Converses amb la Laura (7)

Ulleres noves

Mama: ‒Hola!

Laura: ‒Mama, tens ulleles!

Quim: ‒Mama, duus ulleres noves!

Mama: ‒Sí! ¿Què us semblen?

Quim: ‒Són guais! Són més guais que les altres!

Mama: ‒Que bé!

[...]

Laura: ‒Jo quan faci molt gran, molt gran, molt gran, també duré ulleles.

Mama: ‒Segurament n'hauràs de dur, sí.

Laura (posant-se "ulleres" fent una circumferència a cada mà amb els dits índex i polze): ‒Mira, ja tinc ulleles!

Jugant

‒Xo sóc una gallina, ¿d'acot?
‒Ah, bé. Hola, gallina! Que pons un ou?

‒No.

‒¿No? Doncs les gallines ponen ous...

‒Millor xelats.

‒¿Una gallina que pon gelats?

‒Sí.

‒Està bé, això.

Travessar

Papa: ‒Dóna'm la mà per travessar.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Travessar és perillós, Laura. M'has de donar la mà.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Dóna'm la mà.

Laura: ‒No hi ha dret!

Papa: ‒"No hi ha dret"?!?!?! Però si no saps ni què vol dir!!!

Laura: ‒El Quim ho diu!

El conill i la marieta

‒Mama, jo sóc un conill i tu una malieta.

‒D'acord. Hola, conill!

‒Les malietes no palan [=parlen]. No tenen boca.

De fer-se pesat

Sóc al llit amb la Laura i li vaig repetint que és una nena molt maca. Fa cara de rumiar i em diu:
‒Mama, el papa diu que quan dic "vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta", sóc pesada... [bicoqueta = biblioteca]

‒El papa diu que si dius moltes vegades el mateix, ets una pesada, ¿oi?

‒Sí.

‒M'ho dius perquè et dic moltes vegades que ets maca, ¿no?

‒Sí...

‒Ja. Mira, és veritat que moltes vegades, quan repeteixes moltes vegades el mateix, et fas pesat. Però a veure, ¿a tu t'agrada que et digui maca?

‒Sí ‒fa un somriure que fondria qualsevol cor de pedra.

‒Bé. Doncs, si a mi m'agrada dir-te maca, i a tu t'agrada que t'ho digui, les dues estem contentes, ¿no?
‒Sí!
‒Doncs ja està! Continuaré dient-te maca moltes vegades, ¿d'acord?
‒Acot! [=D'acord.]

Converses amb el Quim (42)

Profiteroles

‒Mama! El papa ha comprat panellets de nata!

Ot el bruixot

‒Ho veus, mama? Aquesta és la seva marida. [=esposa]

Nens i adults

‒Mama, ¿què és millor, ser nen o ser gran?
‒Home, em sembla que per a unes coses és millor ser nen, i per a unes altres, gran.
‒A mi em sembla que és millor ser nen.
‒Però tu algun cop m'has dit que volies ser gran per poder fer el que volguessis, ¿no?
‒Però em sembla que és millor ser nen, perquè si ets gran et mors abans, i això és una cosa molt trista.

Agenda

‒M'agradaria que cada dia fos dilluns i divendres, dilluns i divendres, dilluns i divendres...
‒¿Ah, sí? ¿I per què?
‒Perquè els dilluns faig música i m'agrada molt, i els divendres em deixeu mirar una pel·li a la nit.

Plegar mitjons

‒Quim, si us plau, ajuda'm a plegar mitjons, que n'hi ha moltíssims.
El Quim sospira amb molta mandra, però col·labora.
‒Buf, com m'agradaria poder passar això a càmera ràpida!

Les cançons del Súper3

‒Mama! Ha dit collons! Ha dit collons!!!
‒No pot ser, home!
‒Mira, t'ho poso.
‒Bé. [...] Quim, home! Diu coiots!!!!

Converses amb el Quim (41)

Bromes

‒Pareu ja! N'estic tipa, de pipis, caques, culs, pets, penis i vulves! Pareu de fer bromes amb això!
‒¿I de baves, podem?


Abidal resant abans del partit

Quim: ‒¿Què fa?
Papa: ‒Resa. Hi ha jugadors que creuen en Déu, i que abans del partit resen i demanen no lesionar-se.

Mama: ‒O guanyar el partit...

Papa: ‒Però normalment demanen no lesionar-se.

Quim: ‒I si es lesionen, ¿ja no creuen en Déu?

El pes de l'herència

‒De debò, Quim, no entenc com pots ser tan despistat!

‒No és culpa meva! Vaig néixer així! És culpa del teu cos, em vas fer així!

Renecs

‒No diguis renecs.
‒Però els renecs no són culpa meva, ¿eh? Són culpa dels homes que se'ls van inventar!

Petons

‒Eeeeecs! Us heu fet un petó a la boca! Marranos! Us passareu baves i microbis!

Salsitxes

‒Mama, ¿les saltxitxes tenen sal?
‒Em sembla que sí que en deuen posar, quan les fan.
‒Doncs ja sé per què es diuen saltxitxes: perquè tenen sal, i tenen txitxa. Ha, ha, ha, ha!!

Converses amb la Laura (6)

L'entrepà de pernil

‒Mama, vui pamil. [=Vull pernil.]
‒Té. ¿T'agrada, oi?
‒M'arada molt a pamil. És molt boníssim.


Entreteniments

Quim: ‒Mama, ¿això com es fa?
Mama: ‒Mira, has de posar a cada casella la primera lletra del que assenyalen les fletxes del dibuix. És en castellà, ¿eh? Mira, ¿aquesta fletxa número 2 què assenyala? 
Quim: ‒L'orella. En castellà és oreja.
Mama: ‒Doncs llavors a la casella 2...
Quim: ‒Hi va una o. Ah, ja ho sé fer. [...] Mama, això no surt bé. No pot ser, perquè surt Cordopf, i això no vol dir res.

Mama: ‒Deixa-m'ho veure. Ah! Mira, aquí has posat una p per pelota, ¿oi?

Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Però en castellà també es pot dir balón.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒¿I la f?
Quim: ‒Pel fantasma.
Mama: ‒No assenyala ben bé el fantasma, sinó l'arbre de darrere, ¿no?
Quim: ‒Llavors és Córdoba.

Mama: ‒Exacte. És el nom d'una ciutat. Córdoba. Lejana y sola. [...] La muerte me está mirando / desde las torres de Córdoba.

Laura: ‒Noooo!!!!
Mama: ‒¿I a tu què et passa? ¿Que no tens inclinació per la poesia o què?
Laura: ‒NO!
Mama: ‒¿Ah, no? Doncs anem bé.
Laura: ‒No!

Després de no sé quanta estona remugant perquè vol anar a fer la migdiada...

‒A veure, Laura! Hem vingut al llit perquè deies que volies anar a dormir amb mi, i ara resulta que no pares! ¿Vols fer el favor de dormir?

‒No tic cansada. No tinc badalls.

La papallona

‒Mia, mama! Una papo...! Una popa...! Una pipo...! Una papi...! Una popi...!

‒Ha, ha! Una papallona.

‒Sí! Allà!

Donar les gràcies

Laura: ‒Vui aigua.
Mama: ‒¿Com es demana?
Laura: ‒Pliplau.
Mama: ‒Bé ‒l'avi li omple el got‒. I ara, ¿què es diu?
Laura: ‒Quina set!

Converses amb el Quim (40)

El Quixot
‒Mama, un dia vull llegir el Quixot.
‒¿Per què ho dius? ¿Pel Mortadelo de la Mancha?
‒Sí.
‒Doncs el tenim a casa, però pensa que són dos llibres així, ¿eh? ‒dic, separant el polze i l'índex de la mà dreta.
‒¿Només així? ¿Que petits, no?
‒Així de gruixuts, home!! Jo me l'he llegit més o menys fins a la meitat. Em sembla que vaig començar-lo l'estiu que tu vas néixer. Sigui com sigui, anava tan atabalada que al final no el vaig acabar. És un llibre per a grans, però si te'l vols mirar, ja el buscarem. Ara no sé on para.
‒¿I en català es diu El Quixot de la Taca?
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒¿Per què rius, ara? ¿M'ho has dit de broma? Ha, ha!
‒Ha, ha!! No t'ho dic de broma! Mancha és taca en català! Ha, ha!
‒¿I per què rius? ¿Perquè jo ric?
‒Sí!!! Ha, ha!! Don Quixot de la Taca!!! De la Taca!!!
‒Ha, ha, ha!! La Mancha és un lloc, gamarús! En català es diu la Manxa!
‒¿I de veritat es pensa que uns molins són gegants?
‒Sí, sí. Al llibre de debò passa això, sí. Els ataca perquè es pensa que són gegants.
‒Doncs el Mortadelo de la Mancha veu una caca i es pensa que és de cérvol, i llavors el Filemó li diu: "Maese don Quijote, me parece que es una cagarruta de chucho." Ha, ha, ha!!!
‒De vegades aprens unes marranades, amb els mortadelos!!!

Ratolins

‒Mama, ¿a tu et fan por els ratolins?

‒Home, por, no ho sé. Sí que si entressin a casa no m'agradaria gens, això sí. ¿Per què m'ho preguntes?

‒Perquè als còmics, quan hi ha un ratolí, les dones pugen a una cadira i comencen a cridar: "Aaah!!! Aaaah!!!"

‒Ah! Ho dius per això! La veritat és que no em faria cap gràcia. ¿Saps què? Quan el tiet vivia a Amsterdam, un dia va entrar a la cuina i va veure un ratolinet blanc que s'escapava! Després va explicar als amics què li havia passat, i li van dir que a Amsterdam era bastant normal que passés de vegades, perquè hi havia força ratolins.

‒Home, és normal. Clar, si el nom de la ciutat comença dient "hàmster", és normal que hi hagi ratolins. Ha, ha, ha!!!

‒Ha, ha!! Acabes de fer una broma molt bona, Quim!

Converses amb el Quim (39)

Fredolica

‒Te'n recordes, Quim, d'aquella piscina que tenia l'aigua tan freda? Jo no podia parar de nedar, perquè estava congelada!

‒Jo no tant. És que, clar, tu ets fredolica, però jo sóc més... ¿caloric?

El pomer

‒I si plantem un pinyol de nespra, ens sortirà un... nesprer. ¿Ho he dit bé, mama? ¿Es diu nesprer?

‒Sí, es diu nesprer. Com l'arbre que dóna pomes, que és un pomer. Bé, o una pomera. Es pot dir pomer o pomera, és igual.

‒Home, no! Un pomer és un arbre home, i una pomera és un arbre dona!

Coses de feina [dedicada a en Jordi M.]

‒La Dolors ens ha dit que fan una fira on es poden tastar menjars.

‒Ostres, Quim, doncs no sé si hi podrem anar, perquè el Jordi m'ha enviat molta feina... Bé, ja ho mirarem.

‒¿I no seria millor que el Jordi es fes ell la seva feina?

La margarida

‒Mama, un dia agafaré una margarida com aquell barrufet, i faré: "Estimo la mama, no estimo la mama, estimo la mama, no estimo la mama..."

‒¿I si al final et surt que no m'estimes?

‒Doncs agafaré una altra margarida i ho tornaré a fer.

‒¿I si et torna a sortir que no m'estimes?

‒Doncs agafaré una altra margarida, només li trauré un pètal, diré que t'estimo, i ja està.

‒Ben pensat.

Iboprufè
‒Allà hi diu: ibu..., ibuprofeno.
‒Sí. En català es diu ibuprofèn.
‒¿I què és?
‒És una medecina. Si tens mal de panxa, o estàs malalt amb febre i et fa mal el cos, en pots prendre i llavors et trobes una mica millor.
‒Ah. "Vía oral." ¿Això vol dir que es pren per la boca, oi?
‒Molt bé, Quim!
‒¿I si s'ha de posar a l'orella...? Seria: "Via..."
‒Doncs seria...
‒Via orellal, ¿no?

Converses amb la Laura (5)

No fa fi
‒Mama, puta! ‒diu la Laura unes quantes vegades cada dia.
No us esvereu: diu que té la mà bruta, la samarreta bruta, els pantalons bruts. I el Quim es pixa de riure.
‒Almenys, digues "buta"... ‒li dic.
‒Puta!
Bé, què hi farem. S'havia d'intentar.

La resposta lògica

‒Mama, seu aquí! A Maisy! [=Mirem el conte de la Maisy!]

‒Ara vinc, Laura, un moment. Abans deixa'm posar-me el pijama i escalfar el sofà. Ai, "el sofà"! Vull dir el sopar. Ja no sé el que em dic.

‒Txema. [=Et dius Gemma.]

‒Ha, ha!

‒¿Què liu, mama? [=¿Per què rius, mama?]

Començant a llegir
‒Aquí hi diu: Laaaaaura ‒li explico que les lletres que duu a la samarreta representen el seu nom. Però llavors ho generalitza, i allà on veu lletres pensa que hi diu Laura.
‒Mama: Laaaaura ‒diu una estona després, passant el dit per sobre d'unes lletres com si llegís.
‒Aquí no hi diu Laura, bonica. Aquí hi diu "ladybird".
‒No! Laura! –diu ben empipada, arrufant les celles.
‒Però tu què et penses? Que a tot arreu on hi ha lletres hi diu Laura?
‒Sí!
‒I a tot arreu del món hi diu Laura?
‒Sí!
‒Doncs no.
‒Sí, mama! Laura!
‒Puf.

Cada cop que entro al lavabo
‒Mama, ¿pipi o caca?
Realment, la maternitat et roba molta intimitat.