9 de novembre del 2010

Dic

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.

7 de novembre del 2010

Juntes

Se m'ha eixamplat (encara més) el cul. Tinc els pits més grossos. I la panxa surt a veure món, de vegades la pell em tiba. Ara, després de totes les angoixes passades, ja m'ho puc mirar amb un somriure. La metamorfosi de crear vida. "Petit Buda!", em diu rient.


Fas el belluguet per aquí dins. Ara un copet per aquí, ara un copet per allà. Tap, tap. I aquí fora carícies. Petons. Aquesta espera, tan dolça. Que passem ben juntes, ¿eh, Laura?


Laura. Avui t'hem dit així per primer cop. Laura. Tants dubtes per triar-te un nom, i ara ens sembla l'únic possible per a tu. Sí, Laura. Laura... Tu, petita.



3 de novembre del 2010

Gràcies, Joan Solà

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.