17 de setembre del 2010

De vegades passa

De vegades és difícil ser optimista. Sobrevolen mals auguris, les pors se't nuen a l'estómac, els ulls se't neguen de llàgrimes que tornen la realitat borrosa, confusa, nebulosa. Un indret inhòspit que no reconeixes. Llavors t'obligues a espolsar-te l'angoixa, a escombrar els racons del dubte, a clavar cops de puny a les estadístiques.


Reps l'escalfor dels que t'estimen. I et dius que tot anirà bé. Perquè tot anirà bé.

9 d’agost del 2010

Fem un sonall



Si esteu desvagats de vacances, i us ve de gust aprendre a fer un sonall, el Quim us n'ensenya...!


El petit príncep (II)

Ara, a més de la versió oficial i la versió de l'avi, el Quim m'exigeix que m'inventi històries del petit príncep que ell proposa. Potser n'hauria de publicar un recull. Em va demanar el petit príncep i el porró, el petit príncep i l'olla, el petit príncep i el carbassó, el petit príncep i la pastanaga. Força gastronòmic, ara que m'hi fixo. Em va demanar el petit príncep i els ulls, però a mi se m'havia acabat la inventiva per aquell dia.


-Mira, Quim, ara aquest no em surt.
-Explica'm el petit príncep que troba uns ulls dins d'una olla!
-Per l'amor de Déu, Quim, quin fàstic! Això no t'ho penso explicar...!
-Ha, ha! Sí! Explica'm el petit príncep que troba uns ulls en una olla...!


M'hi he negat, però com que li fa gràcia la meva reacció, me'l demana per veure'm fer ois. Encara que potser m'equivoco i li hauria d'explicar una versió de sang i fetge, aviam si escarmenta.

El biquini


Sóc a la platja estirada damunt de la tovallola, a la sorra, de bocaterrosa, en un estat de semiletargia d'allò més agradable. Ja fa una estona que faig el llangardaix, i decideixo incorporar-me per espiar els avenços en enginyeria sorrera del meu home i el marrec. M'assec i el meu marit em mira amb somriure sorneguer:
-Ensenyes una teta.
Efectivament, el meu mugró dret mira l'horitzó amb interès transcendent. Però el pobre no té més remei que resignar-se de nou a la ceguesa a què l'obliga la roba ben col·locada de nou.

Havia de passar. Rebobinem.

Fa uns quants dies que anem a la platja. El biquini dels darrers estius ja acaba el seu trajecte vital. No hi ha manera de dissimular-ho: la roba està donada, la goma presenta evidents signes de decrepitud. Quan nedo em fa l'efecte que en comptes d'un vestit de bany duc al cul una bossa de plàstic del Mercadona. Qualsevol dia vindrà una onada inesperada que m'arrabassarà les dues peces i em farà sortir conilla de l'aigua. I encara queda més de mig agost, sovintejarem la platja. Però la solució sembla fàcil. Anant cap a la platja, he vist que en una botiga liquiden biquinis per poc menys de deu euros. No tinc cap intenció de gastar-me un dineral i la botiga és a tocar. Som-hi, doncs. Tornant cap a casa, m'hi aturo i sospeso les opcions amb el meu marit. De la meva talla de pit, tres estampats possibles: un de tribal, un de ratlles tipus carta d'ajust fluorescent, un de rosa amb unes lletres. Fem-ho per eliminació. Elimino la carta d'ajust, no m'agrada anar tan llampant. El meu marit arrufa el nas davant del tribal. Doncs au, ja està, el rosa. Me'l miro una mica més. Em sembla que ensenyaré el cul, amb aquest. No tinc gaire vista per les talles, jo. El meu marit s'arronsa d'espatlles. Tampoc no me'l puc emprovar, perquè venim de la platja i no vull mullar-lo ni deixar-hi sorra. Bah, em dic. M'acosto al taulell i pago a la dependenta. Mentrestant, una noia fa tot el contrari del que he fet jo: té escampats mil models davant seu, i ara se'n mira un de ratlles amb tanta intensitat, que em penso que vol establir-hi contacte telepàtic. La dependenta em torna el canvi i continua buscant-li models.

Quan l'endemà me'l poso, confirmo que em va massa petit. Aniré ensenyant mig paner, tu!, li dic al meu marit rient. I els pits, justet justet. Ras i curt, hauria necessitat almenys una talla més. Però ja està fet. ¿Tu creus que cola? El meu marit s'ho pensa. Sí, cola. Es pensaran que vols ensenyar el cul, això sí! Bah. Almenys aquest no em va balder com una bossa del súper. Resulta irònic que algunes de les lletres de l'estampat diguin fashion. Perquè fashion, diria que amb aquest modelet no hi quedo gaire. I n'hi haurà que a la platja em mirin i pensin: aquesta paia s'ha engreixat i no ho vol assumir; ¿on va aquesta amb un biquini d'adolescent quan ja passa dels trenta?; la pobra es pensa que té un cul apte per ensenyar-lo, si us plau, que algú li digui la veritat!

Així doncs, estimats lectors, si a la platja veieu una noia que entra a la trentena amb un biquini rosa amb lletres que sembla de la seva germana petita prima, sigueu compassius. No és fruit de l'exhibicionisme, sinó del meu menfotisme estètic.

Tampoc us penseu que m'hi amoïno gaire. Em durarà tot l'estiu, i si no m'engreixo gaire i envelleix bé, uns quants estius i tot. Segurament té raó la meva sogra. El va veure quan l'anava a estendre, va adonar-se que era nou i em va dir que el trobava bonic. Li vaig explicar que m'anava petit i va dir, com a conclusió: "Lo que se han de comer los gusanos, que lo vean los cristianos." Que a tall de moralina, doncs també va bé, en aquest cas.

3 d’agost del 2010

El petit príncep



Últimament, el Quim està encisat amb les històries del petit príncep que li explico. I això que les primeres vegades que va agafar el llibre només en passava fulls força barroerament, amb un alt risc d'estripar-los, mirant els dibuixos de reüll, i no tenia paciència perquè li anés explicant les seves aventures. Però ara, que justament no tinc el llibre, a cada segon em demana: "Mama, ¿m'expliques el petit príncep i la guineu?", "Mama, ¿m'expliques el petit príncep que volia un xai?", "Mama, ¿m'expliques els baobabs?". I jo, doncs a parlar-li de l'asteroide B-612, de l'Antoine que dibuixava una boa que s'havia empassat un elefant, dels cabells del petit príncep que semblaven camps de blat. I de memòria, és clar. Aquestes vacances són un petit príncep non stop.


Però fa uns dies van venir els avis. I el Quim va demanar-li a l'avi: "Avi, ¿m'expliques el petit príncep?" I l'avi, resolut, va acompanyar-lo al llit, abans d'anar a dormir, i li'n va començar a narrar la seva versió:


-El petit príncep era tan i tan petit, que gairebé no es veia.
-Ha,ha, ha! -el Quim es pixava de riure-. No és així!
-I va anar-se'n per un camí, fins que va trobar un monstre gros i pelut.
-Ha, ha, ha!! Un monstre!! Ha, ha!!!
-Sí. I llavors van pujar a un coet que fiuuuuu!!!!, va pujar amunt, amunt, fins a la Lluna.
-Avi, no és així!! Ha, ha, ha...!!
-I allà es van comprar un gelat.
-Avi, a la Lluna no hi ha gelats!!! Ha, ha, ha...!!!


L'endemà al matí, li vaig preguntar al Quim què li havia semblat el petit príncep de l'avi. Somrient, em va dir:
-Mama, l'avi explica el petit príncep molt malament!
-¿Ah, sí?
-Sí! Diu que era tan petit tan petit que gairebé no es veia!!
-Ah.
-¿Oi que a la Lluna no hi ha gelats, mama?
-Mira, Quim, a la Lluna no hi venen gelats. Però a la Lluna del conte de l'avi en venen, i no passa res. ¿Tu vas riure molt, oi?
-Sí!
-¿I t'ho vas passar bé?
-Sí!
-Doncs ja està! Si el petit príncep de l'avi és divertit, tant hi fa, la resta.


Ahir a la nit, com de costum, sant tornem-hi.
-Mama, ¿m'expliques el petit príncep?
-¿El petit príncep meu o el petit príncep de l'avi?
I el Quim somriu, només de pensar que amplia el seu ventall de possibilitats.

29 de juny del 2010

Converses amb el Quim (V)

Hombre!

Son pare fulleja un catàleg un moment i el Quim s'empipa perquè vol jugar-hi. Li diu:
-Deixa de llegir, hombre!
-¿Hombre? ¿Que no parlem en català, nosaltres?
-Deixa de llegir, ombra!

Casats!

El Quim m'agafa l'anell i veu que per dins hi ha gravades unes lletres. Li explico que és l'anell de casats i li faig veure que el que hi ha gravat és el nom del seu pare.
-Mama, tu estàs molt casada.
-Es pot dir que sí.
-Jo quan sigui gran també em casaré.
-¿Ah, sí? ¿I amb qui et casaràs?
-Amb tu!

Amarg com la Wii
-Quan sigui gran beuré cafè.
-Quan siguis gran podràs prendre cafè, sí. Però hi ha gent que és gran i no en pren, Quim. Troben que té un gust molt fort. No els agrada perquè és amarg.
-Com la Wii.
-¿Com la Wii...?
-Amarg. Com la Wii.
-Ara sí que no t'entenc! ¿La Wii té un gust amarg?
-Sí. Com el frisbee. L'amarg.
-Ah!!! El tir AMB ARC!
No hi havia caigut! Entre els jocs de la Wii n'hi ha un de tir amb arc...


La negociadora
-¿Et ve de gust un plàtan, de postres?
-No.
-¿No vols menjar res, de postres? ¿Un plàtan, una pera...?
-No, gràcies. No vull res.
-No has menjat gaire, però d'acord. T'ajudo a posar-te el pijama i anem a dormir.
-No...! Vull un plàtan.
-¿Ara sí que et ve de gust?
-Sí.
-Ja m'ho pensava.


On són...?
-¿On són, els avis?
-Ara són a la pastisseria, treballant.
-¿I la tieta Anna?
-Em sembla que ara també deu ser a la feina.
-¿I el Nando?
-No ho sé. Potser és a la feina, o potser és a casa. No ho sé del cert.
-Potser és a casa seva menjant-se un petit suisse.

20 de juny del 2010

Retrobant la Julia

Aquestes paraules són per a una altra Julia, la meva Julia. La Julia Manzano. Fa uns dies, després d'anys de no tenir-hi cap contacte, vaig rebre'n un missatge de correu electrònic, en què em convidava a assistir a una xerrada que dirigia en una biblioteca de Barcelona. Era l'acte de cloenda d'un seminari que havia impartit sobre unes quantes poetes. L'agenda em permetia anar-hi, així que hi vaig fer cap. Em feia il·lusió retrobar-la, després de tant de temps.

La Julia va ser la meva professora de filosofia a COU. Però no va ser una professora més, no va ser una professora qualsevol. Perquè pertany a aquella raça de professors que entrellacen amb sorprenent naturalitat la professionalitat i la passió. Que no només imparteixen les seves assignatures, sinó que les fan estimar. Que no es limiten a tenir uns alumnes al davant, sinó que s'hi comuniquen. Que allò que expliquen els surt alhora del cap i del cor, i per això és impossible que no se't contagiï l'entusiasme. Que tenen uns coneixements infinits però no viuen al pedestal ni se'n posen medalles.

Dels dies en què em feia de professora, en tinc un record preciós. És com si la veiés. Entrava a l'aula amb un somriure als llavis, amb aquell tremp que la caracteritza, i ens acompanyava a conèixer Plató, Kant o Marx pressuposant d'entrada que l'entendríem. I ens tractava com a persones adultes. En això hi tenia una traça especial: no esperava que nosaltres, els adolescents, ens comportéssim com a adults. Actuava donant-ho per fet, i acabava aconseguint que, efectivament, complíssim aquest requisit. I quan havia de reprovar alguna cosa, no ho feia mai amb crits, ni amb menyspreu, sinó manifestant sorpresa per aquell trencament en l'ordre de les coses. I l'al·ludit quedava convençut que, en efecte, qui havia posat el peu entre dos esglaons era ell, i que per tant li pertocava assumir-ne la responsabilitat.

La Julia sabia escoltar i apreciava els alumnesL'embolcallava una aurèola d'energia, i em feia tot l'efecte que a les butxaques hi guardava engrunes de l'esperit del maig del 1968. Però tenia els peus ben fermats a terra. I als ulls, li ballava la guspira d'aquells que no han perdut la capacitat de sorprendre's, d'il·lusionar-se, de deixar que la vida els continuï fent regals.

Cinc anys després d'acabar l'institut, vaig coincidir per atzar amb ella a Gràcia. Abans, només l'havia anat a saludar algun cop a l'institut. Es va alegrar de veure'm i em va comentar que aviat impartiria un curs sobre poesia i filosofia. Li'n vaig demanar la informació i m'hi vaig apuntar, és clar, perquè no em volia perdre l'oportunitat de tornar-la a tenir de professora. Però no es va conformar amb això. Em va dir que, ja que jo havia estudiat filologia catalana, em podia encarregar de preparar alguna cosa sobre Maria Mercè Marçal, una poeta que tenia pensat de treballar al curs. No em volia donar peixet (jo no n'era cap experta, ni de lluny). No em volia empènyer a fer res. El que realment volia era compartir el plaer de llegir la Marçal. I en vam gaudir. I tant.

Han passat, de nou, uns quants anys. Tenia ganes de tornar-la a veure. En acabar l'acte, en què vam poder repassar versos deliciosos de poetes com Safo o Anna Akhmatova, em vaig esperar un moment. Vaig veure que s'acomiadava del seu marit, que era entre el públic, i llavors m'hi vaig acostar. En reconèixer-me, va alçar les celles, va somriure amb aquells llavis prims, i em va presentar les persones amb qui estava parlant. Fins i tot em va preguntar per aquell noviet amb qui m'anava tan bé i de qui li havia parlat quan va fer aquell curs. Com si no hagués passat el temps. Vam quedar que ens escriuríem per fer un cafè i posar-nos al dia. Em va agradar constatar que la seva vitalitat característica no s'ha fos. Fa dos anys que s'ha jubilat, però això no li ha tret pas ganes de continuar donant batalla.

Una de les dones que havia format part del seminari, i que intervenia a l'acte, va començar la seva intervenció agraint a la Julia l'organització del seminari. Va dir que la Julia és una persona que acull. A ella li va entrar la vergonya. No sabia on mirar. I jo vaig pensar que era una manera encertada i bonica de definir-la. Gràcies per acollir-nos, Julia.