, més enllà del portal. Un cop amb el Quim a la vorera, li vaig donar la mà per anar cap a casa. Anar de la mà no li acostuma a agradar gaire, però en aquell moment no només em donava la mà que li oferia, sinó que aixecava la que tenia lliure tot cridant: “Mà! Mà!”. Volia que li donés les dues mans alhora! Era una mica incòmode caminar donant-li les dues mans alhora, però com que no havíem de recórrer gaires metres hi vaig accedir. Ell reia, li encantava. Un cop davant la porta del carrer, vaig treure’m els guants per buscar millor les claus dins de la bossa, i els vaig ficar dins de les butxaques de la jaqueta. Un cop a dins, el Quim va aturar-se en comptes de sortir disparat cap a dins, com acostuma a fer. Em va mirar les mans, va arrufar les celles força indignat, i va dir: “Mà!”, tot assenyalant-me’n una. “Sí, les mans”, li vaig dir. “Mà!”, va repetir, enfadat perquè no l’entenia. “Ah! Vols un guant, oi?”, li vaig contestar, satisfeta de la meva interpretació el missatge. Però en donar-li’n un, se’l va mirar i va assenyalar-me l’altra mà. “Mà!”, va tornar. Vaig deduir que volia també l’altre, i l’hi vaig donar. Es va mirar tots dos guants, sense donar crèdit de la meva estupidesa. “Aquí!”, va dir llavors, acostant-me cada guant a una mà. Aleshores, finalment, hi vaig caure. És tan evident, que em sento beneita de no haver entès el meu fill a la primera: ¡que la teva mare tingui unes mans verdes apelfadetes és d’allò més divertit! Així que em vaig tornar a posar els guants, i el Quim va esclatar a riure contentíssim, exultant. Aleshores me’l vaig mirar, feliç, i li vaig acaronar les dues galtes alhora amb els meus palmells de vellut verd, i ell va fer aquell riure nasal seu tan musical i encomanadís. I als seus ulls de xocolata esclataven guspires que vaig caçar, com si fossin cuques de llum, perquè m’escalfin també quan no el tingui a prop.

Però la màgia encara no es va acabar aquí. L’endemà, o potser dimecres, també anava amb el Quim. Sortíem de l’ascensor, ja a punt d’entrar a casa, quan en desentortolligar-me la bufanda del coll em vaig adonar que els serrells de la bufanda estaven electritzats. Si hi acostava un dit, tots els cordillets s’acostaven curiosos a observar-lo. Si els apropava a la cara del Quim, li menjaven les galtones amb un dolç petó magnètic que li il·luminava la cara.

Aquesta bufanda i aquests guants ja em van agradar quan els vaig alliberar del paper de regal. Després, n’he tret l’ús pràctic per al qual els van fer. I ara, a més, serven tres històries boniques. Què més els puc demanar?

6 comentaris:

Cris ha dit...

Tens tota la raó, són ben boniques les tres històries! I les expliques tan bé que és com si ho hagués vist tot amb els meus propis ulls. T'imagino amb la bufanda i els guants verds... i en Quim fascinat!
A vegades les petites coses...

Segona ha dit...

Feia tant de temps que no escrivia al blog, que pensava que ja hauria perdut els poquets lectors que tinc...! Gràcies, Cris, per continuar fidel...!

Cris ha dit...

Gràcies a tu!
És veritat que ara feia una mica de temps (no és fàcil trobar moments, oi?), però jo ho vaig mirant igualment, sempre amb il·lusió de trobar-me una sorpresa.

Inia ha dit...

Tres històries d'allò més maques. La primera ha estat com veure una fotografia, amb la segona m'imagino el teu fill enmurriat perquè la mama no m'entén però clar, una mama amb mans verdes sempre és un fet inusual i s'ha d'aprofitar!

Albert, l'indiano ha dit...

A veure si ara em deixa escriure el comentari...
Jo et segueixo! I com que feia mooooollllt de temps que no ens havíem vist (diuen que fins i tot correus ha conspirat perquè fos així) hi venia cada dues o tres setmanes, a veure què. Així que avui m'has fet molt content de poder llegir-te! Tant de bo que ens poguem trobar un momentet aquest gener. Segurament vindrem durant uns quinze dies. Ja t'ho diré. Petons i abraçades pels tres (bé, i un parell d'hòsties pel manso, si no fa bondat).

Segona ha dit...

Ínia, moltes gràcies per passar per aquí...! M'ha fet il·lusió veure la teva petjada per aquí.
I Albert...! No news good news, però ja les trobava a faltar...!