Markham hi narra capítols de la seva vida, una vida que no s'assembla gota a la meva. De petita, no he anat a caçar porcs senglars amb els guerrers massais, ni he estat a punt de morir devorada per un lleó. Tampoc no he entrenat amb només divuit anys cavalls de pura sang que guanyin curses. No he viscut en llocs on la selva devora les carreteres i les girafes passen pel mig de les vies del tren destrossant-ne el cablejat. No sé parlar suahili ni conec els costums de les diferents ètnies de Kènia. Per descomptat, no tinc ni la més remota idea de com es pilota un avió. I si en sabés, dubto que m'atrevís a sobrevolar paratges dels quals no s'hagin elaborat cartes de navegació, i segur que no acceptaria el repte de travessar volant l'Atlàntic en solitari. No he contret mai malària, ni he vist les formigues siafu devorar de viu en viu una presa, ni he treballat amb rics que es diverteixen estúpidament caçant elefants (tot i que el nom d'algun em ve al cap).
Però els llibres es nodreixen de paraules, i cal tenir traça a trobar un to, un estil. Al meu entendre, Markham és intel·ligent sense ser pedant. Explicar aquests pedaços de vida sense que ho interpretis com un mer pretext per penjar-se medalles és ben agraït, perquè guanyen les paraules. I se m'escapen amplis somriures davant la seva falta de diplomàcia, vestida d'arguments cuinats amb sarcasme. Però el dibuix del seu caràcter fort no va renyit amb la poesia, perquè Markham és d'un lirisme enlluernador que llisca per les frases prescindint de carrincloneries. No pot parlar del que estima sense posar-hi l'ànima. Els paratges indòmits, el seu pare, els seus amics, el seu ofici. Markham els estima amb devoció, sense vergonya, gairebé diria que sense pudor. Fet i fet, confegeix aquest recull de vivències per professar el seu amor a l'indret (humà i geogràfic) on ha viscut, i es posa la màscara de testimoni més que no pas la de protagonista.
Sigui com sigui, ja em direu quines bambolines poden amagar la imponent personalitat de Markham. Al capdavall, són els seus ulls els que guaiten i escodrinyen l'Àfrica, els seus peus els que la trepitgen. I per alegria nostra, el traductor Miquel Izquierdo ens regala un castellà que no grinyola, que encaixa, que flueix. Gràcies, doncs, a ell i als editors de Libros del Asteroide per haver repescat el llibre, aparegut per primera vegada el 1942 als Estats Units, i publicat aquí amb el títol Al oeste con la noche.
Sigui com sigui, ja em direu quines bambolines poden amagar la imponent personalitat de Markham. Al capdavall, són els seus ulls els que guaiten i escodrinyen l'Àfrica, els seus peus els que la trepitgen. I per alegria nostra, el traductor Miquel Izquierdo ens regala un castellà que no grinyola, que encaixa, que flueix. Gràcies, doncs, a ell i als editors de Libros del Asteroide per haver repescat el llibre, aparegut per primera vegada el 1942 als Estats Units, i publicat aquí amb el títol Al oeste con la noche.
