Sostenidors

Avui, tot anant cap a la feina per un lloc inhabitual, perquè abans he hagut d'anar a fer un tràmit, he ensopegat una botiga amb rebaixes suculentes. Tenien conjunts de roba interior molt bé de preu, així que hi he entrat i me n'he emprovat algun. He demanat els models amb la meva talla d'abans però també en una talla menys que fa dos anys. En donar a llum el Quim els pits se'm van convertir en un bon parell de regadores al més pur estil Pamela Anderson, però després de la lactància tot va començar a tornar a lloc. Això sí, al final vaig quedar amb un volum una miqueta més discret que abans, de manera que alguns sostenidors ja no em van bé com m'anaven, i per aquest motiu he pensat a aprofitar l'oferta i renovar vestuari.

Hi havia algun model del qual ja no quedava una de les dues talles que em volia emprovar. "Suposo que deu ser de les més venudes", li he comentat a la dependenta. Això l'ha portada a explicar-me que en pocs anys les comandes que fan, pel que fa a les talles que sol·liciten, han canviat. Si, per exemple, abans demanaven sobretot talles 85 i 90, i alguna 95 i alguna 100, ara es troben que han d'agafar sobretot talles 95 i 100, perquè les altres dues ja no es venen tant com abans. "Les que no tenen pit, ara se'n posen", ha resumit la venedora, "perquè si no, no entenc que en tan poc de temps la sortida de les talles hagi variat tant!". I jo, en canvi, he anat de baixa. Pel que sembla, no marco tendència. Però la veritat, ni falta que em fa. Ben bufons que em queden els sostenidors nous.

Desmemoriada

Aquest any no el tenia gens present. No hi pensava gens ni mica. I això que fa l'efecte que enguany hi hauria d'haver parat més atenció, per la xifra rodona. De fet, fins i tot vaig veure el meu home mig ocultant un paquet al seu "amagatall secret", i ni tan sols vaig lligar caps.

Vull dir que el 20 de gener de 1979 els meus pares em van agafar en braços per primera vegada. O en altres paraules... avui faig 30 anys!

El Quim en fotos recents!

El Quim creix una barbaritat. Ara fa aquesta cara...!

Menjant xocolata amb la mama.

Aquesta és d'abans d'anar a la dutxa.

Aquí d'angelet.

Quim's design.

Obra: "Redecora la teva vida"

Dimensions: 25cm x 50cm

Autor: Quim

Materials: Plastidecor sobre moble Ikea de fusta color bedoll

Preu de sortida: 50.000€

Sabó de lavanda

L'any passat una companya de feina ens havia parlat d'una botiga de cosmètica natural. "No hi anéssiu pas!", ens avisava. I no era perquè a parer seu no valgués la pena, sinó tot el contrari: perquè hi havia tantes temptacions que acabaves caient i comprant el que no necessitaves. No hi vaig tornar a pensar, però fa uns dies, desempolsant la memòria mentre rumiava detallets que volia comprar per Nadal, me'n vaig recordar i vaig fer-hi cap.

Sabó de canyella, aigua de colònia de flors de cirerer, gel de dutxa de mel i llimona, crema facial d'ametlla i poma, perfum de murta, crema de mans de te verd, escuma netejadora d'arròs vermell. Oh, sí! La veritat és que em moria de ganes d'anar arreplegant aquells productes d'aromes suaus, més regaladors de moments de plaer que no pas de bellesa instantània. Aquesta cremeta, aquella colònia, aquell sabó, aquell oli per al cos, me'ls hauria emportat més contenta que un gínjol cap a casa. I mira que no sóc consumidora de productes cosmètics, més aviat tot el contrari. Però allò, ja us ho dic, em semblava tota una altra cosa: les claus a un univers de delícies per als sentits.

Petits plaers... que vaig deixar allà, als prestatges. Perquè vaig topar de morros, ai las, amb preus que en general em va semblar que s'escapaven del meu pressupost. Vaig endur-me, això sí, tres sabons naturals de lavanda, amb la idea de quedar-me'n un. Però al final, per un error de càlcul, cap no serà per a mi.

Sigui com sigui, he fet un pacte amb mi mateixa. Un dia hi tornaré, i em quedaré cosetes per a mi. I llavors, a casa, entre una aigua de colònia de quatre roses, gel de dutxa de polpa de taronja, i llet corporal de berbena i pinyols de raïm, del sabó de lavanda en sortirà una bombolla. I el món, menut, hi cabrà a dins.

Bon any nou!

Me'n descuidava! Espero que passeu una bona revetlla de Cap d'Any, i us desitjo que tingueu un 2009 ben formós, divertit i profitós. Fins l'any que ve!

Tallant cabells

De petita, estava acostumada a veure la meva mare fent-nos de perruquera als tres germans i al meu pare. Diu la llegenda que tot va començar quan jo era molt menuda i em va dur a la perruqueria. Va veure el que em feien, va valorar el que pagava, i va decidir que no era tan difícil i que la propera vegada ja ho faria ella. De fet, el meu pare fa anys i panys que no posa els peus en una barberia o perruqueria (també és cert que cada cop hi ha menys per tallar). Quan els fills vam arribar a l'adolescència, vam començar a negar-nos a posar-nos a les seves mans, però durant un bon grapat d'anys només ella va encarregar-se de tallar-nos els cabells.

Ahir em vaig sentir una digna successora de la tradició familiar. Les grenyes del Quim li amagaven força les orelles, i els rínxols que li quedaven al clatell començaven a crear un garbuix una mica massa exagerat, fins i tot per al nostre discret capteniment estètic. Per això el vaig asseure a la trona ben lligat, li vaig posar un devedé del Pocoyó (el seu heroi dels dibuixos animats), i armada amb un raspall i unes tisores vaig començar a tallar-li els cabells amb molt de compte, no fos cas que fes de cop un moviment brusc i li enviés una orella pels aires. Zip-zap, zip-zap i... voilà! En tres o quatre minuts ja estava llest.

El seu pare va arribar quan tot just posava el punt final a la feina. Hi va donar el vistiplau. "Un estil una mica kale borroka", em va dir, mentre mirava rient algunes clapes que li han quedat al clatell. Bé, alguna clapa sí que li ha quedat. En concret, té totes les que són necessàries per aconseguir l'aire informal que l'estilista pretenia imprimir al Quim.

Al dofinari

No les teníem totes, però vam acabar arriscant-nos-hi. El cas és que programaven un espectacle en un dofinari, amb dofins i lleons marins, i vam decidir portar-hi el Quim, tot i que érem conscients que potser ens trobaríem una actuació decadent. Malgrat tot, la possibilitat que al Quim l'entusiasmessin els animals va guanyar la partida.

El cas és que el meu home i jo vam sortir decebuts de l'espectacle. Tots dos vam marxar amb la sensació que els exercicis que feien fer als animals, acompanyats de musicota a tot drap, eren més aviat denigrants per als pobres dofins i lleons marins. No som especialistes en fauna marina, però ens feia tot l'efecte que les cabrioles, els salts i les salutacions amb les aletes no els aportaven gaire res, i que tot plegat més aviat feia pudor d'explotació de les pobres bèsties, al servei del simple divertiment dels humans. Per acabar-ho d'adobar, l'espectacle marginava el català.

Però el que no ens havia agradat de l'espectacle va quedar en part compensat per l'actitud del Quim. Va fer més cas a la gent que hi havia i a les galetes que es cruspia, que no pas a la piscina i al que hi passava, que va ignorar amb absoluta indiferència. Saber que no participava en aquell presumpte entreteniment era, paradoxalment, un consol, i ho vaig interpretar com un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Hores més tard, demanava amb to exigent: "Calan! Calan!". La bossa que la mama duia a la mà requeria l'atenció que abans havia estat del tot prescindible. "Té, rei, un crusan", li vaig dir allargant-li un crusanet. Se'l mereixia. Va riure, agraït i content.