19 de febrer de 2008

Quedar pel camí

Quin regust més amarg em deixava constatar que hi ha amistats que no són perpètues. Ho vivia com un fracàs. No em cabia al cap que una persona amb qui havia compartit tantes coses arribava un moment que perdia presència en la meva vida. M'ho mirava amb incredulitat, fins que m'havia de rendir a l'evidència dels fets, amb la impotència del nen que es mira tot trist el globus que s'allunya cel enllà perquè ha deixat anar sense voler el fil amb què el fermava.

Quan anava a l'institut em vaig fer molt amiga d'una noia. Ens vam avenir moltíssim. Tenia una personalitat que combinava de manera força curiosa la timidesa i la desimboltura. Juntes podíem divertir-nos molt, i també fer-nos confidències que no hauríem fet a ningú més. Ens donàvem suport incondicional, i a l'estiu podíem arribar a escriure'ns cada setmana. Després de l'institut, per descomptat, vam continuar veient-nos. Però va arribar un punt en què alguna cosa fallava. M'entestava a recuperar aquella sensació d'alegria, de franquesa, de complicitat, i per més que la buscava no la trobava enlloc. Fins que un dia, després d’un sopar a casa nostra, vaig ser conscient que no ens tornaríem a telefonar.

Abans he dit que ho vivia com un fracàs, però m’equivocava. No és un fracàs, això. Simplement, la realitat s'imposa i l'hem d'acceptar. Per això, ara m'ho miro d'una altra manera. Perquè les tardes que aquella noia i jo vam passar plegades, rient, estudiant, anant al cinema, no van ser ni de bon tros un temps perdut.

Sense que sigui ben bé el mateix, m’hi ha fet pensar un fragment de l’últim llibre d’Imma Monsó, Un home de paraula, que reprodueix un escrit del seu home (tradueixo del castellà):


«¡Quina manera de rosegar aquest afecte, de deixar-lo esfilagarsat i exhaust, la de forçar els retrobaments i rebuscar les històries que han viscut mentrestant l’un i l’altre! − “¿com t’ha anat?”, “¿què se n’ha fet, d’ella?”, “¿a què et dediques ara?”−, quan tantes vegades passa que els que acaricien la teva vida només una vegada i en desapareixen per sempre deixen un perfum únic i permanent (i de vegades, com a fruit d’aquesta carícia, fins i tot introdueixen una petita i afortunada deriva en el teu rumb).»

2 comentaris:

La Martona ha dit...

Un petonet per a una persona que va introduir una afortunada deriva en el meu rumb: de seure sola a classe de Literatura Catalana II a saber que a cada classe estaria ben acompanyada ;)

segona ha dit...

Gràcies pel compliment! Un petó vola cap a Viena...