3 de novembre de 2010

Gràcies, Joan Solà

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.