Aquests dies he recordat l’anècdota que em va explicar una noia amb qui vaig coincidir en un sopar fa uns quants anys. Era guionista, i feia poc que una productora li havia proposat que s’encarregués del guió d’un reportatge. Quan els va valorar la feina en 900 euros, van dir-li que els semblava massa car. Però ella va respondre que era el que costava una feina d’aquelles característiques, i que no ho faria per menys. Per això, la productora va decidir encarregar la feina a una altra persona que s’oferia a fer-ho per 300 euros. Un temps després, li van tornar a telefonar. Li van demanar que s’encarregués... del mateix guió! I sí, li pagarien el que havia demanat. S’havien trobat amb la desagradable sorpresa que l’altra persona els havia fet un bunyol de guió. Per voler-se estalviar 600 euros, n’havien acabat pagant 300 de més.
La noia de qui parlo n’estava fins al capdamunt, d’estar mal pagada. Deia que ja feia una bona colla d’anys que s’hi dedicava, que era una bona professional, i que ara que s’havia fet un lloc dins d’aquest àmbit havia decidit no rebaixar els seus honoraris per assumptes com aquell. “Si volem que valorin la nostra feina”, em deia, “hem de començar per fer-nos-la valorar”.
M’ha vingut al cap perquè m’ho ha fet recordar una proposta de feina recent. Vaig decidir quant valia una hora de la meva feina, seguint els barems d’empreses i associacions de professionals, i vaig decidir que no ho faria per menys d’ics diners. Modèstia a part, em considero una professional competent, i penso que els meus honoraris han d’anar en paral·lel. Malgrat això, també sóc conscient que ara mateix tinc la sort de poder-me permetre perdre alguna feina d’aquestes: si arribés més justa que ara a final de mes, és evident que no tindria més remei que tapar-me el nas i llençar alguns dels meus principis a la tassa del vàter.
Algunes empreses s’aprofiten d’aquesta darrera circumstància per pagar poc. Però de vegades, algú que diu no o que els demana un preu per sobre del que tenien previst els fa replantejar el valor d’una feina determinada. I si demanes el que és just, tot demostrant amb la teva competència que el que has cobrat t’ho has guanyat de sobres, pot ser que acabin valorant-te més que abans, i que no els dolgui pagar-te el que et mereixes. Que al capdavall, és del que es tracta.
La noia de qui parlo n’estava fins al capdamunt, d’estar mal pagada. Deia que ja feia una bona colla d’anys que s’hi dedicava, que era una bona professional, i que ara que s’havia fet un lloc dins d’aquest àmbit havia decidit no rebaixar els seus honoraris per assumptes com aquell. “Si volem que valorin la nostra feina”, em deia, “hem de començar per fer-nos-la valorar”.
M’ha vingut al cap perquè m’ho ha fet recordar una proposta de feina recent. Vaig decidir quant valia una hora de la meva feina, seguint els barems d’empreses i associacions de professionals, i vaig decidir que no ho faria per menys d’ics diners. Modèstia a part, em considero una professional competent, i penso que els meus honoraris han d’anar en paral·lel. Malgrat això, també sóc conscient que ara mateix tinc la sort de poder-me permetre perdre alguna feina d’aquestes: si arribés més justa que ara a final de mes, és evident que no tindria més remei que tapar-me el nas i llençar alguns dels meus principis a la tassa del vàter.
Algunes empreses s’aprofiten d’aquesta darrera circumstància per pagar poc. Però de vegades, algú que diu no o que els demana un preu per sobre del que tenien previst els fa replantejar el valor d’una feina determinada. I si demanes el que és just, tot demostrant amb la teva competència que el que has cobrat t’ho has guanyat de sobres, pot ser que acabin valorant-te més que abans, i que no els dolgui pagar-te el que et mereixes. Que al capdavall, és del que es tracta.
2 comentaris:
I tant, completament d'acord!A Viena em van dir de seguida que si cobrava a menys de vint euros l'hora les classes particulars, no tindria alumnes perquè es pensarien que sóc mala professora!
Ah, i com veus, he decidit reaparèixer i t'envio un petó ben fort a tu, el Quim i el Víctor.
Muuuuuuuaks!!!
Quina il·lusió trobar-te per aquí, Martonaaaaa!!!
Publica un comentari a l'entrada