8 de febrer de 2008

Pocoyó




Quan la meva cosina Mercè va venir amb el seu marit i els seus dos fills a conèixer el Quim, em va portar com a regal uns ninots de goma. Eren un nen vestit de blau amb un barret amb orelleres, acompanyat d’un ànec i també d’un elefant rosa amb una motxilla blava. Em van explicar que era el Pocoyó. “¿El Pocoyó?”, vaig preguntar. “Ui, ja el coneixeràs! Els nens van com bojos amb el Pocoyó”, em deia ella. “És el Pocoyó! El Pocoyó!”, em deien els seus fills amb força entusiasme. Bé, doncs. El Pocoyó. Són coses que aprens quan tens criatures. Una cosa més a afegir a la icterícia, l’acne miliar, la crosta làctia, un hemangioma, l’oxitocina o l’Apiretal. Si sabeu què és tot això, de ben segur que teniu nens.

Però tornem al Pocoyó. Des que la meva cosina me’n va parlar, que no hi havia tornat a pensar. I fa uns mesos, en engegar la tele vaig topar amb un capítol del famós Pocoyó. Vaig recordar els ninots i em vaig posar amb el Quim al sofà per mirar-lo, encuriosida. Quin èxit! El Quim estava ben embadalit, ni parpellejava. La pantalla el tenia hipnotitzat. I no m’estranya, perquè va resultar que el Pocoyó era genial de debò, divertidíssim. Per Nadal, a casa d’uns tiets meus que tenen néts, hi havia per allà un altre ninot del Pocoyó. “Ui, mira, el Pocoyó!”, vaig comentar. “¿El Pocoyó?”, va dir ma germana. Li vaig explicar que eren uns dibuixos animats fantàstics. I el Jaume, el marit de la meva cosina Olívia, amb qui té dos fills petits, ho va corroborar. “A mi també m’agraden!”, deia.

Ahir, el Quim va tenir estones guerreres. Així que en un moment donat, cansada ja d’intentar distreure’l sense èxit, i aprofitant que tot just ens acabem de posar ADSL, vaig buscar algun capítol del Pocoyó a la xarxa i... bingo! Vam mirar plegats un parell de capítols. Oli en un llum! Durant uns dotze minuts, per fi!, vaig tenir el Quim embadocat davant la pantalla. Té grapa, aquest Pocoyó. És molt entretingut, els capítols tenen un punt d’interactivitat, i a més estan fets amb un disseny de fons blanc amb personatges de colors llampants que afavoreixen que la canalla focalitzi l’atenció.

I bé, per què no dir-ho. Que aquestes galtones del Pocoyó són ben bé com les del meu fill. Hi té un aire, sí senyor.

Per cert, us poso aquí els enllaços als dos vídeos que vam veure. El segon reflecteix de manera força acurada l'actitud del Quim a l'hora d'anar a fer la migdiada.
Capítol "Don't touch"
Capítol "It's bedtime"

4 comentaris:

Cris ha dit...

No me m'he pogut estar i he fet una recerca a la xarxa. Fins i tot he vist fragments d'algun capítol del Pocoyó... Com que no sóc mare no estic massa al dia d'aquestes coses... Doncs m'ha agradat tu! He trobat fantàstics els elements de comunicació no verbal: les expressions, la gesticulació!

Els nens saben el que és bo!

segona ha dit...

I tant, i tant! A mi també m'encanten les cares i els gestos que fa!

La Martona ha dit...

Quina por, aquest efecte-pocoyó, tothom hi cau rendit! Bé, si les galtones s'assemblen a les del Quim, ho entenc :-)

Andreu ha dit...

Al Martí i la Meritxell els ha encantat. Són genials aquests dibuixos. El que més m'agrada és l'esceografia: un espai buit de color blanc. Ho trobo d'una claredat comunicativa molt interessant.