La meva mare em va explicar fa temps que quan jo tenia dos anys un pediatre em va diagnosticar terror nocturn. De nit, em despertava neguitosa, plorosa, esporuguida, i m'esmunyia al llit dels meus pares per recobrar la calma entre els seus braços. L'ull clínic de la meva progenitora ho ha atribuït sempre a l'acumulació de canvis que vaig viure en qüestió de mesos (va néixer la meva germana, ens vam traslladar de Cullera a Barcelona, la meva mare va començar a treballar i jo vaig anar per primer cop a la guarderia). ¿Devia tenir malsons? No me'n recordo. En canvi, no se m'oblida aquella nit a la casa dels meus avis a Arenys de Munt. A la tarda, jo i els meus germans havíem vist la pel·lícula La novia de Frankenstein. Sempre he estat més aviat poruga, però suposo que devia trobar tranquil·litzador veure-la acompanyada i amb un sol de tarda d'estiu espaterrant instal·lat al menjador com un espectador més. Unes hores més tard, arraulides al llit a les fosques, la meva germana i jo endevinàvem amb un calfred a l'espinada la presència inquietant, corglaçadora i terroríficament propera de monstres criminals i sanguinaris en blanc i negre rondant la cambra embolcallats dels misteriosos sorolls nocturns de les cases grans (el grinyol d'una finestra, l'espetec de la fusta dels mobles, l'aigua passejant per les canonades, un fantasma que puja les escales), que ens robaven el son i ens feien esclatar en sanglots, mare, marona, només una abraçada teva consol em dóna. Qui sap si, per contrast, això explica, en qüestió de preferències cinematogràfiques, la meva debilitat pel somriure de Julia Roberts.
Sigui com sigui, aquesta nit he tornat a tenir malsons. I se'm fa estrany, ara, amb aquest cel blau ras i aquesta llum de primavera que com una vareta màgica encén en el fullatge dels pins, els roures i els plàtans els seus verds brillants de mudar. Però el cert és que m'he despertat com a mínim tres vegades, aquesta nit, amb el pols accelerat, obrint els ulls per deixar entrar a la retina imatges familiars en penombra que esbandissin l'horror que en sobreeixia feia només segons. Ocells espectrals mig desplomats que caminen per un cementiri i s'interposen en el meu camí, mentre en veig d'altres de lligats amb cordes en pals i, encara que semblen mig agonitzants, són densament amenaçadors, com si aquella immobilitat fos només un temps d'espera abans de llançar-se sobre meu a becarrades. Un cavall malvat m'encalça i jo corro amb el seu alè al clatell, i sembla que em salvo gràcies a un salt sobrehumà sobre uns conreus inundats. Però no em puc arriscar a aturar-me, nedo enllà, enllà, amb totes les meves forces, fugint, perquè no confio que l'aigua negui els pulmons de la mala bèstia. Passegem pel carrer i topem amb una manifestació. Decidim esperar que passi a l'entrada d'un cinema, però llavors reconeixes els manifestants i m'apresses a entrar a la sala. Tenen fusells, metralladores, pistoles, són terroristes que mataran tothom que trobin davant. Em tens agafada de la mà i passem per sobre les butaques de la platea tan de pressa com podem. Ens hem d'amagar bé, em dius, no ens han de poder trobar, i veig un forat enmig d'una mena d'escenari i hi correm, en qualsevol moment sentirem els trets. M'imagino que vindran i ompliran la sala d'explosius. Si saltem pels aires, penso, l'amagatall serà inútil.
Obro els ulls. Procuro alentir la respiració. Tu jeus al meu costat, tan tranquil. Normalment, quan em desperto de matinada desitjo que faltin hores perquè soni el despertador, però avui, després del segon malson, només espero que la nit s'acabi aviat. Sembla que un follet amic de les bromes pesades es dedica a xiuxiuejar-me a cau d'orella històries de malson tan bon punt m'adormo.
Definitivament, és primavera. Els marges dels camins es lleven esquitxats del groc esclatant de la ginesta. El cirerer d'arboç es guarneix amb arracades vermelles. De dalt de l'acàcia, plouen refilets juganers. No tinc prou ulls per engolir-ho tot. I llavors, de cop i volta, enmig de les bardisses que es belluguen, hi entreveig una petita orella punxeguda. Ara li sap greu haver-me fet passar una mala nit, i vol demanar-me perdó però no gosa. Me'l miro i somric. Se sap descobert i s'acosta, capcot, arrossegant els peus, avergonyit. Li aixeco la barbeta amb els dits, suaument, i esbossa un somriure tristoi. No passa res, li dic. Au, vés.
Nota 1: La imatge inicial (malson) està extreta de: http://inobscuro.com/portfolio/traditional/nightmares.jpg
Nota 2: La imatge del follet està extreta de la pàgina http://www.minuncajamas.com/tag/duende
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada