5 de juny del 2013

Converses amb el Quim (39)

Fredolica
‒Te'n recordes, Quim, d'aquella piscina que tenia l'aigua tan freda? Jo no podia parar de nedar, perquè estava congelada!
‒Jo no tant. És que, clar, tu ets fredolica, però jo sóc més... ¿caloric?

El pomer
‒I si plantem un pinyol de nespra, ens sortirà un... nesprer. ¿Ho he dit bé, mama? ¿Es diu nesprer?
‒Sí, es diu nesprer. Com l'arbre que dóna pomes, que és un pomer. Bé, o una pomera. Es pot dir pomer o pomera, és igual.
‒Home, no! Un pomer és un arbre home, i una pomera és un arbre dona!

Coses de feina [dedicada a en Jordi M.]
‒La Dolors ens ha dit que fan una fira on es poden tastar menjars.
‒Ostres, Quim, doncs no sé si hi podrem anar, perquè el Jordi m'ha enviat molta feina... Bé, ja ho mirarem.
‒¿I no seria millor que el Jordi es fes ell la seva feina?

La margarida
‒Mama, un dia agafaré una margarida com aquell barrufet, i faré: "Estimo la mama, no estimo la mama, estimo la mama, no estimo la mama..."
‒¿I si al final et surt que no m'estimes?
‒Doncs agafaré una altra margarida i ho tornaré a fer.
‒¿I si et torna a sortir que no m'estimes?
‒Doncs agafaré una altra margarida, només li trauré un pètal, diré que t'estimo, i ja està.
‒Ben pensat.

Iboprufè
Allà hi diu: ibu..., ibuprofeno.
‒Sí. En català es diu ibuprofèn.
‒¿I què és?
‒És una medecina. Si tens mal de panxa, o estàs malalt amb febre i et fa mal el cos, en pots prendre i llavors et trobes una mica millor.
‒Ah. "Vía oral." ¿Això vol dir que es pren per la boca, oi?
‒Molt bé, Quim!
‒¿I si s'ha de posar a l'orella...? Seria: "Via..."
‒Doncs seria...
‒Via orellal, ¿no?

11 de maig del 2013

Converses amb la Laura (5)

No fa fi
Mama, puta! diu la Laura unes quantes vegades cada dia.
No us esvereu: diu que té la mà bruta, la samarreta bruta, els pantalons bruts. I el Quim es pixa de riure.
Almenys, digues "buta"... li dic.
Puta!
Bé, què hi farem. S'havia d'intentar.

La resposta lògica
Mama, seu aquí! A Maisy! [=Mirem el conte de la Maisy!]
Ara vinc, Laura, un moment. Abans deixa'm posar-me el pijama i escalfar el sofà. Ai, "el sofà"! Vull dir el sopar. Ja no sé el que em dic.
Txema. [=Et dius Gemma.]
Ha, ha!
¿Què liu, mama? [=¿Per què rius, mama?]

Començant a llegir
Aquí hi diu: Laaaaaura li explico que les lletres que duu a la samarreta representen el seu nom. Però llavors ho generalitza, i allà on veu lletres pensa que hi diu Laura.
Mama: Laaaaura diu una estona després, passant el dit per sobre d'unes lletres com si llegís.
Aquí no hi diu Laura, bonica. Aquí hi diu "ladybird".
No! Laura! –diu ben empipada, arrufant les celles.
Però tu què et penses? Que a tot arreu on hi ha lletres hi diu Laura?
Sí!
I a tot arreu del món hi diu Laura?
Sí!
Doncs no.
Sí, mama! Laura!
Puf.

Cada cop que entro al lavabo
Mama, ¿pipi o caca?
Realment, la maternitat et roba molta intimitat.

4 de maig del 2013

La senyora del parc

És dissabte i fa solet. Sóc amb la Laura al parc, l'he treta a pasturar aprofitant la bonança. Després d'entretenir-se amb el tobogan i enfilar-se al balancí, comença a vagarejar per aquí i per allà. Ara agafa una fulla, ara es mira una formiga. S'atura davant d'una branqueta d'arbre que ha caigut a terra, la recull, i va avançant pausadament, tota cofoia amb el seu ceptre de fusta. S'acosta a un banc on seu una senyora gran d'arracades lluents. La Laura se la mira amb els seus ullets de far entendridors.

‒¡Oh, qué bonita! Dame, dame el palito, guapa ‒la Laura li allarga el seu tresor, obedient però no gaire convençuda, potser una mica intimidada‒. No dejes que coja palos, se los puede meter en la boca ‒em renya, amb mirada severa. Yo me lo quedo aquí ‒diu a la nena‒, y si viene un perrito le hacemos: ¡pam, pam! ‒i agita la branqueta com qui pica el tió.

La trobada no comença gaire bé. En un minut, ha robat a la meva filla de dos anys la seva fantàstica troballa, m'ha considerat una mare negligent, i ha fet apologia del maltractament animal. Així i tot, amarada del bon dia que fa, m'esforço a passar-ho per alt.

La dona em demana quin temps té la petita i com es diu. Per sort, Laura li sembla bonic. Em demana si és la meva primera criatura, i responc que no, que tinc un nano de sis anys. Els números no li quadren, i em demana ("si no te importa que te lo pregunte"), quina edat tinc. Trenta-quatre. Diu que sóc jove, però que encara ho semblo més.

‒Y, ¿cómo se llama la mamá? ‒pregunta, mirant la Laura. La patufeta continua observant-la fixament, expectant. Se m'arrapa, no fos cas. No diu ni mu.
‒Gemma ‒responc.
‒Que me lo diga ella ‒em reprèn, altiva, amb una seriositat fora de lloc. La nena, muda‒. ¿Verdad que sabes decírmelo?
‒¿Com em dic, Laura? ‒l'ajudo, abraçant-la i fent-li petons.
‒Txema ‒respon la princesa amb un fil de veu, tota tímida.
‒Molt bé! ‒li dic, somrient i provant d'alleujar aquesta bafarada de tensió incòmoda que a poc a poc se'm va assentant feixugament al voltant. Però és en va. De reüll, veig com la dona obre els ulls com unes taronges. Se li ha eriçat la permanent dels cabells grisos, un calfred li ha sotraguejat l'espinada. Segurament se li ha remogut l'estómac i tot.
‒¿Le hablas en catalán? ‒més que preguntar, escup. Això va pel pedregar. És sortir d'Escil·la per caure a Caribdis.
‒Sí.
‒¿Pero entenderá el castellano, no? ‒alterada, incrèdula, incisiva. Porque, ¡no hay que ser racistas! ‒au, la que faltava pel duro.
‒Una àvia li parla també en castellà i no hi ha cap problema. Fins i tot mira dibuixos en anglès ‒¿és possible que m'estigui justificant...? La sang em bull. De tant mossegar-me la llengua, me l'acabaré autoamputant.
‒Ah, le habla en castellano. ¿Y de dónde es?
‒¿La meva sogra? Andalusa.
‒Pero andaluza de dónde. Porque Andalucía es muy grande, mucho más grande que Cataluña ‒oi tant, no faltaria sinó.
‒De Tal.
‒¿Y qué provincia es?
‒Jaén.
‒Ah.

Inspiro profundament. Necessito acumular forces per sortir d'aquí. Però aquesta esquerpa reina de la diplomàcia no està per treves. Arrufa les celles i m'escodrinya el rostre sense pudor.
‒¿Qué te pasa en la barba? ‒m'engalta així, sense anestèsia, tocant-se la seva pròpia barbeta amb una ganyota de fàstic. Ja no puc més.
‒Em surten granets ¿De debò cal parlar-ne? Senyora, que no la conec de res! Rebufo, la guaito ben empipada, carrego la nena a coll per fugir al galop.
‒Deberías ponerte algo.
‒Ja me'n poso ‒la meva cara és un poema. I no pels granets, precisament‒. Cadascú és com és. ¿Oi que vols anar al tobogan, que t'agrada molt? ‒li dic a la Laura, que no bada boca‒ ¿Sí? Doncs au, anem. Adéu, bon dia ‒i m'allunyo a bon pas. Ja m'he cansat de rebre. Aquesta dona es pensa que té carta blanca per ofendre't de franc. Doncs aquesta és la paga que n'ha tret: quedar-se sense la companyia que es veu d'una hora lluny que desitja. A fe de Déu que té una manera ben peculiar de guanyar-se-la.

Al cap d'un segon, la Laura i jo som jugant al tobogan, però la menuda aviat decideix que s'estima més tornar a passejar-se per allà. Estic alerta, per si s'atansa massa a la zona zero. Però ara que m'hi fixo, la dona ha canviat de banc. I s'adreça a una nova víctima. S'ha assegut al costat d'un home de la meva edat de faccions orientals, que li somriu com devia somriure jo fa uns quants minuts ‒com qui aguanta un xàfec.

Pobre. M'hi jugo un pèsol que ara mateix li ha amollat que a Espanya hi ha massa immigrants.

3 de maig del 2013

Converses amb el Quim (38)

Amor
El Quim veu com el seu pare i jo ens fem moixaines al sofà.
Aquí hi ha massa silenci i massa amor. Us començaran a sortir cors del cap!

L'Esther
Sortint d'escola, l'Esther i el Quim s'acomiaden en una vorera on separen camins.
Adéu, Esther!
És maca, ¿eh?, l'Esther.
Sí.
Quim, ¿d'on eren, els pares de l'Esther, que no me'n recordo?
D'Estherlàndia. Ha, ha, ha!!!

Grans preguntes (5)
-Mama, ¿què és més marrano, un pet o un rot?

Tirachinas
Mama, ¿em compraràs un tirachinas? Bé, un tiraxineses. Ha, ha, ha!!

Descobriments traumàtics
La Laura mira com el Quim fa pipí. Li assenyala el penis.
Laura: Peni! Peni!
Quim: Sí, Laura, tinc penis. Tu no en tens, perquè ets una nena. Tens vulva, i quan siguis gran t'hi sortiran pèls. En canvi, a mi no, perquè sóc un nen.
Mama: Quim, quan siguis gran et sortiran pèls als testicles, ¿eh?
Quim: ¿¡¿¡Què!?!? ¿¡¿¡Pèls als testicles!?!? QUIN FÀSTIC!!!!!!!

Lladres
Mama, ¿un lladre pot robar a un altre lladre?
Doncs sí. ¿Per què m'ho preguntes?
Perquè no ho sabia.
Ja, però vull dir que com és que se t'ha acudit, que per què hi has pensat.
Perquè he pensat que potser tots els que roben són amics. I, clar, si són amics no es robarien les coses.

Alimentació
Laura: Pe, no! [=Peix, no!]
Mama: ‒Laura, el lluç t'agrada, ¿eh? N'has de menjar, va.
Quim: ‒Laura, hem de menjar peix per tenir energia i per tenir força! Si no mengem ens morim! La salut és així!

11 d’abril del 2013

Converses amb la Laura (4)

Un, dos, tres
La Laura arrenglera tres ninots i em diu:
-Mama, mia: un, do, tes! [=Mama, mira! Un, dos, tres!]
-Molt bé, Laura! I si hi poso també el cargol, quants n'hi ha?
La Laura em mira i diu, resoluta:
-Tes i cagol! [=Tres, i el cargol!]

Dutxar-se
La Laura treu el cap pel lavabo, i veu com em començo a despullar.
-Mama, ¿a dutxar?
-Sí, Laura, ara em dutxaré.
-¿A cul a vuva?
-El cul i la vulva també, sí!

Explicacions
Deixo la  Laura a taula amb un got de plàstic que té tot just un dit d'aigua. Vaig a la cuina a acabar de servir el dinar. La Laura entra al moment i em demana:
-Mama, valló!
-¿Un tovalló? ¿Per què el vols?
-Aba xap! [=L'aigua ha fet: xap!]

Xocolata
-Digues xo-co-la-ta.
-Coxolata!
-Xo-co-la-ta.
-Coxolata!

L'Aquàrium
-Laura, ¿t'agradaria anar un dia a L'Aquàrium a veure peixos?
-Txola, no! Ha, ha! [=Sola, no!]

El color de la caputxa
-I tothom li deia Caputxeta Vermella. ¿I saps per què? ¿Saps de quin color era la caputxa que duia?
-Vet! [=Verd!]
-No, dona! He dit vermella! De color vermell.
-Mamell.
-Això mateix.

Belluguets
-És que no pareu ni un segon! Em deixeu respirar, si us plau?
-No! Lapilar no!

Tornant cap a casa
-Laura, vine. 
-No.
-Va, anem, si us plau. Hem d'anar a casa a dinar.
-No.
-Escolta, hem de marxar, va.
-No.
-Un dia me n'atiparé i marxaré, i et quedaràs sola! Ja n'estic tipa, sempre igual!
-É boma! [=És una broma!] -i es fum a riure!

La cançó de la iaia Montse
-Catxó iaia Motxe.
-¿La cançó de la iaia Montse, vols?
-Txi.
-¿I quina és?
I se la inventa:
-#Catxó iaia Montxe, / li-lu, li-lu, li-lu. / Catxó iaia Motxe, / li-lu, li-lu, li-lu.#  Ha, ha, ha!

1 d’abril del 2013

Converses amb el Quim (37)

Croquetes
-¿De què són les croquetes que has comprat?
-De pollastre i de bolets.
-¿De bolets...? -diu el Quim, amb cara de preocupat.
-Sí.
-Espero que no siguin verinosos...

El castellà enganya
-Mama, ¿oi que el castellà enganya una mica?
-¿Per?
-Perquè prima no vol dir prima, vol dir cosina, i per dir prima es diu delgada!

Mons imaginaris
El Quim té uns espais de temps marcats per poder jugar amb videojocs. Quan encara li falta poc més de mitja hora per poder-se posar a jugar, estirat al sofà i amb aire somiador, deixa anar:
-Com m'agradaria viure en un món que pogués jugar a la Wii sempre que volgués...

Atenció fabricants
El telèfon diabòlic amb què juga la Laura canta:
-#Tengo un amigo, le voy a llamaaaaar. / Lo quiero mucho y con él quiero hablaaaaar. / Le diré: "Hola, ¿cómo te va?" / Luego diré: "¡Adiós!" Ya lo verás.#
I el Quim em mira i diu:
-Aquesta cançó és de tonteries. Trucar a algú i dir-li: "¿Com estàs?", i després dir-li adéu i penjar, ¿a tu et sembla que és normal?

Grans preguntes (3)
-Mama, ¿qui mana més, el rei o l'alcalde?

Grans preguntes (4)
-Mama, ¿qui mana més, el director o el president?

La sort dels germans petits
-Laura, porta'm les sabatilles al sabater -i la Laura ho fa.
-Quina barra, Quim! No li has de demanar que et faci les coses que et toca fer a tu!
-Ah, tu vas decidir tenir un altre fill, doncs, això és sort per mi!

A la dutxa
-Mama, l'aigua surt molt calenta!
-Ja ho canvio, però em sembla que ho pots suportar, ¿eh?
-No ho suporto! Ho insuporto!

Igualar
-Mama, quinze més quinze, ¿quant iguala?

18 de març del 2013

El dia que vas néixer

El dia que vas néixer, la gent mirava astorada com de les carxofes de dutxa en sortien espaguetis. Les ciutats es van llevar amb una fragància càlida de canyella i al cel hi havia núvols menuts de confeti. Pel carrer voleiaven les bombolles de sabó que sortien dels tubs d'escapament, i a les escoles la canalla tastava llapis de colors convertits en galeta. Un fanal es va doblegar per indicar a un vianant perdut la direcció correcta. A l'Antàrtida es va envolar un estol de pingüins.

Et van posar sobre el meu pit, i vaig plorar papallones virolades que et van donar la benvinguda amb un aleteig suau.

Va ser un dia tendre i flonjo i saborós i  aromàtic com el pa bo acabat de fer, Laura.

Potser quan siguis més gran i ho expliquis et miraran amb condescendència. N'hi haurà que fins i tot, amb cert menyspreu, et convidaran a consultar hemeroteques. Pobres diables que no sabrien veure la meravella ni podent-la tocar amb els dits.

Avui fas dos anys, nineta, i sóc encara la teva memòria.

El dia que vas néixer, la gent mirava astorada com de les carxofes de dutxa en sortien espaguetis. Les ciutats es van llevar amb una fragància càlida de canyella i al cel hi havia núvols menuts de confeti. Pel carrer voleiaven les bombolles de sabó que sortien dels tubs d'escapament, i a les escoles la canalla tastava llapis de colors convertits en galeta. Un fanal es va doblegar per indicar a un vianant perdut la direcció correcta. A l'Antàrtida es va envolar un estol de pingüins.

Va ser exactament així.