3 de novembre del 2010

Gràcies, Joan Solà

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.

26 d’octubre del 2010

El viatge de la cigonya

Abans les cigonyes carregaven el farcell amunt i avall i provaven d'arribar com podien a la destinació marcada. Els seus trajectes sovint eren plàcids, però no sempre estaven exempts de perills. Fos com fos, elles, sense gaire ajuda i tan servicialment com podien, procuraven complir la consigna.

Ara les cigonyes tenen ajudants de bata blanca com el plomatge d'aquestes elegants missatgeres migratòries. De tant en tant, enmig del recorregut, les aturen, els demanen informació i els donen consells per aconseguir que arribin a port en la millor de les condicions. Uns ajudants d'aquests van donar a la nostra cigonya un ensurt. Potser no vas per bon camí, li van dir. I ho van justificar en uns papers que dibuixaven la por amb xifres, amb dades estadístiques, amb sigles, amb dates. Ens sembla que potser t'has equivocat, cigonya. ¿Ens deixes comprovar-ho? Si podem, t'ajudarem.

Durant gairebé dos mesos d'angoixa, de dolor, de neguit, d'insomni, hem hagut d'esperar les conclusions dels ajudants. Hem plorat, ens hem abraçat, hem patit junts. I els qui ens estimen ens han fet arribar l'escalfor de l'afecte per provar d'ajudar-nos a foragitar el fred de dins del moll dels ossos.

I va arribar un dia, divendres, que els ajudants van somriure i van pronunciar la paraula normal. I vam tornar a plorar, però aquest cop d'alegria, de felicitat, amb tant d'amor que érem a punt d'esclatar. I la cigonya va sospirar, es va espolsar la inquietud de sobre, va tornar a somriure i va donar les gràcies als ajudants per la seva diligència i les seves maneres amables. Tafanera, abans  d'envolar-se va alçar per un costadet els plecs del farcell i hi va veure una nena. Va tornar a posar la roba a lloc, va respirar fort i va agafar el seu farcell amb energia renovada, contenta, estarrufada, decidida, i amb les ales ben esteses va reprendre el vol.

Que tinguis un viatge tranquil, cigonya. Sense entrebancs, sense núvols que et desorientin, sense que un mal vent et colpegi el farcell.

9 d’octubre del 2010

Converses amb el Quim (VI)

Doncs tens raó...
-Quim, ¿quin número és més gran, el cinc o el deu?
-L'onze.

El significat dels números
-Mira, duus una samarreta amb el número 85. ¿Per què deu ser?
-Perquè quan jugui al Barça duré el 85.

El senyor moc
-Apa, Quim, quin senyor moc!
-El moc no és un senyor! No té cara ni res!

No sóc una pilota
Quim: -Mama, ets molt guapa.
Pare: -Ets un pilota, Quim.
Quim: -No sóc una pilota! Les pilotes són rodones i no tenen peus!

Els pebrots bons
-Mama, ¿què és això?
-És pebrot.
-Vull pebrot.
-¿El vols tastar?
-Sí!
-Em sembla que no t'agradarà...
-Sí que m'agradarà!
-D'acord. Té, un trosset.
El Quim se'l posa a la boca, i l'escup instantàniament.
-Ha, ha! Ja t'ho he dit, que no t'agradaria el pebrot!
-Sí que m'agrada!
-Però si l'has escopit! No t'agrada, el pebrot!
-És que m'agraden els pebrots bons.


Cap quadrat
-Quim, ets un cap quadrat!
-Jo no tinc el cap quadrat! El té el Bob Esponja! Jo tinc el cap rodó!

Anys i espelmes
-Mama, vull que el germanet tingui tres anys.
-Però Quim, els nens, quan neixen...
-...tenen zero anys!
-Això mateix, no tenen cap any, encara.
-¿I saps què vol dir?
-¿Què vol dir...?
-Vol dir que no hi ha cap espelma!!

Derivació
Un cotxe molt corredís (=que corre molt)
Ets molt escapadora (=t'escapes ràpid)
Sóc un bon muntador (de peces de Lego)

17 de setembre del 2010

De vegades passa

De vegades és difícil ser optimista. Sobrevolen mals auguris, les pors se't nuen a l'estómac, els ulls se't neguen de llàgrimes que tornen la realitat borrosa, confusa, nebulosa. Un indret inhòspit que no reconeixes. Llavors t'obligues a espolsar-te l'angoixa, a escombrar els racons del dubte, a clavar cops de puny a les estadístiques.


Reps l'escalfor dels que t'estimen. I et dius que tot anirà bé. Perquè tot anirà bé.

9 d’agost del 2010

Fem un sonall



Si esteu desvagats de vacances, i us ve de gust aprendre a fer un sonall, el Quim us n'ensenya...!


El petit príncep (II)

Ara, a més de la versió oficial i la versió de l'avi, el Quim m'exigeix que m'inventi històries del petit príncep que ell proposa. Potser n'hauria de publicar un recull. Em va demanar el petit príncep i el porró, el petit príncep i l'olla, el petit príncep i el carbassó, el petit príncep i la pastanaga. Força gastronòmic, ara que m'hi fixo. Em va demanar el petit príncep i els ulls, però a mi se m'havia acabat la inventiva per aquell dia.


-Mira, Quim, ara aquest no em surt.
-Explica'm el petit príncep que troba uns ulls dins d'una olla!
-Per l'amor de Déu, Quim, quin fàstic! Això no t'ho penso explicar...!
-Ha, ha! Sí! Explica'm el petit príncep que troba uns ulls en una olla...!


M'hi he negat, però com que li fa gràcia la meva reacció, me'l demana per veure'm fer ois. Encara que potser m'equivoco i li hauria d'explicar una versió de sang i fetge, aviam si escarmenta.

El biquini


Sóc a la platja estirada damunt de la tovallola, a la sorra, de bocaterrosa, en un estat de semiletargia d'allò més agradable. Ja fa una estona que faig el llangardaix, i decideixo incorporar-me per espiar els avenços en enginyeria sorrera del meu home i el marrec. M'assec i el meu marit em mira amb somriure sorneguer:
-Ensenyes una teta.
Efectivament, el meu mugró dret mira l'horitzó amb interès transcendent. Però el pobre no té més remei que resignar-se de nou a la ceguesa a què l'obliga la roba ben col·locada de nou.

Havia de passar. Rebobinem.

Fa uns quants dies que anem a la platja. El biquini dels darrers estius ja acaba el seu trajecte vital. No hi ha manera de dissimular-ho: la roba està donada, la goma presenta evidents signes de decrepitud. Quan nedo em fa l'efecte que en comptes d'un vestit de bany duc al cul una bossa de plàstic del Mercadona. Qualsevol dia vindrà una onada inesperada que m'arrabassarà les dues peces i em farà sortir conilla de l'aigua. I encara queda més de mig agost, sovintejarem la platja. Però la solució sembla fàcil. Anant cap a la platja, he vist que en una botiga liquiden biquinis per poc menys de deu euros. No tinc cap intenció de gastar-me un dineral i la botiga és a tocar. Som-hi, doncs. Tornant cap a casa, m'hi aturo i sospeso les opcions amb el meu marit. De la meva talla de pit, tres estampats possibles: un de tribal, un de ratlles tipus carta d'ajust fluorescent, un de rosa amb unes lletres. Fem-ho per eliminació. Elimino la carta d'ajust, no m'agrada anar tan llampant. El meu marit arrufa el nas davant del tribal. Doncs au, ja està, el rosa. Me'l miro una mica més. Em sembla que ensenyaré el cul, amb aquest. No tinc gaire vista per les talles, jo. El meu marit s'arronsa d'espatlles. Tampoc no me'l puc emprovar, perquè venim de la platja i no vull mullar-lo ni deixar-hi sorra. Bah, em dic. M'acosto al taulell i pago a la dependenta. Mentrestant, una noia fa tot el contrari del que he fet jo: té escampats mil models davant seu, i ara se'n mira un de ratlles amb tanta intensitat, que em penso que vol establir-hi contacte telepàtic. La dependenta em torna el canvi i continua buscant-li models.

Quan l'endemà me'l poso, confirmo que em va massa petit. Aniré ensenyant mig paner, tu!, li dic al meu marit rient. I els pits, justet justet. Ras i curt, hauria necessitat almenys una talla més. Però ja està fet. ¿Tu creus que cola? El meu marit s'ho pensa. Sí, cola. Es pensaran que vols ensenyar el cul, això sí! Bah. Almenys aquest no em va balder com una bossa del súper. Resulta irònic que algunes de les lletres de l'estampat diguin fashion. Perquè fashion, diria que amb aquest modelet no hi quedo gaire. I n'hi haurà que a la platja em mirin i pensin: aquesta paia s'ha engreixat i no ho vol assumir; ¿on va aquesta amb un biquini d'adolescent quan ja passa dels trenta?; la pobra es pensa que té un cul apte per ensenyar-lo, si us plau, que algú li digui la veritat!

Així doncs, estimats lectors, si a la platja veieu una noia que entra a la trentena amb un biquini rosa amb lletres que sembla de la seva germana petita prima, sigueu compassius. No és fruit de l'exhibicionisme, sinó del meu menfotisme estètic.

Tampoc us penseu que m'hi amoïno gaire. Em durarà tot l'estiu, i si no m'engreixo gaire i envelleix bé, uns quants estius i tot. Segurament té raó la meva sogra. El va veure quan l'anava a estendre, va adonar-se que era nou i em va dir que el trobava bonic. Li vaig explicar que m'anava petit i va dir, com a conclusió: "Lo que se han de comer los gusanos, que lo vean los cristianos." Que a tall de moralina, doncs també va bé, en aquest cas.