19 de maig de 2011

A urgències

Vam tornar a urgències perquè jo tenia uns dolors que no m'acabaven de fer bona espina i volíem quedar-nos tranquils. Passada la mitjanit, vam llevar el Quim i el vam dur amb els avis. Li vam explicar què passava i es va comportar com un nen gran. Em va dir, tranquil·litzant-me: "Mama, si et fa mal la panxa, no et preocupis, no passa res". I jo li vaig dir sí, segur que no serà res. Està tan gran. Quatre anys, ja. Sembla mentida.

De nou, la saleta d'espera de l'hospital. Recordar el naixement del Quim. Recordar el moment en què vaig perdre la criatura que duia al ventre. Recordar les anades per falses alarmes quan havia de néixer la Laura... i el dia que finalment es va decidir a treure el cap. Mentre, asseguts, observàvem l'anar i venir del personal mèdic amb mirades inquisitives, teníem la menuda amb nosaltres, adormida, tan bonica. Vam haver d'esperar hores, malgrat que gairebé tota l'estona érem tots sols. "A dins és ple, no donen l'abast", em va aclarir l'administrativa. A l'altra banda d'on sèiem nosaltres, un noi s'entestava que no volia que cap metge donés un cop d'ull al queixal que li feia mal. Practicava la resistència passiva. 

Va sortir una noia embarassadíssima amb un camisó blanc, que va explicar als dos nois que l'acompanyaven que segons els metges encara faltava una mica perquè donés a llum. Una infermera deia a l'home amb el casc de moto que durien la seva dona a l'altra banda de l'hospital. Un altre home joguinejava amb la mà dreta amb una polsera de plàstic de les dels pacients ingressats. Havia deixat al costat seu una bossa blanca de dona. Mirant de matar el temps, agafava un diari d'una cadira i hi feia una ullada per distreure's. Just abans d'entrar a l'hospital, una parella havia entrat en un cotxe aparcat davant per davant del nostre. Ella plorava. Ell estava seriós. Li ha passat el mateix que em va passar a mi, vaig pensar. M'hauria agradat consolar-la.

Tornem a casa cansats, però més tranquils. No tinc res que no puguin resoldre uns dies de descans i iboprufens. Al cotxe, ens confessem la por que teníem del diagnòstic. Ningú no s'acostuma a la por. I les respostes que es donen als hospitals poden fer por. Molta por.

La Laura ha dormit tota l'estona. Mira-te-la. La Laura és aquesta cara rodoneta de pometa, la ganyota que fa quan somriu. Els macarrons que li surten a les mans que s'entossudeix a no obrir i entre els dits dels peus. Aquests cabells foscos que es deixa rentar i eixugar amb tanta tranquil·litat. Els ulls tan i tan oberts. El melic com una ensaïmada minúscula. La cara de cop tristoia amb les comissures cap avall, dos segons, i un "Aah!" breu de queixa. Els esforços que fa per no quedar-se adormida, la punyetera. Quan dorm, la seva respiració com una mesura del temps.

Han passat tantes coses, Laura. Dos mesos, i sembla que hagin estat molts més. De vegades t'imagino d'adolescent, explicant-te aquestes històries. I tu potser arrufaràs el nas davant les batalletes de la mare. Però t'ho sabré perdonar, no pateixis.