La carxofa de la dutxa

El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)

Magdalena

Aquest matí era asseguda al bus, llegint una estona mentre no arribava a la meva parada. De cop, m'ha embolcallat una flaireta dolça, càlida, flonja, vaporosa. L'oloreta dels deliciosos berenars tranquils d'hivern, amb una tassa de xocolata o cafè amb llet calentons entre les mans i una pasta esperant pacientment que comencis a clavar-hi queixalada amb delectació. He aixecat els ulls del llibre, he tombat el cap, i sí, la dona que seia al meu costat devorava amb fruïció unes magdalenes grosses acabades de comprar al forn. D'una en una, els treia el paper ondulat, les esquinçava en bocins generosos, i se'ls ficava a la boca ben cofoia. Davant mateix dels meus nassos, a tocar. Llaminera com sóc, quina manera més cruel de fer-me dententes a primera hora del matí, senyor! ¿O potser Senyor? ¿Esteu posant a prova la meva temprança...?

¿Vols discutir?

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.

Amb ulls de nen

Veure el món amb ulls de nen és tota una experiència. Recordo que fa un pèl més d'un any el Quim em va veure sortir de la dutxa i va quedar sorprès. "Mama, ¿on tens el penis?", em va preguntar. "No en tinc, de penis", li vaig dir. "¿Està amagat?", em va demanar. Llavors li vaig explicar que les nenes i les dones no en tenim, de penis. Que tenim vagina i vulva. En canvi, els nens i els homes tenen penis i testicles. Li va semblar fascinant. Tant, que qualsevol interlocutor que tenia era analitzat segons el que tingués entre les cames, via deducció: "Avi, tu tens penis!", "Tieta, ets una dona i tens vulva!".

Els nens tenen tendència a generalitzar el que coneixen, el que fan. L'universal infantil. I créixer, entendre el món, suposa trencar moltes d'aquestes pressuposicions -un exercici que molts adults encara són incapaços de fer. En un sol dia, el Quim me'n va fer dues. Ell, ja des de ben petitó, té tendència a dormir amb els llençols i les mantes sota l'aixella, és a dir, que no es cobreix els braços. Li fa mania, ves. Se sent engavanyat. Per més que quan s'ha adormit hi vagis i intentis acotxar-lo millor perquè és ple hivern, així que es tomba patapam, braços cap a fora. Jo, en canvi, sóc fredolica de mena. Sempre em cobreixo bé el coll i m'encongeixo sota els llençols. Un dissabte de fa poc al matí, el Quim es va llevar i el vaig poder convèncer que s'estirés amb mi una estona. Quan va veure que em cobria els braços amb el llençol i les mantes, va quedar parat. "Mama", em va dir obrint els ulls com plats, "¿per què et tapes els braços...?". És clar. Per a ell, el que és normal és destapar-se'ls, descobrir-se'ls, perquè molesta. Resulta incongruent que, per voluntat pròpia, algú se'ls vulgui cobrir!

Aquell mateix vespre, parlant de l'embaràs, vaig explicar-li que potser, quan fos gran, ell també seria pare. "¿Pare?", va dir, amb mitja rialla. Llavors va rumiar una mica i em va deixar anar: "Però la barba punxa una mica...". Vet-ho aquí! Com que son pare té barba, va deduir que si ell era pare també n'hauria de dur. Llavors li vaig posar contraexemples: "Però Quim, l'avi Josep és el meu pare i no en té, de barba, ¿oi? I l'avi Joaquim és el pare del papa i tampoc no en duu. Pots ser pare i no dur barba." Però llavors em va guanyar ell: "Perquè se la treuen!". En això tenia raó, el Quim. Les meves explicacions no havien estat prou acurades. Perquè els ulls de nen potser els fan generalitzar, però també en veuen, de coses, que els grans no veiem... o no veiem a la primera.

Converses amb el Quim (VII)

Qüestió de gènere
-De debò, Quim, ets un plom!
-I tu una ploma!

-Ets un amor.
-I tu una amora!

[Cridant tots tres]: -Som un equip! Som un equip!
-I la mama una equipa!

La feina que donen els nens

-De vegades, Quim, les mames tenen dos nens a la panxa. Es diuen bessons.
-I de vegades en tenen tres!
-Sí, de vegades en tenen tres, també.
-Potser tens tres nens a la panxa!
-Buf, em sembla que no...! ¿Saps? Seria molta feina...
-No seria molta feina, mama. Un per mi, un per tu i un pel papa!

La metàfora de l'escorredor

-¿Saps què és, això?
-Una olla amb ulls de bou.

Més derivats

Mirant un llibre de pop-up:
-Aquest llibre té unes figures ben boniques, ¿oi?
-Sí. És un llibre figurer.


Acabant de treure-li un fil de la roba:

-Mama, ets una bona ajudadora.

-Mama, aquí a la Wii surto amb un llacet.
-Sí, surts amb un llacet. ¿Que en tens cap, tu?
-No. N'haurem de comprar un a la llaceteria.

Pell resseca

-Ostres, Quim, tens les mans ben ressequetes! Vine, que t'hi poso crema.

-Sí, les tinc ressequetes.

L'endemà:

-Mama, em pica el cul. El tinc ressacós!

Cantant Manel

-#Si hagués nascut a Roma...

-#Fa més de dos mil anys...

-#Viuria en un imperi...

-#Tindríem unes claus...!

Pura lògica

-Quim, ja hem de tancar la tele. Fa massa estona que la mires i t'acabarà quedant el cap quadrat.
-¿El cap quadrat?
-¿No ho veus, que la tele és quadrada? De tant mirar-la, al final potser també et quedarà a tu el cap quadrat! Va, mirem un llibre junts.
El Quim n'agafa un que justament també és quadrat. Se'l mira i em diu:
-Si miro aquest conte també em quedarà el cap quadrat!

Escoltant la ràdio

-Mama, ha dit sistema...! Com el Roger Mas!

-Sí, ha dit sistema.

-Un dia podem anar al sistema els tres.

-És que el sistema no és un lloc, Quim. És... un concepte.

-Doncs podem anar al concepte.

[Nota: El Roger Mas té una cançó que fa: "Esborrem els punts i les comes del sistema, tinc son!"]

Dic

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.

Juntes

Se m'ha eixamplat (encara més) el cul. Tinc els pits més grossos. I la panxa surt a veure món, de vegades la pell em tiba. Ara, després de totes les angoixes passades, ja m'ho puc mirar amb un somriure. La metamorfosi de crear vida. "Petit Buda!", em diu rient.


Fas el belluguet per aquí dins. Ara un copet per aquí, ara un copet per allà. Tap, tap. I aquí fora carícies. Petons. Aquesta espera, tan dolça. Que passem ben juntes, ¿eh, Laura?


Laura. Avui t'hem dit així per primer cop. Laura. Tants dubtes per triar-te un nom, i ara ens sembla l'únic possible per a tu. Sí, Laura. Laura... Tu, petita.