Tercer segona

Converses amb el Quim (21)

2012-01-10T15:40:00.000+01:00

Xocolata
-¿Saps amb què es fa la xocolata, Quim?
-Amb llet!
-Ha, ha! Sí, la que tu et menges té llet, és veritat. Però la xocolata, ¿saps com es fa?
-No.
-Doncs amb un fruit que es diu cacau.
-¿Cacau...?! Però si treus la u diu caca!!!!

El Pare Noel
Mirant un aparador...
-Mira, mama: un Pare Noel.
-Sí.
-¿I per què es diu Pare Noel, si no té fills?

El jugador negre
Mirant un partit de futbol per la tele...
-Papa, ¿saps com es diu el jugador negre?
-Mmmm... No ho sé, no.
-Doncs es diu àrbitre!

Dracs
Un dia, dinant, sense que vingués a tomb...
-Mama, jo crec que els dracs existeixen.
-¿Ah, sí?
-Sí.
-Doncs jo no n'he vist mai cap...
-Potser són als Estats Units... O a Vallgorguina!
[Un dia va anar a Vallgorguina d'excursió amb l'escola, i suposo que en el seu imaginari és un lloc llunyà...]

El gos pigall
-¿Saps què són els gossos pigall?
-Eeeh... ¿Un gos i un gall?

Sardines
-¿Vols que comprem sardines en escabetx...?
-Sardines amb cabells...?!?!

Onze
-¿Recordes com es diu onze en anglès?
-Eeeeeh... ¿One one?

Presó
De cop i volta, tot dinant, em diu...
-Mama, jo no vull que tu vagis mai a la presó.
-Jo també espero no haver-hi d'anar mai...!
-Però tu ets molt bona.
-Això sí, veus.
-I tu i el papa sempre teniu raó. Però tu més que el papa!
[Nota: Aquí es nota qui fa més sovint el paper de poli bo ;-)]

Bon Nadal!

2011-12-23T22:22:00.000+01:00

Aquí teniu el tràiler de la nadala que hem preparat a casa enguany...

I si us convenç... aquí teniu la nadala, acabada de sortir del forn. Esperem que us agradi! Bon Nadal, i bon any 2012!

De literatura catalana medieval

2011-12-02T10:04:00.001+01:00

Tornant cap a casa, caço una conversa entre dues adolescents txonis. No m'he penedit mai tant de no tenir un mòbil que enregistri! La reprodueixo aquí com a present per al meu benvolgut, estimat i admirat amic Albert L., que llegeix lo Ausiàs entre ianquis ;-)

-Suspendí, y la profe me dice que "no sabes las rimas, ni los versos, ni nada". Pero claro, ¡no es tan fácil, analizar un poema, si no lo entiendes!
-Desi, todos los poemas son o de amor, o de desamor. ¡Eso sí lo sabes, tía! Entonces, tú empiezas: "És una poesia d'amor." Y amor de qué: puede ser de la relación de pareja, o de... Porque aunque no lo entiendas, tú sí que ves si habla de amor o qué. Y vas poniendo lo que tú veas. Tú piensa qué pondrías en una poesía de amor, y lo miras en el poema. En ese, pues dices: "La metàfora vol dir que el poeta vol recurrir a la mort per olvidar la dona." Y así lo vas poniendo todo.
-Y lo de les diferències entre els trobadors i Ausiàs March son : "Els trobadors feien poesies amb música i Ausiàs March no. Pels trobadors, la dona només tenia virtuts, i Ausiàs March veu la dona amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, i parla amb un llenguatge personal i directe."
-"Amb un llenguatge personal i directe", sí.
-Y entonces va lo de...
-Sí, vale, pero lo tienes que poner con un lenguaje así, más... Más bien.
-Ya, ya, no lo voy a poner así. Entonces hay Ramon Llull. "Ramon Llull va viure entre 1232 i 1316. Escrivia en provençal perquè era la seva llengua."
-No.
-¿No era la seva llengua?
-No.
-Ah, no. "Escrivia en català perquè era la seva llengua. Va fer poesies en provençal. També escrivia en llatí perquè era la llengua que parlava la gent culta."
-No.
-"Escrivia en llatí perquè era la llengua de la gent culta."
-No, no.
-"Escrivia en llatí perquè els que eren cultes escrivien en llatí."

Converses amb el Quim (20)

2011-11-19T22:49:00.001+01:00

L'ordre dels factors
-Mama, ¿saps què vol dir Angry Birds?
-Què.
-Vol dir: 'ocells empipats'.
-¿T'ho ha dit el papa?
-Sí: angry vol dir 'empipats' i birds vol dir 'ocells'. I jo dic que ha de ser Birds Angry, perquè si no diu "Empipats ocells"!!

A la dutxa
Començo a ensabonar el Quim a la dutxa i es queixa que el sabó és fred...
-Ai! Està molt fred! Ah, per això es diu gel. Com que està tan fred!

Informàtics
Llegint el rètol d'una botiga d'informàtica, em pregunta...
-Mama, ¿què vol dir informàtica?
-¿No te'n recordes, que ahir et vaig parlar dels informàtics? ¿Qui eren, els informàtics?
-Eh... ¿els que fan informes...?

Menjant orada
-Mama, ¿com es diu espina en anglès?
-Ostres, doncs no me'n recordo...
-¿I en italià?
-No ho sé. Si vols, quan acabem de dinar ho busquem al diccionari.
-¿I en l'idioma de la Carla?
[Nota: la Carla és valenciana!]

Menjar bé
Rento plats a la cuina, i apareix el Quim, que sopa al menjador.
-Mama, el papa m'ha dit que em puc menjar un iogurt, però com que tu dius que s'ha de menjar fruita, doncs he pensat que em menjaré un kiwi, que és una fruita. ¿Oi que està bé, això?
:-)

Llegint en anglès
-¿Saps què vol dir, boy?
-Sí. Vol dir 'vaig'.

Mirant els dibuixos
Dibuix animat: -¡Te voy a cortar en pedazos!
Quim: -Mama, ¿oi que pedazos vol dir pets?

Mil flors
-Mama, ¿oi que mil flors són moltes flors?
-Sí... ¿Per què m'ho preguntes?
-Perquè aquí diu "mel de mil flors".
-Ah!
-Jo crec que això no és mel de mil flors, perquè mil flors són moltes flors, i aquest pot és molt petit!!

Formatge fos
Al Quim no li fa el pes que el formatge ratllat es fongui. En veure que sobre les tallarines s'ha fos una mica el formatge ratllat, s'empipa.
-Jo no vull el formatge cremat!
-Quim, el papa no ho ha fet volent, home! És que les tallarines són molt calentes, i han desfet una mica el formatge.
-És culpa del formatge!!!

La pel·li del Tintín
En una escena, la soprano Bianca Castafiore canta tan agut, que comencen a trencar-se els vidres de les ulleres, de la cristalleria, d'unes vitrines...
-Mama, ¿per què es trenquen els vidres?
-Perquè quan es canta molt, molt, molt, molt agut, doncs els vidres es poden trencar i tot.
-¿I si cantem molt greu es tornen a enganxar?

Badant, volant, bevent

2011-11-16T16:08:00.001+01:00

He quedat amb el meu ciberamic. La frase té un aire de trobada furtiva, fins i tot diria que de clandestinitat adúltera, si no fos que el qui primer l'ha sentida ha estat el meu marit i ha rigut. Ja pot riure, ja, que aquesta tarda de pluja li toca a ell quedar-se amb la canalla. I jo, abans que arribi l'hora de la cita, badaré per la llibreria.

Feia molts dies que no em passejava per una llibreria. I encara més sense haver d'aturar permanentment el Quim perquè no ensopegui aquí, perquè no remeni allà, perquè no arrugui o embruti els llibres. Tinc tres comeses principals. Una: buscar un llibre per al Pere, per agrair-li l'amabilitat i la confiança. Dues: buscar un llibre sobre els gats que el Quim durà a l'escola (són la classe dels gats, i ja se sap). Tres: mirar-me un llibre que tinc pensat per al meu home.

La primera comesa topa amb un entrebanc. Tinc pensat un títol, però a la botiga no el tenen, així que penso un pla B. Miro, fullejo, i finalment em decideixo. Espero encertar-la. Si no, el llibre és prou curt perquè en el cas que el Pere se senti amb l'obligació d'acabar-se'l, almenys no li duri gaire. Primera creueta, doncs.

La segona comesa fa bingo ràpid. Secció infantil, apartat animals, gats. Un parell de llibres. Un no m'agrada. L'altre sí, ja li havia ficat l'ull a la biblioteca. Remirant-me'l, se m'escapa un somriure. Perquè sí, hi ha explicacions que potser són una mica complexes per als nens de quatre anys. I potser la mestra pensarà que caram, quines coses, és fer-ne un gra massa. I la situació em fa certa gràcia, no ho puc evitar. Sobretot quan l'any passat, un dels àlbums del Quim duia una pàgina amb un dibuix per a pintar amb el lema: "L'arrivada a l'escola". Així, amb ve baixa. Au, alegria. I això que a l'escola fan altres coses ben fetes, siguem justos. Però noi... En fi, que sí, que portarà aquest llibre dels gats que explica, entre altres coses, que eren sagrats a l'antic Egipte i tal i tal. Segona creueta.

La tercera comesa fa figa: no tenen el llibre. Bah, tampoc no ve d'un dia, ni de dos.

Llavors, començo a vagarejar, a fer caminar la mirada pels lloms dels llibres, per les portades. Ara que passo els ulls per les prestatgeries, arribo a la conclusió que si mai publico un llibre no acabo de tenir el millor cognom. La B em farà anar a petar al sobreàtic, la gent haurà d'estirar massa el coll per veure'm. Però tampoc és el pitjor lloc: mira el pobre Zarraluki, menjant-se la pols de les soles de les sabates, a la lleixa de sota de tot...

I aquí, entre paper i tinta, portades i autors, em veig com si intercanviés cromos al pati de l'escola. Quiet, de Màrius Serra: tengui. Mal d'escola, de Daniel Pennac: tengui. Animals tristos, de Jordí Puntí: tengui. Los objetos nos llaman, de Juan José Millás: tengui. Tintín a Amèrica, d'Hergé: tengui. Però guanyen per golejada tants falti! Em quedaria aquest. I aquell. I el de més enllà. No, no, em freno. A casa encara tens una pila de llibres endarrerits per llegir, em dic. Posa-hi fre. ¿Que no recordes que t'esperen Cirera (Joan-Lluís Lluís), L'elegància de l'eriçó (Muriel Barbery), El cervell masculí (Louann Brizendine), i alguns altres? Deixa, deixa ara mateix el llibre de la Marta Rojals! Primer, els que tens a casa, he dit! Buf. Penso en fa dos estius, una tarda de cel de panxa de burra, quan, neguitejats perquè se'ns havien acabat les lectures a l'apartament on érem, vam deixar el Quim amb els meus sogres i ens vam encaminar a la prestigiosa llibreria de l'Eroski de Tarragona, com si fóssim uns ionquis a la recerca de la dosi que et farà passar el mono.

I em ve a la memòria la Bel, quan m'explicava que havia tingut alguna enganxada amb el seu ex per la custòdia dels llibres. I penso en el desordre que tenim a casa, en bona part per culpa del maremàgnum de llibres que ja no sabem on desar. I recordo el meu pare, quan tremola de pensar on endossarà els llibres que té al despatx de la universitat quan es jubili d'aquí uns anys (i dic "d'aquí uns" i no "d'aquí a uns" en homenatge a Joan Solà, in memoriam). I escolto la Carla dient-me que vol llogar el seu pis de València a uns inquilins que li respectin la llibreria que hi té, que rodamón com és no pot traginar maletes clafertes de llibres amunt i avall tot lo dia. ¿Qui va ser l'espavilat que es va empescar allò que el saber no ocupa lloc?

Abans de l'estiu, el Quim ja va començar a "llegir amb els ulls", com diu ell. Perquè al principi, li llegíem els llibres. Després, els llegíem junts. Més endavant, de tant en tant llegia sol en veu alta. Fins que li vam explicar que també es podia llegir sense parlar. "¿Vols dir llegir amb els ulls?". Exacte. Quan llegeix amb els ulls torna el silenci a casa. Encara que continuem llegint junts, també.

Voles massa, em dic. Torna a la Terra. Via directa: passa per caixa, que amb el cap als núvols encara faràs salat.

I llavors pujo a la cafeteria on he quedat amb el Pere. Arribo d'hora. Hi ha lloc, sec. La cambrera em pregunta què vull prendre i li demano un te de canyella. I faig temps mentre no arriba el Pere -que té més cabells i menys blancs del que havia anunciat, i que quan somriu em recorda no sé qui; mai no he estat bona fisonomista. I l'espero llegint, esclar.

Converses amb el Quim (19)

2011-11-05T20:47:00.000+01:00

Dir-se igual
Mama: -Ostres, el traductor d'aquest conte es diu Ramon Madaula, com l'actor!
Quim: -No sabia que dues persones es podien dir igual.
Mama: -¿Com que no? Si et dius igual que l'avi, els dos us dieu Joaquim R[...]!
Quim: -Ai, és veritat!
Mama: -I fixa't, l'avi del papa també es deia igual!
Quim: -¿Joaquim R[...]?
Mama: -Sí.
Quim: -¿I el segon cognom?
Mama: -Això no ho sé. Papa, ¿com es deia el teu avi de segon cognom?
Papa: -Mmm... Costa.
Quim: -Ha, ha!!
Mama: -¿Et fa gràcia?
Quim: -Sí! Perquè és Costa, com "costa diners"! Ha, ha!

Pregunta retòrica
Mama: -Au, posa el tap a les tisores i desa-les al calaix.
Quim: -¿On és, el tap?
Mama: -No ho sé, Quim. Ets tu qui les ha tretes, tu sabràs on l'has deixat.
Quim: -Busca'l, mama.
Mama: -Busca'l tu, Quim. Les tisores les has agafades tu! I jo estic endreçant, ara.
Quim (mirant al voltant): -¿On és, el tap...?
Mama: -Ai, Quim!!! ¿¿¿Que no t'he dit que el busquis tu???
Quim (empipat): -Que m'ho estic preguntant a mi mateix!!

Comparacions
Quim: -Mira, mama, quina caca més llarga que he fet!! Sembla un xurro de Kit Kat!
Mama: -Ecs...
Quim: -O una botifarra!!

Tot el que entra...
Quim (rondinant): -Mira, mama: el papa m'ha posat molt colacao...
Mama: -No tant, Quim. Mira, jo m'he pres aquesta tassa de cafè amb llet, que és més grossa.
Quim (encuriosit): -¿I has fet pipi...?

Volver...
-Mama, ¿què vol dir volver?
-Vol dir tornar. Hi ha una cançó que diu: #Volveeeeer / con la frente marchita / naninononanoo naninononaaaa.. / Sentiiiiiiir / que es un soplo la viiiiiidaaaaa...#
-És horrorós!
-¿Horrorós...? Espera, que ara recordo la lletra! #Volveeeeer / con la frente marchita / las nieves del tiempo / platearon mi sieeeeeeeeeen...#
(Mirant-me incrèdul): -Doncs també és horrorós!

El fantasma dormilega
Això va passar passejant pel carrer...
Quim: -Mama, ara sóc un fantasma dormilega, ¿eh?
Mama: -¿Un fantasma dormilega...?
Quim: -Sí, que quan fa: "Uuuuh!", llavors, l'altre s'adorm.
Mama: -Ah!
Quim (mirant una dona que se'ns acosta, il·lusionat): -Ara l'hi fem a aquesta senyora, ¿eh?

Llengües
El Quim sent al parc com una mare parla al seu fill en vés a saber quina llengua (¿tagàlog?, ¿vietnamita?). Quan la dona acaba i marxa amb el nano, el Quim em mira, ben sorprès, i diu...:
-Mama, aquesta senyora parla molt malament!

Coses que no agraden
El Quim i son pare juguen a fer el brètol al llit. S'aixafen mútuament i fan el burro. Quan son pare el mig aixafa diu, rient...:
-Ha, ha! Ai, para, para! Quin disgust! Ha, ha!

Refredats
-¿Què, Quim? ¿Com te trobes?
-Molt fatal.
[...]
Quan li preparo una infusió d'herbes...
-Mama, el senyor de la botiga ha dit que les herbes eren bones, però no són bones perquè no m'agraden!

Qüestió de referents
Anant pel carrer, cantem a la Laura la cançó del sol solet...
-...#El pobre sol solet / no té capa, no té capa. / El pobre sol solet / no té capa ni barret...#
-Mama, em sembla que no ha de ser una capa. Ha de ser una bufanda, perquè les capes són per volar...!

Diumenge

2011-10-30T23:00:00.000+01:00

Aquest matí, després de donar-li el biberó de l'esmorzar, he tornat a deixar la Laura al bressol. Però ella s'ha posat a rondinar. Una mica de moixaines, una mica de paciència, i ha tornat a caure. Però... preeeet! El seu propi pet l'ha despertada. En aquell moment no m'ha fet gaire gràcia perquè jo volia continuar dormint; però la veritat, ara que hi penso me'n fa força. Bé, el cas és que l'he ficada amb mi al llit i ha funcionat. Hem fet el ronso una estona més.

Un bon presagi: ha estat un diumenge diumengejat. Hem esmorzat amb calma i hem aprofitat el sol per anar a passejar amb els nens. El Quim ha fet el trasto pel parc, i ha jugat amb sorra amb un altre nano. Hem gronxat la Laura en un gronxador amb cadireta. I quan ja n'hem tingut prou, hem comprat l'avituallament: croquetes, fideuà, tiramisú, braç de gitano de nata. Hem tornat a casa amb diaris sota el braç.

A la tarda, hem fet una mica el gos -relativament, amb nens ja se sap.

I això és el que se'n diu un diumenge ben aprofitat. "¿No era el diumenge, el dia del senyor?", m'ha dit el manso assenyalant-se a ell mateix. Digues que sí, amor.

Converses amb el Quim (XVIII)

2011-10-19T23:11:00.000+02:00

Tovallons
Papa: -El tovalló va a la dreta.
Quim: -Jo dic que va a l'esquerra.
Papa: -Doncs va a la dreta. ¿Que no tinc mai raó, jo, Quim?
Quim: -Eeeeh... Doncs de vegades sí i de vegades no, però ara tinc raó jo. [...] Em sembla que necessito dos tovallons, per si m'embruto les dues mans.

Aprenentatge significatiu
A la sortida del metro, com que anem amb el cotxet de la Laura, hem d'agafar l'ascensor. Quan s'obren les portes, el Quim hi entra el primer de seguida. Les portes comencen a tancar-se quan nosaltres encara no hi hem entrat, així que el seu pare s'afanya i s'hi fica enmig perquè es tornin a obrir.
Mama: -Però Quim...! Vigila, home! ¿Que no t'hem dit mil vegades que a l'ascensor no hi pots anar sol? ¿Que no ho veus, que t'hi hauries pogut quedar tancat a dins tu sol? ¿I llavors què faries, eh? ¿Què faries?
El Quim es gira, mira els botons que altres cops li hem explicat per a què serveixen, i assenyalant el botó d'alarma diu:
Quim: -Doooncs... pitjaria aquest botó!

Trucant al gos
El Quim té un telèfon de joguina que diu burrades i fa música infernal. Comença a pitjar un botó del telèfon, i per desconcertar-lo (i perquè pari de fer-lo sonar, és terrible), li plantejo un joc...
Telèfon diabòlic: -¡Vamos a llamar al perrito!
Mama: -¿Què, no truques al gos?
Quim: -:-)
Mama: -¿Li truques o no?
Quim: -És que és de mentida!
Mama: -Doncs jo he sentit que deia que truquessis al gos. Ho he sentit de veritat.
Quim: -Però és que no és de debò!
Mama: -Va, home, truca-li.
Quim (despenjant l'auricular i posant-se'l a l'orella): -Hola, gos! No et penso fer ni cas! -i penja amb un cop.

Si no vols allargar-te...
El seu tiet ens comença a explicar a una cosa, i de sobte el Quim el talla...
Quim: -Tiet, si has de dir una cosa molt llarga pots dir etcètera!

El Kit Kat
Sóc recollint la cuina mentre el Quim acaba de sopar. Son pare i la Laura són al menjador. El Quim ve a la cuina.
Quim (fluixet): -Mama, t'haig de dir una cosa.
Mama: -Digues.
Quim (fluixet): -Vine, a cau d'orella.
Mama: -¿A cau d'orella? ¿Per què?
Quim (fluixet): -Perquè el papa no em senti.
Mama: -No et sentirà, home, que és al menjador. ¿Però què m'has de dir?
Quim (fluixet): -És que no vull que em senti.
M'ajupo, doncs, perquè em parli a cau d'orella...
Quim (a cau d'orella): -Mama, dóna'm un Kit Kat.
Mama: -Aaaah! A veure, ¿què t'ha dit, el papa? ¿Que te'l pots menjar o que no?
Quim: -Que no me'l puc menjar, però jo me'l vull menjar.

Coses de germans
Després de veure una dona embarassada...
Mama: -¿Què et sembla, Quim? ¿A tu t'agradaria tenir més germans?
Quim: -Sí, però que no rondinin tant com la Laura.

Batejant un peluix
Mama: -La Meritxell diu que aquest gat es diu Faristol!
Quim: -Doncs jo li vull dir Marca.
Mama: -¿Marca...?
Quim: -Com Marc, però de nena.

Arribant a casa
Mama: -Hola, Quim!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -¿Ja has dinat?
Quim: -Sí.
Mama: -Ah, molt bé! ¿I què has fet, avui, a escola?
Quim: -No cal que t'ho expliqui, perquè ja l'hi he explicat al papa.

Recordatori
Mama: -Així que has estat amb uns altres nens, avui.
Quim: -Sí. De la classe de les girafes.
Mama: -¿I t'ha agradat? ¿T'ho has passat bé?
Quim: -Sí. Havíem d'encerclar els animals que menjaven herba.
Mama: -Ah, molt bé. ¿I quins nens hi havia?
Quim: -Eeeh... La Paula.
Mama: -¿I com és, la Paula?
Quim: -Té els cabells... verds.
Mama: -Ha, ha! No deuen ser verds, home! Deuen ser... taronges, com els de la Mar.
Quim (empipat): -És que sóc daltònic!!!
Mama: -Ja ho sé, home, ja ho sé... No t'enfadis!

Concert de Petit

2011-10-10T22:00:00.000+02:00

La Carla em convida a un concert. Un concert no estàndard: ella i la Maria han invitat amics i coneguts a escoltar les cançons que Joan Castells, és a dir, Petit, cantarà al terrat de l'edifici de Gràcia on viuen. M'hi animo. La cita és diumenge a les sis de la tarda. Hem quedat per dinar amb els meus sogres, al barri del Carmel. Havent dinat, agafo l'autobús fins a la plaça Sanllehy, i com que vaig amb temps de sobra i fa un temps esplèndid, decideixo fer cap a ca la Carla a peu. És tota una experiència, caminar sense nens. Els carrers estan quiets, tranquils, les persianes dels comerços abaixades. Barcelona calmada.

Arribo al seu pis cap a dos quarts de sis, les saludo. La Carla rep amics, la Maria fa croquetes. La gent va arribant i s'ofereix per pujar cerveses, tovallons, gots. Cap a un quart de set pugem tots al terrat. Xerro un momentet amb la Georgina, una noia amb qui havia parlat fa temps arran de la meva tesina i que m'ha saludat, encara que jo en un primer moment no l'he reconeguda. És amiga de la Maria. Només la conec a ella, a la Carla i a la Maria. Som una cinquantena de persones. I com em passa sempre que sóc en una trobada de força gent, em sento una mica fora de lloc. Em fa l'efecte que allà no hi encaixo, que hi desentono. M'ha passat sempre, des d'adolescent. Tinc la sensació que en qualsevol moment faré el ridícul, que em miraran com una intrusa, que no sabré congeniar. I després és possible que m'ho passi la mar de bé, però d'entrada, la sensació és aquesta. No ho puc evitar.

La Carla munta una càmera mentre ens anem acomodant a terra, davant d'en Joan, que ens insta a apropar-nos perquè cantarà sense micròfon. I comença el concert.

M'arrepenjo a la paret. En Joan canta amb les ulleres de sol, perquè el sol li toca força de cara. Davant meu veig la serra de Collserola, la torre de telecomunicacions que s'alça esvelta, la silueta de l'església del Tibidabo. El cel amb avions que de tant en tant trenquen el blau. Darrere, hi ha la torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, amb les dues campanes d'arracades. El mar. Som enmig d'una estesa de terrats de Barcelona aliens al trànsit dels carrers, sobretot els diumenges a la tarda. S'hi està bé, aquí dalt. Al Víctor li encantaria, penso. En Joan ha començat a cantar, però encara m'haig d'acabar d'ubicar, encara hi sóc però no hi sóc. Miro els assistents, el paisatge. I a poc a poc sí, em trobo. I ara sí, puc escoltar. El sol va caient fins que ja no molesta en Joan, que es treu les ulleres. Fa fresca i em poso la jaqueta.

Resulta que m'agrada, com canta en Joan Petit. Hi posa vida. De vegades melangia, de vegades ràbia, de vegades calma. Amb una guitarra i prou. Però no li va l'estil transcendent, i entre cançó i cançó ens explica amb simpatia d'on neixen les cançons, fa broma sobre la precarietat dels músics, ens agraeix que hi hàgim anat. I l'escoltem amb respecte, perquè ningú no xerra, ni ens interromp cap trucada de mòbil, ni sentim estossegar ningú. Les cançons van sonant, es van encadenant, ens hi fiquem, les compartim. Sobretot això últim, les compartim. Ell les canta i nosaltres les escoltem, però anem de la mà, el concert el fem tots. I veig la Carla que abraça la Maria, aquella parella que es besa. Em deixo endur, no em cal res més. Només m'haig de dedicar a passar-m'ho bé, com tots aquests parells d'ulls que miren un home vestit de negre arrecerat en una guitarra que es diverteix tant com nosaltres.

I just quan en Joan comença el segon bis, m'acomiado de la Carla i marxo tan discretament com puc, perquè em sap greu que el meu marit s'encarregui sol del protocol d'abans d'anar a dormir dels nens. Em dol no haver pogut reprendre la conversa que he deixat a mitges amb la Georgina. I voldria haver donat també les gràcies a en Joan per aquesta vetllada tan fantàstica. Espero que, almenys per això darrer, aquest post ja farà el fet.

Podeu escoltar-vos o baixar les cançons del disc de Petit The Blackbird Daysi EP.
I aquí, un parell de vídeos. Gaudiu de Petit!

Amb els nens a la boca

2011-10-06T22:50:00.000+02:00

Els nens ens socialitzen. Persones amb qui mai no hauries intercanviat sinó un "bon dia" educat, de cop i volta acaronen el teu marrec, pregunten quants anys té, li diuen que fa patxoca, li demanen si surt a passejar. Al parc, acabes coneixent de vista alguns pares i alguns nens, i després te'ls trobes pel barri i els saludes. Xerres amb les mares (sobretot les mares) de les criatures que comparteixen classe amb la teva. Intercanvies informació amb la parella del segon, que té un vailet que es deu dur un meset amb la teva princesa. Que què menja o que no menja, que si dorm o si no dorm, que si té caràcter o no en té.

I també podem arribar a ser molt pesats, els pares. Sobretot, per a aquells que no tenen fills. Xatejant amb un exalumne meu, quan els meus fills van sortir a la conversa, el vaig advertir que no m'estirés la llengua. Si ell ronda pel Vietnam vivint aventures, m'hi jugo un braç que no li traurà la son saber que la meva petardeta ja té dues dentetes. I això que són dues dentolines ben bufones, us ho asseguro...! Comencen a sortir-li les dues de baix, així, amb serreta i... Però tornem al que deia: us en faríeu creus, dels tòpics que es poden anar encadenant. Si l'interlocutor té algun mocós, doncs ja en sou dos, a enfilar històries sobre la canalla. Però si només un dels dos té fills, l'altre pot acabar-ne fins als nassos. Somrient per compromís, pobre, mentre amb una mica de concentració fins i tot podries veure com la informació li entra per una orella i li surt per l'altra. Però no ho veus perquè estàs massa ocupat a tenir la boca plena de nens.

Els fills t'ocupen la vida, és clar. Com vols no parlar-ne! Si no dorms perquè ploren, si t'amoïnes perquè agafen febre, si t'admires de la capacitat que tenen per buscar maneres de matar-se en un tobogan, si a casa ja no saps on fúmer l'allau de joguines, si hi jugues, hi parles, els acompanyes a fer pipí, et desvius perquè estiguin bé... Si te'ls estimes tantíssim! ¿Com pretenen que no en parlis, si són un tros teu? És clar que ja arribarà el moment de girar les tornes, suposo. Un dia, quan el Quim i la Laura siguin adults autònoms, persones fetes i dretes, algú em parlarà de canalla i em posarà davant del nas la foto d'un caganer o una nineta dormint en un bressol. Em pregunto si, llavors, em limitaré a somriure educadament, o bé iniciaré una frase del tipus: "Doncs la Laura, quan va néixer...". O potser, qui ho sap, confessaré com m'agradaria que arribés un nét...

Converses amb el Quim (XVII)

2011-10-04T17:24:00.000+02:00

¿Hora de fer dieta...?

El Quim em fa copets a la cama per jugar mentre esperem l'ascensor. De cop, para i m'observa atentament la panxa, que li queda a l'alçada dels ulls, i em diu...:

-Mama, em sembla que he vist que estàs una mica embarassada!

El desembussador

Mama: -Ostres! Mira que bé que s'escola ara l'aigua! El desembussador que vaig comprar no va anar bé, però aquest del papa sí! Visca!

Quim: -Potser el teu era un desembussador embussador!

Encongir-se

Mama: -Espero que aquests pantalons no s'encongeixin...
Quim: -¿Què vol dir s'encongeixin?
Mama: -Que es tornin més petits.
Quim: -¿I si jo m'enconjo tindré tres anys?
[Nota: El Quim té quatre anys.]

Fent de Carla
-Quim, fes-me un beset!
-No diguis beset.
-¿I per què no?
-Perquè tu no ets valenciana!!

Símbols fonètics
-Mama, aquesta e està al revés!
-Sí. ¿Vols que t'expliqui per què?
-Sí.
-És un so que es fa així: [əəəə].
-[əəəə].
-Sí. Nosaltres som una mica xaves i no l'acabem de fer bé, però el Joan el fa millor. ¿T'hi has fixat? Per exemple, diu: s[ə]m[ə]rret[ə].

Un altre dia...
-Mama, ¿oi que el Joan parla amb la e al revés?

Cordant la cremallera de la funda del sofà
-Papa, ets molt bon cordador!

Parlant, la gent s'entén
-Mama, ¿què volia dir el contrari?
-Que és al revés, com...
-Ah, sí! El contrari de fred és calor.
-Exacte. ¿I el contrari d'obert?
-Tancat.
-¿I el contrari de car?
-...
-¿No te'n recordes?
-No.
-Barat. Car vol dir que costa molts diners, i barat que en costa pocs.
-Aaaaaaaah!! Jo pensava que volies dir el car de cotxe!!

El mestre d'anglès
-Quim, ¿com es diu, el teu mestre d'anglès, que no me'n recordo?
-Àngel. Però en anglès es diu teacher.

Netejant la sabonera
-Mama, la sabonera té suc.
-Sí, tens raó, té massa aigua. ¿Saps què? La netejaré ara. ¿Ho vols veure?
-Sí!
-Ho veus, si hi passem aquest fregall, ja queda bé una altra vegada.
-Uau! Com brilla! Ets una supermama!

Agressions
La Laura m'estira els cabells, m'esgarrapa... i me'n queixo. Llavors el Quim li diu...:
-Laura! Ets un "xupadora", una esgarrapadora i una pegadora!

Precisió lèxica
Quim: -Eeeeeecs, Laura!
Mama: -Ai, sí! Laura, ho has deixat tot ple de baves! Sembles un caragol, un caragol sense closca, ¿eh, nineta?
Quim: -Llavors és un llimac.

Astronautes
-Mama, ¿oi que les naus espacials no existeixen?
-I tant, que existeixen! Per exemple, fa molts anys, hi va haver una nau espacial que va anar a la Lluna! Hi anaven tres astronautes, i dos la van poder trepitjar i tot. Anaven amb un vestit d'aquells d'astronauta.
-Ah! És que jo em pensava que només hi havia les naus espacials de marcians.
-Ha, ha! No, també hi ha naus espacials on hi ha persones.
-Jo voldré anar en una nau espacial.
-Doncs per ser astronauta, Quim, s'ha d'estudiar molt i treballar molt, ¿eh?
-Doncs estudiaré molt i treballaré molt.
-I així i tot, només ho poden ser molt poquetes persones.
-Doncs només hi anem el papa i jo!

Capitana Enciam

2011-09-29T17:53:00.000+02:00

Quan vam parlar amb el director de l'oficina bancària, ens va amagar un detall no precisament fútil: la hipoteca que contractàvem no es podia subrogar. És a dir, que si volíem canviar d'entitat, havíem de cancel·lar la hipoteca allà i tornar-la a obrir a l'altra caixa, amb la burocràcia i la despesa que això suposa (tornar a valorar el preu del pis, tornar a passar pel notari, tornar a negociar condicions, etc.). No explicaré els detalls del cas, però quan ho vam descobrir, ens vam sentir estafats. Molt estafats. I impotents.

Quina impotència, quan t'estafen. I a mi, diumenge, encara que a més petita escala, em van tornar a estafar.

Mentre esperava que el Quim i son pare tornessin del correfoc infantil de la Mercè, vaig entrar en un bar a berenar. La Laura dormia com un angelet. Ai, que bé, vaig pensar, una estona de pau! Vaig demanar un caputxino i una magdalena. Boníssims, quin plaer. Fins que em van portar el tiquet.

Caputxino: 2'85 €. Magdalena: 1'50 €. Suplement de llet: 0'35 €. IVA: 0,35 €. Vaig avisar la cambrera que tan amablement m'havia atès, per dir-li que en primer lloc, jo no havia demanat cap "suplement de llet". I en segon lloc, que a la carta hi deia que l'IVA estava inclòs en els preus. Per tant, em volien cobrar 70 cèntims de més. La noia em va respondre que el caputxino que m'havia pres era "italià" i no "vienès", i que l'italià duia aquest misteriós "suplement de llet". I que era el caputxino que servien per defecte si no se'ls indicava el contrari. Vaig protestar, perquè a la carta que m'havia mirat només hi constava un caputxino (el vienès). I en tot cas, quan jo havia dit que volia un "caputxino", sense cognom, no m'havia pas preguntat quin volia! Pel que feia a l'IVA, em va dir que era cosa de l'encarregat. "Si t'esperes un moment, l'aviso." Perfecte, m'espero.

I em van fer esperar, és clar. L'encarregat va entonar la mateixa cançó que la cambrera pel que fa al "suplement de llet". I quant a l'IVA, després de pensar-hi uns segons, va improvisar que era perquè havia consumit en una taula, i no a la barra -diria que era el primer cop que sentia a parlar de l'IVA. ¿Des de quan l'IVA té a veure amb això? D'altra banda, jo havia fet els deures: "A la carta només hi diu que hi ha un suplement de 10 cèntims per seure a la terrassa, però jo he estat a dins del local." Vaig repetir que no em tocava pagar aquells 70 cèntims, i ell dubtava. Potser era el primer cop que algú protestava. Veient-lo força perdut, vaig accedir a pagar el que deia el tiquet, però vaig demanar el llibre de reclamacions.

I torna a esperar. Però ja havia decidit que aquest cop no em rendiria. ¿I si resulta que a tothom li estan cobrant l'IVA dues vegades? Això acaba sent una picossada, a final de mes! I el "suplement de llet", si se'm permet la broma fàcil, era un suplement de mala llet que a sobre et cobraven. Al final, em van portar els fulls de reclamació. En vaig haver d'omplir tres: un per a mi, un altre per a l'establiment, i el tercer per a l'Administració. Llavors, l'encarregat me'ls va segellar, i se'n va quedar un.

Entre les esperes, i haver d'emplenar els tres fulls, vaig passar més temps emprenyada que gaudint del berenar. I això encara em sulfurava més. Però havia decidit que calia protestar, que almenys, potser, algú em donaria la raó. I és el que busco, perquè de fet, el fax que he enviat a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor m'ha costat més que els 70 cèntims que demano que em retornin. Però ja ho deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos. Decidir-se a presentar una queixa oficial és un gest petit. Però potser així evitem estafes grosses.

Ara ja desfogada, em sento millor. Una heroïna d'anar per casa. Però malaguanyats caputxino i magdalena, casumdena...

Converses amb el Quim (XVI)

2011-09-21T22:30:00.000+02:00

Honestedat
-Coi, Quim! ¡¿¡¿Es pot saber per què tornes a anar descalç?!?!
-És que em pensava que no m'havies vist...

Calçotets
Quim: -Ai, m'ha caigut el... ha, ha, ha!
Mama: -¿Per què rius?
Quim: -Perquè anava a dir "el barrufet"! Però no és el barrufet, és el calçotet!

La samarreta del Barça
Mama: -No m'havia fixat que a la màniga hi ha lletres! ¿Què hi diu? "Més que un club".
Quim: -Això vol dir que són dos clubs!

Traduttore, traditore!
-Mama, ¿"el templo maldito" vol dir "el temple mal dit"?

Qüestió de comoditat
-Mama, ¿em portes aigua, si us plau?
-Quina barra! Vés-hi tu, a buscar-ne!
-És que si hi vaig jo em perdo un tros de la pel·lícula!!

¿Qui és l'amo?
Quim: -Papa, ¿em poses aigua, si us plau?
Papa: -I tant. ¿Què es diu?
Quim: -Gràcies.
Papa: -Gràcies, oh pare estimat.
Quim: -:-)
Mama: -Gràcies, gran amo.
Quim: -Amo, no! El papa no té cap gos i tu tampoc!

Llimar-se
-Mama, aquest matí m'he llimat les ungles.
-¿Ah, sí?
-Sí. Però amb una llimona no, ¿eh?

La definició de canapè
Mama: -Sembla que a la Laura li agrada aquest parc, ¿oi? Que bé que el papa l'hagi muntat!
Quim: -Sí! ¿Saps, mama? Era sota el llit, que es pot aixecar, com un tresor!

El DNI
Quim: -Mama, ¿què és el DNI?
Mama: -Aquella targeta on posa com et dius, i hi ha la teva foto... Com la que duc a la cartera.
Quim: -¿Si dic "¿Com et deenaís?" vol dir "¿Com et dius?"?

Santa Rita
-Mama, aquesta botiga es diu Santa Rita.
-Sí. ¿Saps què diuen, en castellà?
-¿Què diuen?
-Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita.
(Amb total indiferència): -Doncs quina tonteria.

Semblances bilingües
Mama: -¿Saps què m'ha dit, la mama de l'Unai?
Quim: -¿Què t'ha dit?
Mama: -Que tu i la Laura us assembleu molt.
Quim: -¿Però t'ho ha dit en català o en castellà?
Mama: -Doncs... en castellà.
Quim: -Llavors t'ha dit: "El Quim y la Laura se asemblan mucho".

Marit i...
-Mama, ¿què era un marit?
-El papa és el meu marit, perquè estem casats.
-¿I tu ets la seva marida?

Marcianades

2011-09-16T14:01:00.000+02:00

Vet aquí les marcianades del Quim i son pare per passar la tarda... Si no ho enteneu, més detalls a Bona nit.

No em gelis

2011-09-13T22:00:00.008+02:00

¿Em veus? Estic recoberta de glaç. Com el cantó de la capsa de bombons que, per descuit, toca el fons de la nevera. ¿Ho has sentit? Zzzzzzzzat! Gelada. De cop. I això que aquest setembre s'ha vestit de calor d'agost.

No em puc moure. Cosina germana de la dona de Lot.

I després, com un caragol avergonyit, provo d'arraulir-me dins de la closca. Provo de fer veure que no, que no he sentit el que em deies. O com m'ho deies. Però no.

Amb les ungles -a poc a poc, amb compte- vaig fent saltar escates de gebre. Mirallets que s'esberlen en caure a terra.

De sempre saps que sóc fredolica. No em gelis, si us plau.

Converses amb el Quim (XV)

2011-09-07T11:28:00.000+02:00

Baconeta

Com que la Laura és tan rodanxona, de vegades li dic...:

-Baconeta!

-A mi em va agradar molt anar a les baconetes amb els avis. Mama, ¿per què li dius baconeta a la Laura?

-Ha, ha! Tu vols dir les vagonetes!

-Ai, sí! M’he equivocat!

I aquella mateixa tarda...

-Mama, ¿oi que avui farem una baconeta?

-Nooo! Farem una barbacoa!

Quina coincidència!

-Mama, ¿el Martí quan va néixer?

-El 16 de juliol.

-¿I la Laura, quan va néixer?

-El 18 de març.

-¿I jo, quan vaig néixer?

-El 20 d’abril.

I s’exclama, amb una gran sorpresa...:

-El 20 d’abril!! Com el meu aniversari!!!

-¿Quina coincidència, eh?

El casal d’avis

-Mama, aquí hi diu: “Casal d’Avis Penitents”.

-Sí, molt bé.

-¿Un casal d’avis és un lloc on es casen els avis?

Quarter

-Mama, sóc el quarter.

-¿El quarter?

-Sí: aquest nen és el primer, el papa el segon, la nena la tercera i jo el quarter.

Cal beure aigua!

Durant alguns dies, el Quim em pregunta:

-Mama, ¿oi que si no bevem aigua ens morim?

I a mi em sorprèn la pregunta fins que lligo caps el dia que em sento dir...:

-Buf! Em moro de set!

Joves i vells

Quim: -Àvia, ¿tu quin nen tindràs a la panxa?

Àvia: -Jo ja no puc tenir nens a la panxa, Quim. Sóc molt gran, ja. Això si de cas la mama, que encara és jove.

Quim: -Mama, ¿tu, quan eres jove, quants anys tenies?

Mama: -Ostres, doncs és una bona pregunta!

Avi: -Jo sí que sóc molt jove!

Quim: -Nooo!! Tu no ets jove, avi!! Tu ets vell! Que ja tens molts cabells blancs!!!

Formigues

-Quim, ajuda’m a espolsar les formigues de la tovallola.

-És que m’agrada més agafar-les i trencar-les pel mig.

Centpeus

Papa: -Mira quin cuc, Quim! És com un centpeus, però més curt.

Quim: -Potser és un trentapeus.

Carrefour

Iaia: -¿T’agraden els albercocs?

Quim: -Sí, i també m’agraden els iogurts d’albercoc. Els comprem en un carrer que es diu carrer Four.

Ai, Pompeu...

2011-08-29T12:53:00.000+02:00

Si el pobre Pompeu aixequés el cap...

L'amor que vull

2011-08-27T20:32:00.000+02:00

De vegades vull un amor tendre. Que em diguis bonica i m'acariciïs els cabells, enfilant-me'ls darrere l'orella. Que mentre m'ho dius, somriguis i m'escodrinyis el fons dels ulls sabent que abaixaré la mirada, abrusada. Que la teva abraçada m'embolcalli, càlida com l'olor del pa acabat de sortir del forn, i em faci encongir com l'Alícia del conte, fosa en el teu nom.

A voltes, però, vull un amor salvatge com el d'Estellés. Que t'arrapis a les meves natges, que t'endinsis en els viaranys del desig. Que em besis amb foc en tots els llavis i em facis eriçar la pell. Que despertis a cops els gemecs i els calfreds reclosos dins la gàbia i els n'obris els candaus perquè s'escapin en desbandada. Desbridat el goig més animal, que fem galopar el cavall fins al doll que ens assedegui.

Vull també un amor quotidià. Que la tarda que plou m'enviïs un missatge avisant-me que aniràs tu a buscar el nen a escola. Que em netegis l'ordinador de virus punyeters i hagis comprat el gelat que a mi m'agrada, encara que no és el que més t'entusiasma. Que insisteixis a posar aquí la meva taula de treball i que tinguis raó, perquè s'hi està millor.

I vull un amor còmplice. Que en una trobada amb gent ens mirem de reüll davant un comentari inopinat, peregrí o sobtat, sabent que després, sols a casa, hi sucarem pa. Que em diguis que l'he encertada en recomanar-te les novel·les de Ferran Torrent o Jaume Cabré. Que em diguis que potser m'he passat de marranota en aquest article, tot i que faig honor a la veritat exalçant els teus dots amatoris, i que jo et respongui menys fums, nano, que només m'he limitat tirar d'hipèrbole.

L'amor que vull és l'amor que tinc. Tu, tu sempre.

Converses amb el Quim (XIV)

2011-08-26T18:54:00.000+02:00

Aclarim-ho
La Laura té el matí pesat i no deixa de rondinar...
Laura: -Ngueeeeeeeeeee! Ngueeeeeeeeeeeeeeeee!
Mama: -Buf, Laura...
Quim: -Ai, filla, que pesada! Deixa de plorar! Li dic filla perquè tu li dius filla, ¿eh? Però no és la meva filla, és la meva germana.

Parentius
Quim: ¿Oi que jo sóc fill i sóc nét?
Àvia: -Sí, ets el fill de la mama i el meu nét.
Mama: -I del Martí, ¿què ets?
Quim: -El cosí!
Mama: -Exacte. ¿I de la tieta Anna?
Quim: -...
Mama: -És que aquest és una mica més difícil. Ella és la teva tieta, i tu ets el seu...
Quim: -Eeeeh... ¿El seu preferit?

Morts de...
Quim: -¿Oi que si dic que estic mort de set vol dir que tinc molta set?
Mama: -Sí. I si dius que estàs mort de gana, que tens moltíssima gana.
Quim: -I si dic que estic mort de piscina, que tinc moltes ganes d'anar a la piscina.
Mama: -Ui, amb la piscina no funciona! Però també pots dir que estàs mort de son, per exemple, que vol dir que tens moltes ganes de dormir.
Quim: -¿I puc dir que estic mort de fuet, que vol dir que m'agrada moltíssim el fuet?

L'espiadimonis
Mama: -Ui! Un espiadimonis!
Avi: -¿Un què?
Mama: -Un espiadimonis!
Avi: -...
Mama: -Una libèl·lula.
Avi: -Ah!
Quim: -¿On?
Mama: -Allà!
Quim: -És allà, mira! La sílula! Vola cap allà!
Mama: -La libèl·lula.
Quim: -La silèlula!
Mama: -La libèl·lula.
Quim: -¿La lílula?
Mama: -Libèl·lula. També es pot dir espiadimonis.
Quim: -Doncs jo dic espiadimonis, que és més fàcil. [...] Mama, ¿els espiadimonis espien els dimonis?

Primer contacte amb el lleidatà
-¿Aquesta senyora parla en valencià?
-En valencià no, però és un català que s'hi assembla.
-És que no ha dit Barça, ha dit Barse!

D'on vénen els nens
-Papa, ¿oi que els nens vénen de la panxa de les mames?
-Sí.
-Doncs el Dumbo no! El porta una cigonya!

La foto de la visita

2011-08-26T18:48:00.000+02:00

Vet aquí la visitant de la piscina!

Visita a la piscina

2011-08-07T16:35:00.000+02:00

-Ai! Alguna cosa m'ha tocat el peu! -dic, mentre veig una ombra fosca que s'allunya ràpid cap a la meva esquerra. Al Quim se li encomana l'ensurt:
-Marxem, mama! Marxem!
-¿Sortim i mirem què és?
-Sí!
Estàvem sols remullant-nos a la piscina, fins que un matrimoni francès amb el seu fill ja granadet també s'hi ha ficat, fa una estoneta. Ens miren, provant d'endevinar què passa. Sortim de l'aigua i ens acostem a l'ombra. Per uns segons, abans, he pensat que devia tractar-se d'una pinya, perquè la piscina està envoltada de pins. Però en veure que l'ombra es bellugava...
-Ostres! Una granota! ¿La veus, Quim?
-Sí! Una granota! És aquí! -diu assenyalant-la amb el dit, emocionat.
S'ha aturat a la part poc fonda de la piscina. Des de fora, la silueta es distingeix clarament. No és gaire grossa, però amb les potes del darrere estirades fa força efecte, la veritat. S'hi està com una reina, la molt pinxeta. Quin ensurt que m'ha clavat!

Ens n'anem a l'altra banda de la piscina, a avisar el noi que vigila la piscina i la posa a punt abans d'obrir.
-Gairebé cada matí me la trobo a la piscina! Però avui no l'he vista -m'explica, tot agafant un salabret que utilitza per treure la pinassa que sura a l'aigua.
Provo d'aclarir la situació als francesos, que ens observen:
-Hi ha una granota -em miren sense entendre'm-, una rana -inútil.
-Une grenouille -diu el noi, i ara sí, els francesos somriuen.
-Ah! Une grenouille!
-És aquí! -diu el Quim. Ens enretirem perquè el noi pugui maniobrar, i... ale hop! Ja la tenim.
-La vull veure! La vull veure! -salta el Quim. El noi satisfà la seva demanda: deixa el salabret a terra, prop seu, i veiem com la granota se'n va botant com si res. Ha estat divertit, una anècdota d'aquelles que fa estiu. La granota que també anava a la piscina. Això sí, espero que no hi vingui amb la intenció de tenir família...

L'endemà, el Quim i jo també som els primers d'arribar. Amb certa aprensió, faig una ullada dins la piscina per comprovar que no tornem a tenir visita. No hi trobo res d'anormal. Ens remullem i ens esquitxem com cada dia. Va arribant gent. Al cap d'una estona, mentre nedem, veig una ombra que salta dins d'un dels filtres.
-Quim, em sembla que he tornat a veure la granota!
-¿On? ¿On?
-Allà, dins del forat aquell!
-¿On?
-Allà!
De nou, sortim i anem a avisar el noi, que ve rient. Però quan destapa el filtre per tap de sobre, com si es tractés d'un truc de màgia, la bestiola ha desaparegut. Ni rastre. S'ha esfumat!
-Juraria que l'he vista -em justifico, davant l'expectació d'alguns que se'ns han acostat.
-Doncs aquí no hi és.
-Potser m'he confós -reconec, amb cert temor de convertir-me en la paranoica de la granota.
Ah! Però no veig fantasmes, no! Al cap d'un moment, la granota torna a fer la seva aparició estel·lar nedant per les profunditats amb les seves grans gambades. Els nens estan encantats. El noi torna a pescar-la. Amb previsió, avui he agafat la càmera i li faig algunes instantànies.

Quan la resta de nens ja se n'han cansat, el Quim continua guaitant-la, embadalit. I com si pensés en veu alta, em diu:
-És el primer cop que veig una granota...
De fet, ja la va veure ahir, però entenc a què es refereix. Beneïda curiositat.

A la platja

2011-07-18T10:00:00.002+02:00

Recordo aquella tarda d’octubre o novembre que passejàvem per aquesta mateixa platja. Tu vas voler caminar descalç, que les onades et llepessin els peus i se’t fiqués l’arena entre els dits, “que fa salut”, “que va bé per a la circulació”, fent cas omís dels meus advertiments sobre la temperatura. Després vas arrossegar una calipàndria uns quants dies. ¿Volies salut? Doncs au, té salut. Si és que...

Jo estava embarassada del Quim. I quin plaer vagarejar per aquí amb tu a la tardor, quan els turistes francesos i alemanys ja han tornat als seus països de sol tímid. Quan tot es redueix a fer un tomb sense presses, a mirar junts com va caient la nit sobre aquest mar que t’agrada tant, a dur ben posada la bufanda perquè la gelor no s’hi escoli. Quan la criatura que ha de venir ens fa espurnejar els ulls i fem veure que la silueta de la petroquímica no hi és perquè no ens espatlli el moment.

Ara el Quim té quatre anys i la pell colrada del sol d’estiu, i juga a agafar grapats de sorra per llançar-los a l’aigua i veure’ls desaparèixer. Amb aquest banyador vermell arrapadet i els maneguets del Barça, s’ho passa pipa saltant les onades amb son pare. Recull petxines, escriu el seu nom a la sorra humida, es mira les petjades que deixa. Queda arrebossat com una croqueta. Jo me’l miro mentre sec a la tovallola amb la Laureta a la falda. Està encantada de la vida, quan li toca l’aire. Mira tranquil·leta al voltant seu, somriu quan li faig moixaines. La briseta li esbulla els cabells. Li explico cosetes.

Aquesta tarda no entraré a l’aigua. Em fa mandra i agafaria fred.

A prop nostre, dos nanos guiris juguen a embrutar-se de sorra. Una parella es diverteix jugant amb el seu nen nuet, que deu tenir un anyet. Riuen amb ell, li fan fotos, el remullen, i el vailet està més content que un pèsol. Un matalàs inflable groc va a la deriva. Una noia, amb els pits a l’aire i tanga verd, passeja acompanyada del seu nòvio macarrilla abillat amb ulleres de sol. Gernacions de iaies caminen vora mar per prescripció mèdica.

He vist ja tres embarassades. A contrallum, força més enllà, hi havia una noia amb biquini rosa que lluïa un ventre voluminós. Al nostre costat, una dona de panxa indissimuladament arrodonida i el seu fill de tres anys fan forats amb una pala de plàstic. Davant meu, un vestit de platja de Hello Kitty de gust qüestionable vesteix una noia prenyadíssima.

M'abraço a la nena i li faig petons a les galtones molsudetes. Els banyistes que la miren somriuen. Em fa tanta tendresa mirar-me-la ara que la tinc amorrada al pit i se sent tan a gust amb aquest ventet al front, protegida als braços de la mama, tan inconscient encara de tot el que significa que sigui aquí amb mi. Tanca les parpelles a càmera lenta, xucla cada cop més fluix, es deixa endur per la calma. Pau. Laura, nineta. Si tu sabessis.

Converses amb el Quim (XIII)

2011-07-17T00:10:00.000+02:00

Vaques i llet
-Mama, ¿oi que les vaques fan llet?
-Sí. Llavors... jo dec ser una vaca, perquè també tinc llet i la dono a la Laura!
-Ha, ha! Noooooo!! Tu no tens taques negres!!

L'excepció
Després de veure un anunci on surten escarabats:
-Mama, ¿t'agraden els escarabats?
-Home, no gaire. No m'agrada que entrin a casa i es fiquin enmig de les meves coses, i es mengin el meu menjar. No m'agrada gens!
-Però els Reis sí, ¿eh? Es van menjar les galetes que vam posar...
-Tens raó, Quim. Els Reis sí. No hi havia pensat.

Jugant a lletrejar
-Quim: nas.
-N-A-S
-Molt bé! Ull.
-U-L-L
-Sí! Peu.
-P-E-U. Ara tu, mama.
-Entesos. Digues.
-Quitxipúpol! Ha, ha, ha!!
[...]
-Ara em toca a mi, Quim. Mmmm... Esternoclidomastoïdal!
-Ha, ha!! Això no existeix!!

Veient "La història interminable"
En el moment que el cavall de l'Atreyu s'enfonsa dins les aigües pantanoses i no en pot sortir, el Quim comença a plorar i sanglotar...:
-Buaaaaaaaaààààà!!!! No vull que s'enfonsiiiii!!! Aquesta pel·lícula no m'agrada geeeeeeeeeeeeens!!!

Sobre "Al·leluia" de Leonard Cohen
Mig fastiguejat, diu:
-¿¡¿¡Un altre cop diu al·leluia?!?!
-¿No t'agrada, la cançó?
-M'agradaria que digués més coses!

Reflexions al voltant d'un xupa-xup
Mirant el xupa-xup de nata i maduixa que està llepant, el Quim diu...:
-Mama, si un senyor fa un xupa-xup de nata i maduixa, però posa un paper de poma, llavors diríem: "Oh! Que bo! Un xupa-xup de poma!". I quan obrim el paper i veiem que és de nata i maduixa, llavors diríem: "Oh! És de nata i maduixa! Això no pot ser!!". ¿Oi que sí que diríem això?

Plans de futur
-Mama, vine!
-Ara no, Quim. Deixa'm estar-me asseguda una estona, que estic cansada i la Laura ja pesa molt...
-És que ja ets una mica gran i has de tenir més nens.
-¿Ah, sí?
-Sí. Un nen, una nena, un nen i una nena.
-¿Tants germans vols tenir?
-Sí. I el primer nen es dirà Marc.
-Ho tens tot pensat, tu!

Karlos Arguiñano
Quan ensopeguem el programa de l'Arguiñano, al Quim li encanta mirar-se'l. Mentre mirem junts com acaba de preparar una recepta que fa molt bona pinta, dic:
-Com m'agradaria que ara vingués l'Arguiñano i em portés això per sopar...
-¿Vols que vingui l'Arguiñano aquí? ¿A casa?
-Sí.
-¿I que et porti això per menjar-t'ho?
-Sí. M'encantaria menjar-m'ho ara, per sopar. Sembla boníssim!
El Quim em mira una mica perplex, i com si li sabés greu donar-me un disgust m'explica:
-Doncs això no pot ser, mama... És una pel·lícula...

Programes educatius
Mama: -Aquests de Telecinco són xusma, Quim.
Quim: -¿Xusma? ¿Què vol dir?
Mama: -Mira com criden i parlen tots alhora, i es barallen. Això és el que fa la xusma. ¿Tu creus que s'ha de fer, això?
Quim: -No...
Mama: -Au, papa, canvia de canal. ¿Saps, Quim? El papa, abans, era una mica xusma!
Quim: -Papa, ¿tu abans eres una mica xusma?
Papa: -Doncs sí, Quim, una mica...
Quim: -¿I tu, mama?
Mama: -No, jo no.
[Una altra tarda, amb els avis.]
Quim: -Avi, ¿tu abans eres una mica xusma?

Esquelets a l'armari

2011-07-07T23:38:00.000+02:00

Uns dels meus besavis materns van tenir tres nois. El mitjà, el meu avi. La meva besàvia va tornar a quedar embarassada, però la desgràcia va voler que tant ella com la nena que esperava morissin en un part massa complicat per als recursos de l'època. Aquesta tragèdia familiar va marcar per sempre els germans. El meu avi, que idolatrava la mare, va decidir estudiar filosofia empès per la necessitat de trobar alguna resposta a aquella fatalitat que l'havia esqueixat per dins.

Un temps després, el meu besavi es va tornar a casar, i d'aquest segon matrimoni en va néixer una nena. Els tres germans, homes de caràcter, sembla que ho van considerar tot plegat una deslleialtat envers la mare i li van retirar la paraula. Ignoro si mai va existir cap intent perquè pare i fills recuperessin el contacte. Aparentment, els anys no van aconseguir curar les ferides obertes. Amb la relació esquinçada, la meva mare no va tenir mai l'ocasió de conèixer el seu avi, ni la seva segona dona, ni la seva tieta.

Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.

Recordo el cas d'una parella que ens va explicar els melodrames que es vivien a la família d'ella. N'estaven molt cansats, i em ve al cap la conclusió que ell en treia. "Em sap greu dir-ho, però crec que se'ls hauria de tancar tots en una habitació, i ruixar-los amb matabitxos." Penso en tots els trossos de vides reals que conec, amb històries d'alcoholisme, ludopatia, drogoaddicció, abusos sexuals. Embolics d'herències, infidelitats, traïcions, mentides. Tot el ventall possible de misèries humanes. I et sorprèn, assabentar-te'n. Perquè són gent com tu i com jo. Gent de carn i ossos, diguem, que estudia, que treballa, que viu el dia a dia amb normalitat, sense escarafalls. Gent amb qui fas un cafè, a qui recomanes la novel·la que t'ha agradat, amb qui comparteixes taula a la feina.

Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.

I després que hàgim parlat una estona d'aquestes històries, et beso i et dic que espero que mai no ens hagin de remullar amb matabitxos. Somrius, i em dius irònic que no arribarem a aquests extrems, que abans ens divorciem. Ah, i que jo em quedi els nens. Això, et dic rient, jo els nens i tu la vida, ¿eh? I enmig de la broma els insecticides queden tan lluny, que agraeixo que els meus esquelets, els més propers, em semblin, comparativament, tan de joguina.

Converses amb el Quim (XII)

2011-06-26T13:16:00.000+02:00

El xumet del Joan
-Joan, ets un xumetista! T'agrada molt el xumet!

Memòria de peix
-Ai, Quim...! De vegades tens memòria de peix...!
-¿Què vol dir memòria de peix?
-Vol dir que de seguida te n'oblides. Com la Dory de la pel·lícula del Nemo, el peix blau que mai no es recorda de les coses.
-No és un peix, mama! És una peixa!!!!!

Aixafaguitarres
-Quim, si us plau! Para de llançar pilotes que acabaràs fent mal a la Laura! I treu-les de sobre del sofà, que estan brutes! I tanca el llum de l'habitació, que te l'has deixat encès!
-Ai, mama, que pesada! Quantes coses que em manes!

Visca la diplomàcia! (I)
-Mama! ¿Què t'has fet als cabells...?
-Me'ls he tallat! ¿Què et sembla? ¿T'agrada? ¿Estic guapa?
-Sí, estàs guapa...! Però... no gaire!

Visca la diplomàcia! (II)
-¿Què has menjat, avui, a l'escola?
-Crema de carbassó.
-Ah, que bona!
-Però no era com la teva.
-¿Ah, no?
-No. Era crema de carbassó però era diferent.
-¿Més bona o més dolenta?
-Més bona!

Un gos petit
-Mama, ¿saps com es diu un gos petit?
-Un cadell.
-Nooooo!!! Es diu chihuahua!

Xerrant amb la Laura
Quim:-Laura, ¿què m'expliques, eh? ¿Què m'expliques?
Laura: -Aaaaaa guuuuu gaaaaaa aaaaaaaaah!
Mama: -Ostres, Quim! Si que t'ha dit coses! ¿Què t'ha explicat?
Quim: -M'ha dit que vol ser com la Shakira!
Mama: -?!?!?!?!

Joder!
El Quim s'emprenya i deixa anar: -Joder!!
-¿Joder? ¿Qui t'ha dit joder?
-El Mario de l'escola...
-¿El Mario ha dit joder?
-Sí. M'ha preguntat què portava ell d'esmorzar i jo li he dit: "Entrepà". I llavors ho ha obert i ha vist que era un entrepà i que jo ho havia endevinat i ha dit: "Joder!"

La porca
Quim: -A la granja hi havia una porca.
Mama: -¿Heu vist una porca? ¿Que interessant, oi?
Quim: -¿Com es deia, mama?
Mama: -¿Que com es deia? Jo no hi era, Quim. ¿Tenia un nom?
Quim: -Sí. ¿Com es deia, mama?
Mama: -Però si jo no hi era, Quim! No ho sé.
Quim: -¿Com es deia?
Mama: -Aviam... ¿es deia Ramona?
Quim: -Ha, ha! Nooo!
Mama: -¿Es deia Margarida?
Quim: -Ha, ha! Nooo!! ¿Com es deia, papa?
Papa: -Jo tampoc no hi era, Quim! No ho sé.
Quim: -¿Com es deia?
Mama: -¿Segur que tenia un nom?
Quim: -Síííí!!
Mama: -¿I no te'n recordes?
Quim: -No. ¿Com es deia, mama?
Mama: -Aaaahhh!!!! Em sembla que ja hi caic! ¿Vols dir que era una truja?
Quim: -Això volia dir!!! Es deia truja!!!

Estiu, nens, amics, feina

2011-06-15T15:07:00.002+02:00

La vida bull. L'estiu que truca a la porta amb tempestes i calor. Nens belluguets pertot. El Quim i el Joan empipant-se mútuament, clavant puntades de peu a la pilota, menjant gelat, fent el trasto per ajornar tant com puguin l'hora d'anar a dormir. La Laura que respon quan li parles i, somrient, mira conduir son pare. El Miquel que qualsevol dia engega a gatejar. La Jana, tan divertida i colradeta, acariciant el Llamp sense gota de por. La Judit, amb aquests ulls oberts seus com de sorpresa perpètua. El Martí i la Meritxell, amb els aniversaris a la cantonada. I els cabells rinxolats de la Laia, que tornarem a veure aviat.

I els amics que porten somriures i novetats. L'Albert, amb una nova feina sota el braç. La Cuqui, engrescada a engegar un negoci. La Tere, que per fi ha pogut enllestir la burocràcia per a Cal Sort. La Sílvia i el Carles, amb un pis reformat preciós, de catàleg. El Xavi i la Montse, de visita a Barcelona aviat. La Carla amb un somriure d'orella a orella i papallones a la panxa. Ai, l'amor.

Nosaltres, entretinguts. Hem canviat mobles i la distribució del menjador. Hem sortit de cap de setmana amb la canalla amb el cotxe ple fins dalt. Hem demanat que ens adobin el tros de sostre del menjador amb humitats i la barana oxidada del balcó (avui tinc els paletes a casa). Hem anat al Decathlon a comprar sandàlies, pantalons, samarretes. Hem decidit no esperar a l'últim dia per presentar la declaració de la renda. Quan puc, provo d'avançar la tesi.

Penso en la feina. L'any vinent el meu panorama laboral no és gaire falaguer. La crisi, les retallades i bla bla bla, no val la pena entrar en detalls. I és curiós com anys enrere això m'hauria angoixat i ara en canvi m'ho prenc amb filosofia. Al capdavall, ell té feina i tindré un plat a taula. Al capdavall, tenim dues criatures petites que cal cuidar. Al capdavall, tinc dues mans i un cap, i ja ens espavilarem. I és estrany, pensar en la feina quan estàs de permís de maternitat, quan s'acosten les vacances, quan fa uns dies dinàvem prop de Berga enmig d'una fresca tan agradable, quan encara rius (mai més!, mai més!) perquè tens enganxat al cos el cansament d'un dia a Port Aventura amb la mainada, la gentada, la xafogor. Quan penses que, malgrat tot, ara mateix et faria més il·lusió un tercer fill que una feina estable.

Suspicàcies

2011-06-02T15:43:00.000+02:00

Miràvem un programa junts, quan de cop i volta una nena pastada a la Laura apareixia a la pantalla. Clavadeta clavadeta. El reporter la presentava com la seva filla mentre nosaltres, al·lucinats i en silenci, no donàvem crèdit a la semblança.

-¿Tu no coneixes pas aquest tio, no...?
-¿I tu a la seva dona...?

A urgències

2011-05-19T13:17:00.000+02:00

Vam tornar a urgències perquè jo tenia uns dolors que no m'acabaven de fer bona espina i volíem quedar-nos tranquils. Passada la mitjanit, vam llevar el Quim i el vam dur amb els avis. Li vam explicar què passava i es va comportar com un nen gran. Em va dir, tranquil·litzant-me: "Mama, si et fa mal la panxa, no et preocupis, no passa res". I jo li vaig dir sí, segur que no serà res. Està tan gran. Quatre anys, ja. Sembla mentida.

De nou, la saleta d'espera de l'hospital. Recordar el naixement del Quim. Recordar el moment en què vaig perdre la criatura que duia al ventre. Recordar les anades per falses alarmes quan havia de néixer la Laura... i el dia que finalment es va decidir a treure el cap. Mentre, asseguts, observàvem l'anar i venir del personal mèdic amb mirades inquisitives, teníem la menuda amb nosaltres, adormida, tan bonica. Vam haver d'esperar hores, malgrat que gairebé tota l'estona érem tots sols. "A dins és ple, no donen l'abast", em va aclarir l'administrativa. A l'altra banda d'on sèiem nosaltres, un noi s'entestava que no volia que cap metge donés un cop d'ull al queixal que li feia mal. Practicava la resistència passiva.

Va sortir una noia embarassadíssima amb un camisó blanc, que va explicar als dos nois que l'acompanyaven que segons els metges encara faltava una mica perquè donés a llum. Una infermera deia a l'home amb el casc de moto que durien la seva dona a l'altra banda de l'hospital. Un altre home joguinejava amb la mà dreta amb una polsera de plàstic de les dels pacients ingressats. Havia deixat al costat seu una bossa blanca de dona. Mirant de matar el temps, agafava un diari d'una cadira i hi feia una ullada per distreure's. Just abans d'entrar a l'hospital, una parella havia entrat en un cotxe aparcat davant per davant del nostre. Ella plorava. Ell estava seriós. Li ha passat el mateix que em va passar a mi, vaig pensar. M'hauria agradat consolar-la.

Tornem a casa cansats, però més tranquils. No tinc res que no puguin resoldre uns dies de descans i iboprufens. Al cotxe, ens confessem la por que teníem del diagnòstic. Ningú no s'acostuma a la por. I les respostes que es donen als hospitals poden fer por. Molta por.

La Laura ha dormit tota l'estona. Mira-te-la. La Laura és aquesta cara rodoneta de pometa, la ganyota que fa quan somriu. Els macarrons que li surten a les mans que s'entossudeix a no obrir i entre els dits dels peus. Aquests cabells foscos que es deixa rentar i eixugar amb tanta tranquil·litat. Els ulls tan i tan oberts. El melic com una ensaïmada minúscula. La cara de cop tristoia amb les comissures cap avall, dos segons, i un "Aah!" breu de queixa. Els esforços que fa per no quedar-se adormida, la punyetera. Quan dorm, la seva respiració com una mesura del temps.

Han passat tantes coses, Laura. Dos mesos, i sembla que hagin estat molts més. De vegades t'imagino d'adolescent, explicant-te aquestes històries. I tu potser arrufaràs el nas davant les batalletes de la mare. Però t'ho sabré perdonar, no pateixis.

Converses amb el Quim (XI)

2011-05-15T21:25:00.001+02:00

Coses de l'idioma (I)
El seu pare i jo ens posem a parlar en anglès perquè no ens entengui. I el Quim s'enfada:
-Parleu normal!! PARLEU NORMAAAAL!!! No us entenc!!!

Ben curts, els cabells
El pare del Quim es pela els cabells al lavabo. El Quim se'l mira.
-Papa, només tens cap, de tallar-te els cabells!
-Ha, ha!
-Em sembla que t'he vist una mica el crani...!!

Semblança fonètica
-Mama, ¿què vol dir medela?
-¿...? Em sembla que és el nom de la marca d'alguna cosa de la Laura... ¿Ho has llegit allà?
-No. ¿Saps què vol dir, medela?
-¿Medela? No ho sé, rei.
-Jo sí. Vol dir fusta.
-¿Fusta...?
Llavors m'ensenya una capsa d'un joc fet amb fusta que té i m'ensenya què hi ha escrit.
-¿Ho veus, mama? Medela.
-Aaaaah!!! Madera!!!
[Nota: Era el joc d'un tren de fusta.]

Coses de l'idioma (II)
-Quim, ponte detrás mío. Tú te escondes y cuando venga el avi le diré: "¡El Quim se ha ido a pasear! ¡No está!"
-Vale, àvia! -diu enriolat acceptant el joc. I apunta: -Però l'hi dius en català, ¿eh, àvia?

Coses de l'idioma (III)
-Mama, ¿saps què vol dir i-a?
-¿...? ¿Vols dir hi ha?
-No, vull dir i-a.
-¿Illa?
-No. I-a.
-Doncs no, Quim, no sé què vol dir.
-Vol dir orella!
-Aaaah! Ear!
-Ens ho ha dit l'Àngel.
-Ja m'ho penso, ja.
[Nota: L'Àngel és el mestre d'anglès de l'escola.]

Semblança fonètica (II)
A mig dinar, el Quim diu:
-Tinc caca.
-Tens el do de l'oportunitat, tu.
-¿El dònut de què?

Et veig venir
-Mama, ¿per què hi ha aquest velcro a la banyera de la Laura?
-Per enganxar-hi una peça.
-¿Quina peça?
-Una peça perquè no rellisqui dins la banyera.
-¿I on és?
-Guardada.
-¿On està guardada?
-Quim, ¿oi que si t'ho dic l'aniràs a buscar, la remenaràs i hi jugaràs?
-Sí.
-Doncs per això no t'ho dic.

Semblança fonètica (III)
-Mama, ¿oi que als dits tenim àngels?
-No, Quim, àngels no. Falanges.

Contra el secessionisme (dedicat a la Carla!)
-¿Saps, Quim? La Carla parla en valencià. Ja veuràs que parla en català, però una mica diferent de nosaltres.
-¿En valencià...?
-Sí.
-¿I com és?
[Li parlo exagerant alguns trets del valencià, i el Quim riu.]
-És que el català, Quim, es pot parlar de moltes maneres.
-¿De quines?
-Doncs... pots parlar en valencià, en mallorquí, en nord-occidental...
-¿I nosaltres com parlem?
-Doncs... en central. En barceloní.
-¿I es pot parlar el català en anglès?
[...]
Després d'haver anat a berenar amb la Carla, de nou a casa, el Quim em diu:
-Mama, la Carla no parla tan diferent!!

Cada cosa pel seu nom
Després que, com de costum, no hagi parat de fer el trasto en un centre comercial traient-nos de polleguera, tinc amb el Quim una conversa seriosa.
-És que no pot ser, Quim. No ens fas cas, i això no està bé. Si el papa i jo et demanem que t'estiguis una estona quiet i callat, ho has de fer. És que no hi ha manera, sempre és igual! Al final, t'hauré de fer fer exercicis a casa d'estar-te quiet i callat una estona!
-Això no són exercicis. Això és una estàtua.

Veient jugar Kaká
-Mama! Mama! Un del Madrid es diu caca!

Els meus pollets

2011-04-16T22:16:00.000+02:00

Com que no he tingut temps d'escriure, almenys us ensenyaré que macos que són els nostres preciosos pollets. Sóc una Anne Geddes de tercera regional, però espero que no m'ho tingueu en compte!

Converses amb el Quim (X)

2011-04-11T11:50:00.000+02:00

Poeta
-Au, renta't les mans. I vigila de no mullar-te, que ets un desastre!
El Quim se'n va al lavabo, es renta les mans i torna.
-Mama, no m'he mullat perquè m'he arromangat -i es posa a riure:-Oh! He fet una poesia!

Homes i dones
-Aviam, Quim, ¿tu què ets? ¿Un home o una dona?
-Un nen!

Lectoescriptura (I): la Wii
-Mama, si diem "ui", ¿per què no s'escriu amb u?

Lectoescriptura (II): el senyor de la tele
-Aquí a la tele diu: senyor.
-¿Senyor...? Ah! Bé, de fet hi diu Sanyo.
-¿No diu senyor?
-No, però ja té sentit que ho diguis. Senyor s'escriu S-E-N-Y-O-R.

Roncar
-¿Ho sents, això, Quim...?
El Quim para l'orella...
-Sí.
-¿Saps què és?
-El papa està roncant!
-Doncs sí!
-És que ja és una mica vell. Té 33 anys!!

Pijama calentó
Els pantalons del pijama del Quim no eren del tot eixuts, així que els hem posat una estona sobre de l'estufa perquè s'acabessin d'eixugar. Quan el Quim se'ls ha posat...:
-Estan calents!
-Sí. És que els hem posat a sobre de l'estufa.
-¿Per què?
-Perquè encara estaven una mica molls.
Al cap d'una estona...
-Mama, els pantalons ja s'han descalentat.

Lectoescriptura (III): la ics del xiclet
-Xiclet fa shshshshsh... ¿Té una ics, papa?
-Sí, s'escriu amb ics, molt bé.
-Shshshshshsh... -I afegeix, meditatiu: -Com el soroll del mar...

Impacient
El pare del Quim és a la cuina enllestint el dinar. Fa una estona que el Quim no para d'entrar contínuament a la cuina i demanar coses per picar.
-Papa, vull un petit suisse.
-¿Un altre cop per aquí? De seguida dinem, Quim! Que impacient!!
El Quim torna al menjador.
-Mama, el papa m'ha dit impacient.
-¿I saps què vol dir?
-Vol dir: "Ai! Que pesat!"
-Doncs en aquest cas, sí!

Sopesant opcions...
-Avi, no vull anar a escola...
-Ja ho entenc, Quim, però has d'anar a l'escola perquè és dilluns. I a més, jo haig de treballar...
El Quim rumia...
-Però... ¿has de fer feina aquí a casa o a fora...? És que vull dinar amb tu...

A l'hospital

2011-04-01T21:35:00.002+02:00

El Víctor fa brometa
De camí a l'hospital...
-No corris tant, que no puc!
-Tu espavila, que total només vas de part.
-El dia que siguis capaç de treure una llimona pel forat del penis, parlarem d'igual a igual.

Resumint
Amic: -¿Però tu et trobes bé...?
Jo: -Sí, bé... Tinc els baixos adolorits, em fa mal l'esquena per l'epidural... Però vaja, bé. És que, clar, són 4 quilos 600 de nena, i havien de sortir...!
Víctor: -"La alegría de ser madre", que diu l'anunci.

Infermera 1: Reivindicant la memòria històrica
-Buf! Tens la vulva tota inflamada! Està per fer-li una foto i que l'ensenyis a ta filla quan sigui gran perquè vegi pel que has passat per tenir-la.
[Nota mental: Crec que amb la narració dels fets ja n'hi haurà prou...]

Infermera 2: El registre mèdic
-Carai, tienes el chichi to inflamao.

Infermera 2: Benvolguda quarantena
-És recomanable que trigueu unes setmanes a tornar a mantenir relacions sexuals...
-Francament, ara mateix tampoc és que...
-Ja, però... mira, si les penseu tenir, tingueu-les amb preservatiu, per evitar infeccions.
-No, si no...
-Però jo t'ho haig de dir perquè mai se sap... Aquí a l'hospital hem caçat al lavabo de les habitacions pares muntant les mares acabades de parir.
-De debò...?!
-Sí.
[Nota mental: Déu meu, només de pensar-ho ja em fa mal.]

La pacient K (I)
-Conec casos de dones que, quan els metges els han dit que segurament els haurien de fer la cesària, han dit: "Ui, no, que neixi normal, que no vull que em quedi cicatriu!". ¿Tu creus que això és normal? A mi, que m'obrin de dalt a baix, si cal, per treure el nen! Que és el teu fill! Ni cicatriu ni què hòsties! Hi ha dones que les haurien de castrar com a les gosses.

La pacient K (II)
-Totes les infermeres d'allà eren unes restretes. No els haurien anat malament un parell de capses d'All Bran a cada una.

La pacient K (III)
-Imagina't, nosaltres superil·lusionats perquè m'havia quedat embarassada, i a la primera visita la llevadora que m'atén, sense ni mirar-me, em pregunta: "-¿Ets tal?". I jo li dic: "Sí". I ella em diu: "¿I vols perdre el fill?". Hi vas tan content, i que el primer que et preguntin sigui això, és molt fort.

Reflexió paterna
-Mentre paries, jo pensava: "Després d'aquest part, la Gemma no voldrà tornar a passar per això en la vida!"
-Doncs jo m'he sentit millor en aquest part que en el del Quim!

Laura

2011-03-25T18:49:00.000+01:00

I llavors has somicat i t'han estirat sobre el meu pit i he vist la teva carona rodoneta, tota galtones, i els teus ulls oberts desconcertats que descobrien aquest món nou que t'acull, i els teus cabells foscos, i els teus bracets molsuts que s'agitaven mig trasbalsats, mentre jo t'acaronava la pell i els cabells humits i et deia hola, hola, Laura, sóc la mama, que bonica que ets, entre llàgrimes, i et mirava voraçment i et tocava com si poguessis ser un miratge i corressis el perill de desaparèixer, ets tu, ets tu, Laura, que et tinc aquí i no m'ho crec, preciosa, princesa. Acariciar-te, Laura. Abraçar-te, Laura. Besar-te, Laura. I tu continuaves somicant. Somicant música, Laura.

Dimarts 15

2011-03-15T12:39:00.001+01:00

El meu marit se'n va amb certa recança a la feina. Tem que en qualsevol moment li soni el mòbil i arribi massa just. Tinc els telèfons de diversos taxis a la memòria del meu mòbil. Els meus sogres em telefonen cada dia, i cada dia la conversa és igual. ¿Et trobes bé? Sí, tranquils. ¿Cap problema? No, no, tot bé. ¿Necessites res? No, gràcies. Els meus pares també van informant-se. De tant en tant gotegen correus electrònics que pregunten: "¿Ja?". No, ja, no.

Plou de valent. Una rentadora que vam posar fa dos dies la vam haver de tornar a fer perquè la roba estesa al balcó va quedar ben molla. Ahir, atenta als núvols, vaig ser a temps d'entrar la bugada a casa abans que ens tornés a passar per segon cop. Avui ja no hi ha res estès a fora, tenim l'estenedor al menjador. Vaig eixugant la roba sobre l'estufa perquè no se'ns acumulin bugades.

M'acaricio la panxa. Tinc la pell del ventre estirada, estirada, estirada. Em tiba i de vegades em fa certa picor. M'hi vaig posant crema hidratant. El melic, sortit enfora, com un periscopi que mira encuriosit què passa al món exterior. La Laura va saludant. Em dic a mi mateixa que la pobra ja gairebé no hi deu cabre, aquí dins. Penso en el seu jerseiet blau amb ratlles blanques que vull emportar-me a l'hospital i que he deixat al calaix de la meva roba interior.

Deixo passar les hores. Em fa l'efecte que la pluja ho sap. Però potser només és que m'ho miro amb els ulls de la literatura.

Encara no...

2011-03-13T14:56:00.000+01:00

Divendres passat vaig sortir de comptes. Som a diumenge. I res. La Laura no es decideix a sortir. Dec tenir un úter acollidor. El Quim opina el mateix:
-Mama, la Laura potser diu: "Estic molt bé a la meva caseta!"
Deu ser això. I nosaltres que comptàvem que aquesta setmana ja la tindríem aquí...! No escarmentem. En qüestió de canalla, sovint val més no fer gaires plans. Són especialistes a desballestar-los.

Ahir vam anar a l'hospital. La nena no havia parat de moure's en tot el matí i jo havia anat tenint dolors. Però pel que sembla, la nena només es va encaixant a la pelvis. Ni contraccions de part, ni dilatació, ni trencament d'aigües. Au, cap a casa de nou, a esperar i esperar. Ja me'n canso, d'esperar.

Converses amb el Quim (IX)

2011-03-05T20:07:00.000+01:00

T'acompanyo a l'hospital
-Quim, quan la Laura hagi de néixer, jo hauré d'anar a l'hospital, ¿saps?
-Jo vindré amb tu, no vull quedar-me sol.

Globus (I)
-¿Te'n recordes, de com es deia això que posen dins dels globus perquè s'enlairin sols...?
-Sí. Inflamació.

Globus (II)
El Quim té un globus que s'ha anat desinflant una mica. Li pregunto:
-¿Què li ha passat, a aquest globus?
-Té una desinflació.

Menjar saludable
-Quim, ¿vols un Huesitos? Ai, si no saps què és!
-Sí que sé què és! És un petó!
-Ha, ha! Un "besito" no! Un Huesitos!

Sentit de família (I)
-¿Saps què li ha passat al papa aquest matí? Doncs que ha apagat el despertador i s'ha tornat a adormir! Si no l'arribo a despertar jo, hauria arribat molt tard a la feina.
-Doncs jo volia que apagués el despertador i es quedés aquí amb nosaltres.

Sentit de família (II)
-Quim, ¿què et sembla si vas tu sol a comprar un gelat per les postres?
-No! Jo sol no! No tinc diners.
-Doncs jo te'n dono i ja està. Hi vas sol, ¿d'acord?
-Però no puc, sol! Em trepitjaran com al Patufet!
-Home, Quim, tampoc no ets tan petit!
-No, sol no hi vull anar...
-¿Per què no?
-Hi anem els tres perquè som una família.

Conduir
-Mama, ¿tu no condueixes?
-Mira, jo abans conduïa una mica, però fa molt de temps que no ho faig i ara n'hauria de tornar a aprendre.
-Però mama, n'hauries de saber.
-Sí, suposo que algun dia me n'hauran de tornar a ensenyar.
-Mira, jo t'ensenyo com es fa. Es fa així [i estira els braços i tanca les mans com si agafés un volant!].

Gravidesa

2011-03-01T12:18:00.000+01:00

"¿De quant estàs? ¿De sis mesos?". Doncs no, en teoria em falten nou o deu dies per sortir de comptes. "Doncs no tens la panxa gaire grossa", em diuen. Home, si guanyar uns setze quilos no és suficient, no sé què dir-te.

Tinc la síndrome Moby Dick. Vaig passejant la meva panxa voluminosa, mentre la Laura es decideix a canviar de postura. Vet aquí un peu, vet aquí una empenteta, vet aquí que m'encaixo per baix. I bonys viatgers em deformen la rodonesa de la gravidesa, desplaçant-se d'un costat a l'altre. Dolors al sotaventre. Mal d'esquena. I com costa, tornar-te a posar dreta quan t'ajups. De tant en tant, una contracció. ¿Comptem? No, cap regularitat, encara. De moment, no cal córrer a l'hospital. La Laura té demandes: a una àvia li faria il·lusió que nasqués el mateix dia que el pare de la criatura, l'avi opina que no li fa gràcia la mateixa coincidència, el meu marit li demana que no hàgim de córrer de nit i que es decideixi a sortir quan ell sigui al meu costat i en hores de poc trànsit. Ara per ara ella no fa cabal de res, diria. Com una senyoreta en un hotel de cinc estrelles.

Jo ja en tinc ganes, de parir. Ara que falta poc, el compte enrere em sembla més lent que mai. M'imagino sovint que la tinc als braços, que dorm tranquil·la, que em mira encara que sigui per a ella un conjunt d'ombres difuminades. L'hem patida tant, aquesta nena... Amb el Quim vam tenir l'explosió de la novetat, tot engrandit, tot magnificat, un nadó de cop i volta al centre del teu món. Em fa l'efecte que amb la Laura serà diferent, serà també el plor pel dolor passat, l'alegria d'abraçar-la i saber que allò ha quedat enrere. I, en certa manera, em sembla que serà també la relativa tranquil·litat de transitar un camí fressat. En tots dos casos amb tendresa, amb amor, amb l'evidència de la fragilitat i la responsabilitat davant dels ulls...

Converses amb el Quim (VIII)

2011-02-28T10:50:00.002+01:00

Dos vols

-Quim, ¿què és, això?

-Un bol.

-¿I què vol?

-Ha, ha! Són dos bols!

-Sí, t'he fet una broma!

Més tard...

-Mama, ¿què és, això?

-Una cadira.

-¿I què cadira? Ha, ha!

-Ha, ha! Em sembla que amb les cadires no funciona, Quim!

Tos
-Cof! Cof! Coooof!
-Òndia, Quim! ¿D'on ha sortit, aquesta tos?
-De la boca.

Construint paraules
L'ajudo a fer alguna cosa i em diu: "Mama, ets una bona ajudadora."

-Lluma'm! Lluma'm! (=Il·lumina'm!)

-¿De què eres l'encarregat, avui, a classe?
-Sóc el passador. (=el que passa llista)

-Mama, ¿t'agraden els dies solats? (=assolellats)

A la dutxa:
-Papa! L'aigua està cremosa! (=crema)

Captar la ironia
Un aparell no funciona bé. El pare del Quim diu:
-Doncs que bé.
-¿Que bé...?
-És ironia, Quim. Si dius "que bé", però en realitat vols dir "que malament!", fas ironia.

Uns dies més tard...
-Mama, m'he fet pipi a sobre.
-Doncs que bé.
-¿És ironia...?

Homonímia
-Mama, mama! Hi ha dos sols! El sol de "fa sol", i el sol d'"estic sol"!
-Molt bé, Quim. I pensa-hi bé, que encara n'hi ha un altre.
-¿Un altre? ¿Quin?
-#Do, re, mi, fa...#
-El sol del piano!!! Tres sols!

Taxis

2011-02-03T18:58:00.000+01:00

Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.

Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.

Preparant el niu

2011-01-25T10:47:00.000+01:00

Passo per aquella fase de les embarassades que popularment es coneix com preparar el niu. Ja em vaig acostant als vuit mesos de gestació i val la pena tenir les quatre coses més indispensables a mà, per si de cas la Laura decideix treure el cap abans d'hora. Vaig agafar les capses on desem la roba del Quim a mesura que li va quedant petita, i vaig endreçar-ho tot. Vaig triar, rentar i deixar a mà la de nadó. Ja tinc a punt la maleta de l'hospital. La llista de deures pendents, però, encara no s'ha acabat. Hem de portar el cabàs que vam deixar al traster de l'apartament dels sogres, i haig de rentar la roba de llit del bressol (no és que la desés bruta, però no em fa gràcia que hagi estat guardada dos anys i escaig). També caldrà tenir a punt la cadireta del cotxe.

Ahir vaig anar al CAP: mostres d'orina i sang per a les anàlisis de seguiment de l'embaràs, nova trobada amb aquella infermera que punxa molt bé però és antipàtica com ella sola i borda en comptes de parlar. Dijous al vespre, la que en principi ha de ser l'última ecografia.

Aquests dies se'm barregen de manera confusa l'alegria i la por. M'imagino amb la Laura als braços i se m'obre el cel. Penso en la possibilitat d'un nou entrebanc en les proves, i m'esborrono tota. "Ei", em diu ell, "som un equip!". I tant. No sé si en sabria, de jugar sola. Tinc tanta sort de tenir-lo al costat. Encara que trigui a reparar a la dutxa i estigui amb una grip de cavall. Ningú no és perfecte.

La carxofa de la dutxa

2011-01-25T10:28:00.000+01:00

El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)

Magdalena

2011-01-19T12:58:00.000+01:00

Aquest matí era asseguda al bus, llegint una estona mentre no arribava a la meva parada. De cop, m'ha embolcallat una flaireta dolça, càlida, flonja, vaporosa. L'oloreta dels deliciosos berenars tranquils d'hivern, amb una tassa de xocolata o cafè amb llet calentons entre les mans i una pasta esperant pacientment que comencis a clavar-hi queixalada amb delectació. He aixecat els ulls del llibre, he tombat el cap, i sí, la dona que seia al meu costat devorava amb fruïció unes magdalenes grosses acabades de comprar al forn. D'una en una, els treia el paper ondulat, les esquinçava en bocins generosos, i se'ls ficava a la boca ben cofoia. Davant mateix dels meus nassos, a tocar. Llaminera com sóc, quina manera més cruel de fer-me dententes a primera hora del matí, senyor! ¿O potser Senyor? ¿Esteu posant a prova la meva temprança...?

¿Vols discutir?

2011-01-12T17:05:00.001+01:00

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.

Amb ulls de nen

2010-12-21T17:04:00.000+01:00

Veure el món amb ulls de nen és tota una experiència. Recordo que fa un pèl més d'un any el Quim em va veure sortir de la dutxa i va quedar sorprès. "Mama, ¿on tens el penis?", em va preguntar. "No en tinc, de penis", li vaig dir. "¿Està amagat?", em va demanar. Llavors li vaig explicar que les nenes i les dones no en tenim, de penis. Que tenim vagina i vulva. En canvi, els nens i els homes tenen penis i testicles. Li va semblar fascinant. Tant, que qualsevol interlocutor que tenia era analitzat segons el que tingués entre les cames, via deducció: "Avi, tu tens penis!", "Tieta, ets una dona i tens vulva!".

Els nens tenen tendència a generalitzar el que coneixen, el que fan. L'universal infantil. I créixer, entendre el món, suposa trencar moltes d'aquestes pressuposicions -un exercici que molts adults encara són incapaços de fer. En un sol dia, el Quim me'n va fer dues. Ell, ja des de ben petitó, té tendència a dormir amb els llençols i les mantes sota l'aixella, és a dir, que no es cobreix els braços. Li fa mania, ves. Se sent engavanyat. Per més que quan s'ha adormit hi vagis i intentis acotxar-lo millor perquè és ple hivern, així que es tomba patapam, braços cap a fora. Jo, en canvi, sóc fredolica de mena. Sempre em cobreixo bé el coll i m'encongeixo sota els llençols. Un dissabte de fa poc al matí, el Quim es va llevar i el vaig poder convèncer que s'estirés amb mi una estona. Quan va veure que em cobria els braços amb el llençol i les mantes, va quedar parat. "Mama", em va dir obrint els ulls com plats, "¿per què et tapes els braços...?". És clar. Per a ell, el que és normal és destapar-se'ls, descobrir-se'ls, perquè molesta. Resulta incongruent que, per voluntat pròpia, algú se'ls vulgui cobrir!

Aquell mateix vespre, parlant de l'embaràs, vaig explicar-li que potser, quan fos gran, ell també seria pare. "¿Pare?", va dir, amb mitja rialla. Llavors va rumiar una mica i em va deixar anar: "Però la barba punxa una mica...". Vet-ho aquí! Com que son pare té barba, va deduir que si ell era pare també n'hauria de dur. Llavors li vaig posar contraexemples: "Però Quim, l'avi Josep és el meu pare i no en té, de barba, ¿oi? I l'avi Joaquim és el pare del papa i tampoc no en duu. Pots ser pare i no dur barba." Però llavors em va guanyar ell: "Perquè se la treuen!". En això tenia raó, el Quim. Les meves explicacions no havien estat prou acurades. Perquè els ulls de nen potser els fan generalitzar, però també en veuen, de coses, que els grans no veiem... o no veiem a la primera.

Converses amb el Quim (VII)

2010-12-21T16:57:00.000+01:00

Qüestió de gènere
-De debò, Quim, ets un plom!
-I tu una ploma!

-Ets un amor.
-I tu una amora!

[Cridant tots tres]: -Som un equip! Som un equip!
-I la mama una equipa!

La feina que donen els nens

-De vegades, Quim, les mames tenen dos nens a la panxa. Es diuen bessons.
-I de vegades en tenen tres!
-Sí, de vegades en tenen tres, també.
-Potser tens tres nens a la panxa!
-Buf, em sembla que no...! ¿Saps? Seria molta feina...
-No seria molta feina, mama. Un per mi, un per tu i un pel papa!

La metàfora de l'escorredor

-¿Saps què és, això?
-Una olla amb ulls de bou.

Més derivats

Mirant un llibre de pop-up:
-Aquest llibre té unes figures ben boniques, ¿oi?
-Sí. És un llibre figurer.

Acabant de treure-li un fil de la roba:

-Mama, ets una bona ajudadora.

-Mama, aquí a la Wii surto amb un llacet.
-Sí, surts amb un llacet. ¿Que en tens cap, tu?
-No. N'haurem de comprar un a la llaceteria.

Pell resseca

-Ostres, Quim, tens les mans ben ressequetes! Vine, que t'hi poso crema.

-Sí, les tinc ressequetes.

L'endemà:

-Mama, em pica el cul. El tinc ressacós!

Cantant Manel

-#Si hagués nascut a Roma...

-#Fa més de dos mil anys...

-#Viuria en un imperi...

-#Tindríem unes claus...!

Pura lògica

-Quim, ja hem de tancar la tele. Fa massa estona que la mires i t'acabarà quedant el cap quadrat.
-¿El cap quadrat?
-¿No ho veus, que la tele és quadrada? De tant mirar-la, al final potser també et quedarà a tu el cap quadrat! Va, mirem un llibre junts.
El Quim n'agafa un que justament també és quadrat. Se'l mira i em diu:
-Si miro aquest conte també em quedarà el cap quadrat!

Escoltant la ràdio

-Mama, ha dit sistema...! Com el Roger Mas!

-Sí, ha dit sistema.

-Un dia podem anar al sistema els tres.

-És que el sistema no és un lloc, Quim. És... un concepte.

-Doncs podem anar al concepte.

[Nota: El Roger Mas té una cançó que fa: "Esborrem els punts i les comes del sistema, tinc son!"]

Dic

2010-11-09T16:00:00.000+01:00

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.

Juntes

2010-11-07T18:55:00.000+01:00

Se m'ha eixamplat (encara més) el cul. Tinc els pits més grossos. I la panxa surt a veure món, de vegades la pell em tiba. Ara, després de totes les angoixes passades, ja m'ho puc mirar amb un somriure. La metamorfosi de crear vida. "Petit Buda!", em diu rient.

Fas el belluguet per aquí dins. Ara un copet per aquí, ara un copet per allà. Tap, tap. I aquí fora carícies. Petons. Aquesta espera, tan dolça. Que passem ben juntes, ¿eh, Laura?

Laura. Avui t'hem dit així per primer cop. Laura. Tants dubtes per triar-te un nom, i ara ens sembla l'únic possible per a tu. Sí, Laura. Laura... Tu, petita.

Gràcies, Joan Solà

2010-11-03T14:15:00.000+01:00

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.

El viatge de la cigonya

2010-10-26T16:58:00.000+02:00

Abans les cigonyes carregaven el farcell amunt i avall i provaven d'arribar com podien a la destinació marcada. Els seus trajectes sovint eren plàcids, però no sempre estaven exempts de perills. Fos com fos, elles, sense gaire ajuda i tan servicialment com podien, procuraven complir la consigna.

Ara les cigonyes tenen ajudants de bata blanca com el plomatge d'aquestes elegants missatgeres migratòries. De tant en tant, enmig del recorregut, les aturen, els demanen informació i els donen consells per aconseguir que arribin a port en la millor de les condicions. Uns ajudants d'aquests van donar a la nostra cigonya un ensurt. Potser no vas per bon camí, li van dir. I ho van justificar en uns papers que dibuixaven la por amb xifres, amb dades estadístiques, amb sigles, amb dates. Ens sembla que potser t'has equivocat, cigonya. ¿Ens deixes comprovar-ho? Si podem, t'ajudarem.

Durant gairebé dos mesos d'angoixa, de dolor, de neguit, d'insomni, hem hagut d'esperar les conclusions dels ajudants. Hem plorat, ens hem abraçat, hem patit junts. I els qui ens estimen ens han fet arribar l'escalfor de l'afecte per provar d'ajudar-nos a foragitar el fred de dins del moll dels ossos.

I va arribar un dia, divendres, que els ajudants van somriure i van pronunciar la paraula normal. I vam tornar a plorar, però aquest cop d'alegria, de felicitat, amb tant d'amor que érem a punt d'esclatar. I la cigonya va sospirar, es va espolsar la inquietud de sobre, va tornar a somriure i va donar les gràcies als ajudants per la seva diligència i les seves maneres amables. Tafanera, abans d'envolar-se va alçar per un costadet els plecs del farcell i hi va veure una nena. Va tornar a posar la roba a lloc, va respirar fort i va agafar el seu farcell amb energia renovada, contenta, estarrufada, decidida, i amb les ales ben esteses va reprendre el vol.

Que tinguis un viatge tranquil, cigonya. Sense entrebancs, sense núvols que et desorientin, sense que un mal vent et colpegi el farcell.

Converses amb el Quim (VI)

2010-10-09T20:22:00.000+02:00

Doncs tens raó...
-Quim, ¿quin número és més gran, el cinc o el deu?

-L'onze.

El significat dels números

-Mira, duus una samarreta amb el número 85. ¿Per què deu ser?

-Perquè quan jugui al Barça duré el 85.

El senyor moc

-Apa, Quim, quin senyor moc!

-El moc no és un senyor! No té cara ni res!

No sóc una pilota

Quim: -Mama, ets molt guapa.

Pare: -Ets un pilota, Quim.

Quim: -No sóc una pilota! Les pilotes són rodones i no tenen peus!

Els pebrots bons

-Mama, ¿què és això?

-És pebrot.

-Vull pebrot.

-¿El vols tastar?

-Sí!

-Em sembla que no t'agradarà...

-Sí que m'agradarà!

-D'acord. Té, un trosset.

El Quim se'l posa a la boca, i l'escup instantàniament.

-Ha, ha! Ja t'ho he dit, que no t'agradaria el pebrot!

-Sí que m'agrada!

-Però si l'has escopit! No t'agrada, el pebrot!

-És que m'agraden els pebrots bons.

Cap quadrat
-Quim, ets un cap quadrat!
-Jo no tinc el cap quadrat! El té el Bob Esponja! Jo tinc el cap rodó!

Anys i espelmes
-Mama, vull que el germanet tingui tres anys.
-Però Quim, els nens, quan neixen...
-...tenen zero anys!
-Això mateix, no tenen cap any, encara.
-¿I saps què vol dir?
-¿Què vol dir...?
-Vol dir que no hi ha cap espelma!!

Derivació
Un cotxe molt corredís (=que corre molt)
Ets molt escapadora (=t'escapes ràpid)
Sóc un bon muntador (de peces de Lego)

De vegades passa

2010-09-17T09:50:00.000+02:00

De vegades és difícil ser optimista. Sobrevolen mals auguris, les pors se't nuen a l'estómac, els ulls se't neguen de llàgrimes que tornen la realitat borrosa, confusa, nebulosa. Un indret inhòspit que no reconeixes. Llavors t'obligues a espolsar-te l'angoixa, a escombrar els racons del dubte, a clavar cops de puny a les estadístiques.

Reps l'escalfor dels que t'estimen. I et dius que tot anirà bé. Perquè tot anirà bé.

Fem un sonall

2010-08-09T21:37:00.000+02:00

Si esteu desvagats de vacances, i us ve de gust aprendre a fer un sonall, el Quim us n'ensenya...!

El petit príncep (II)

2010-08-09T21:26:00.000+02:00

Ara, a més de la versió oficial i la versió de l'avi, el Quim m'exigeix que m'inventi històries del petit príncep que ell proposa. Potser n'hauria de publicar un recull. Em va demanar el petit príncep i el porró, el petit príncep i l'olla, el petit príncep i el carbassó, el petit príncep i la pastanaga. Força gastronòmic, ara que m'hi fixo. Em va demanar el petit príncep i els ulls, però a mi se m'havia acabat la inventiva per aquell dia.

-Mira, Quim, ara aquest no em surt.
-Explica'm el petit príncep que troba uns ulls dins d'una olla!
-Per l'amor de Déu, Quim, quin fàstic! Això no t'ho penso explicar...!
-Ha, ha! Sí! Explica'm el petit príncep que troba uns ulls en una olla...!

M'hi he negat, però com que li fa gràcia la meva reacció, me'l demana per veure'm fer ois. Encara que potser m'equivoco i li hauria d'explicar una versió de sang i fetge, aviam si escarmenta.

El biquini

2010-08-09T21:08:00.000+02:00

Sóc a la platja estirada damunt de la tovallola, a la sorra, de bocaterrosa, en un estat de semiletargia d'allò més agradable. Ja fa una estona que faig el llangardaix, i decideixo incorporar-me per espiar els avenços en enginyeria sorrera del meu home i el marrec. M'assec i el meu marit em mira amb somriure sorneguer:

-Ensenyes una teta.

Efectivament, el meu mugró dret mira l'horitzó amb interès transcendent. Però el pobre no té més remei que resignar-se de nou a la ceguesa a què l'obliga la roba ben col·locada de nou.

Havia de passar. Rebobinem.

Fa uns quants dies que anem a la platja. El biquini dels darrers estius ja acaba el seu trajecte vital. No hi ha manera de dissimular-ho: la roba està donada, la goma presenta evidents signes de decrepitud. Quan nedo em fa l'efecte que en comptes d'un vestit de bany duc al cul una bossa de plàstic del Mercadona. Qualsevol dia vindrà una onada inesperada que m'arrabassarà les dues peces i em farà sortir conilla de l'aigua. I encara queda més de mig agost, sovintejarem la platja. Però la solució sembla fàcil. Anant cap a la platja, he vist que en una botiga liquiden biquinis per poc menys de deu euros. No tinc cap intenció de gastar-me un dineral i la botiga és a tocar. Som-hi, doncs. Tornant cap a casa, m'hi aturo i sospeso les opcions amb el meu marit. De la meva talla de pit, tres estampats possibles: un de tribal, un de ratlles tipus carta d'ajust fluorescent, un de rosa amb unes lletres. Fem-ho per eliminació. Elimino la carta d'ajust, no m'agrada anar tan llampant. El meu marit arrufa el nas davant del tribal. Doncs au, ja està, el rosa. Me'l miro una mica més. Em sembla que ensenyaré el cul, amb aquest. No tinc gaire vista per les talles, jo. El meu marit s'arronsa d'espatlles. Tampoc no me'l puc emprovar, perquè venim de la platja i no vull mullar-lo ni deixar-hi sorra. Bah, em dic. M'acosto al taulell i pago a la dependenta. Mentrestant, una noia fa tot el contrari del que he fet jo: té escampats mil models davant seu, i ara se'n mira un de ratlles amb tanta intensitat, que em penso que vol establir-hi contacte telepàtic. La dependenta em torna el canvi i continua buscant-li models.

Quan l'endemà me'l poso, confirmo que em va massa petit. Aniré ensenyant mig paner, tu!, li dic al meu marit rient. I els pits, justet justet. Ras i curt, hauria necessitat almenys una talla més. Però ja està fet. ¿Tu creus que cola? El meu marit s'ho pensa. Sí, cola. Es pensaran que vols ensenyar el cul, això sí! Bah. Almenys aquest no em va balder com una bossa del súper. Resulta irònic que algunes de les lletres de l'estampat diguin fashion. Perquè fashion, diria que amb aquest modelet no hi quedo gaire. I n'hi haurà que a la platja em mirin i pensin: aquesta paia s'ha engreixat i no ho vol assumir; ¿on va aquesta amb un biquini d'adolescent quan ja passa dels trenta?; la pobra es pensa que té un cul apte per ensenyar-lo, si us plau, que algú li digui la veritat!

Així doncs, estimats lectors, si a la platja veieu una noia que entra a la trentena amb un biquini rosa amb lletres que sembla de la seva germana petita prima, sigueu compassius. No és fruit de l'exhibicionisme, sinó del meu menfotisme estètic.

Tampoc us penseu que m'hi amoïno gaire. Em durarà tot l'estiu, i si no m'engreixo gaire i envelleix bé, uns quants estius i tot. Segurament té raó la meva sogra. El va veure quan l'anava a estendre, va adonar-se que era nou i em va dir que el trobava bonic. Li vaig explicar que m'anava petit i va dir, com a conclusió: "Lo que se han de comer los gusanos, que lo vean los cristianos." Que a tall de moralina, doncs també va bé, en aquest cas.

El petit príncep

2010-08-03T17:31:00.016+02:00

Últimament, el Quim està encisat amb les històries del petit príncep que li explico. I això que les primeres vegades que va agafar el llibre només en passava fulls força barroerament, amb un alt risc d'estripar-los, mirant els dibuixos de reüll, i no tenia paciència perquè li anés explicant les seves aventures. Però ara, que justament no tinc el llibre, a cada segon em demana: "Mama, ¿m'expliques el petit príncep i la guineu?", "Mama, ¿m'expliques el petit príncep que volia un xai?", "Mama, ¿m'expliques els baobabs?". I jo, doncs a parlar-li de l'asteroide B-612, de l'Antoine que dibuixava una boa que s'havia empassat un elefant, dels cabells del petit príncep que semblaven camps de blat. I de memòria, és clar. Aquestes vacances són un petit príncep non stop.

Però fa uns dies van venir els avis. I el Quim va demanar-li a l'avi: "Avi, ¿m'expliques el petit príncep?" I l'avi, resolut, va acompanyar-lo al llit, abans d'anar a dormir, i li'n va començar a narrar la seva versió:

-El petit príncep era tan i tan petit, que gairebé no es veia.

-Ha,ha, ha! -el Quim es pixava de riure-. No és així!

-I va anar-se'n per un camí, fins que va trobar un monstre gros i pelut.
-Ha, ha, ha!! Un monstre!! Ha, ha!!!
-Sí. I llavors van pujar a un coet que fiuuuuu!!!!, va pujar amunt, amunt, fins a la Lluna.
-Avi, no és així!! Ha, ha, ha...!!
-I allà es van comprar un gelat.
-Avi, a la Lluna no hi ha gelats!!! Ha, ha, ha...!!!

L'endemà al matí, li vaig preguntar al Quim què li havia semblat el petit príncep de l'avi. Somrient, em va dir:

-Mama, l'avi explica el petit príncep molt malament!
-¿Ah, sí?
-Sí! Diu que era tan petit tan petit que gairebé no es veia!!
-Ah.
-¿Oi que a la Lluna no hi ha gelats, mama?
-Mira, Quim, a la Lluna no hi venen gelats. Però a la Lluna del conte de l'avi en venen, i no passa res. ¿Tu vas riure molt, oi?
-Sí!
-¿I t'ho vas passar bé?
-Sí!
-Doncs ja està! Si el petit príncep de l'avi és divertit, tant hi fa, la resta.

Ahir a la nit, com de costum, sant tornem-hi.
-Mama, ¿m'expliques el petit príncep?
-¿El petit príncep meu o el petit príncep de l'avi?
I el Quim somriu, només de pensar que amplia el seu ventall de possibilitats.

Converses amb el Quim (V)

2010-06-29T11:16:00.000+02:00

Hombre!

Son pare fulleja un catàleg un moment i el Quim s'empipa perquè vol jugar-hi. Li diu:

-Deixa de llegir, hombre!

-¿Hombre? ¿Que no parlem en català, nosaltres?

-Deixa de llegir, ombra!

Casats!

El Quim m'agafa l'anell i veu que per dins hi ha gravades unes lletres. Li explico que és l'anell de casats i li faig veure que el que hi ha gravat és el nom del seu pare.
-Mama, tu estàs molt casada.
-Es pot dir que sí.
-Jo quan sigui gran també em casaré.
-¿Ah, sí? ¿I amb qui et casaràs?
-Amb tu!

Amarg com la Wii
-Quan sigui gran beuré cafè.
-Quan siguis gran podràs prendre cafè, sí. Però hi ha gent que és gran i no en pren, Quim. Troben que té un gust molt fort. No els agrada perquè és amarg.
-Com la Wii.
-¿Com la Wii...?
-Amarg. Com la Wii.
-Ara sí que no t'entenc! ¿La Wii té un gust amarg?
-Sí. Com el frisbee. L'amarg.
-Ah!!! El tir AMB ARC!
No hi havia caigut! Entre els jocs de la Wii n'hi ha un de tir amb arc...

La negociadora
-¿Et ve de gust un plàtan, de postres?
-No.
-¿No vols menjar res, de postres? ¿Un plàtan, una pera...?
-No, gràcies. No vull res.
-No has menjat gaire, però d'acord. T'ajudo a posar-te el pijama i anem a dormir.
-No...! Vull un plàtan.
-¿Ara sí que et ve de gust?
-Sí.
-Ja m'ho pensava.

On són...?
-¿On són, els avis?
-Ara són a la pastisseria, treballant.
-¿I la tieta Anna?
-Em sembla que ara també deu ser a la feina.
-¿I el Nando?
-No ho sé. Potser és a la feina, o potser és a casa. No ho sé del cert.
-Potser és a casa seva menjant-se un petit suisse.

Retrobant la Julia

2010-06-20T20:58:00.001+02:00

Aquestes paraules són per a una altra Julia, la meva Julia. La Julia Manzano. Fa uns dies, després d'anys de no tenir-hi cap contacte, vaig rebre'n un missatge de correu electrònic, en què em convidava a assistir a una xerrada que dirigia en una biblioteca de Barcelona. Era l'acte de cloenda d'un seminari que havia impartit sobre unes quantes poetes. L'agenda em permetia anar-hi, així que hi vaig fer cap. Em feia il·lusió retrobar-la, després de tant de temps.

La Julia va ser la meva professora de filosofia a COU. Però no va ser una professora més, no va ser una professora qualsevol. Perquè pertany a aquella raça de professors que entrellacen amb sorprenent naturalitat la professionalitat i la passió. Que no només imparteixen les seves assignatures, sinó que les fan estimar. Que no es limiten a tenir uns alumnes al davant, sinó que s'hi comuniquen. Que allò que expliquen els surt alhora del cap i del cor, i per això és impossible que no se't contagiï l'entusiasme. Que tenen uns coneixements infinits però no viuen al pedestal ni se'n posen medalles.

Dels dies en què em feia de professora, en tinc un record preciós. És com si la veiés. Entrava a l'aula amb un somriure als llavis, amb aquell tremp que la caracteritza, i ens acompanyava a conèixer Plató, Kant o Marx pressuposant d'entrada que l'entendríem. I ens tractava com a persones adultes. En això hi tenia una traça especial: no esperava que nosaltres, els adolescents, ens comportéssim com a adults. Actuava donant-ho per fet, i acabava aconseguint que, efectivament, complíssim aquest requisit. I quan havia de reprovar alguna cosa, no ho feia mai amb crits, ni amb menyspreu, sinó manifestant sorpresa per aquell trencament en l'ordre de les coses. I l'al·ludit quedava convençut que, en efecte, qui havia posat el peu entre dos esglaons era ell, i que per tant li pertocava assumir-ne la responsabilitat.

La Julia sabia escoltar i apreciava els alumnes. L'embolcallava una aurèola d'energia, i em feia tot l'efecte que a les butxaques hi guardava engrunes de l'esperit del maig del 1968. Però tenia els peus ben fermats a terra. I als ulls, li ballava la guspira d'aquells que no han perdut la capacitat de sorprendre's, d'il·lusionar-se, de deixar que la vida els continuï fent regals.

Cinc anys després d'acabar l'institut, vaig coincidir per atzar amb ella a Gràcia. Abans, només l'havia anat a saludar algun cop a l'institut. Es va alegrar de veure'm i em va comentar que aviat impartiria un curs sobre poesia i filosofia. Li'n vaig demanar la informació i m'hi vaig apuntar, és clar, perquè no em volia perdre l'oportunitat de tornar-la a tenir de professora. Però no es va conformar amb això. Em va dir que, ja que jo havia estudiat filologia catalana, em podia encarregar de preparar alguna cosa sobre Maria Mercè Marçal, una poeta que tenia pensat de treballar al curs. No em volia donar peixet (jo no n'era cap experta, ni de lluny). No em volia empènyer a fer res. El que realment volia era compartir el plaer de llegir la Marçal. I en vam gaudir. I tant.

Han passat, de nou, uns quants anys. Tenia ganes de tornar-la a veure. En acabar l'acte, en què vam poder repassar versos deliciosos de poetes com Safo o Anna Akhmatova, em vaig esperar un moment. Vaig veure que s'acomiadava del seu marit, que era entre el públic, i llavors m'hi vaig acostar. En reconèixer-me, va alçar les celles, va somriure amb aquells llavis prims, i em va presentar les persones amb qui estava parlant. Fins i tot em va preguntar per aquell noviet amb qui m'anava tan bé i de qui li havia parlat quan va fer aquell curs. Com si no hagués passat el temps. Vam quedar que ens escriuríem per fer un cafè i posar-nos al dia. Em va agradar constatar que la seva vitalitat característica no s'ha fos. Fa dos anys que s'ha jubilat, però això no li ha tret pas ganes de continuar donant batalla.

Una de les dones que havia format part del seminari, i que intervenia a l'acte, va començar la seva intervenció agraint a la Julia l'organització del seminari. Va dir que la Julia és una persona que acull. A ella li va entrar la vergonya. No sabia on mirar. I jo vaig pensar que era una manera encertada i bonica de definir-la. Gràcies per acollir-nos, Julia.

Converses amb el Quim (IV)

2010-06-17T13:14:00.032+02:00

Tot sopant
-Mama, estic cansat.
-¿Sí? És que ja és tard, Quim.
-No, estic cansat de menjar. Vull anar a la piscina!

Després de les corxeres...
-Això són notes.
-Sí, són notes. Mira, t'ho explico. Les blanques fan paaam, paaam. Les negres, aquestes, fan pam, pam, pam, pam. I les corxeres fan: pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam-pam.
-¿I què fan les forquilles?
[Mai no havia pensat que corxera sona de manera similar a cullera!]

L'anglès del Quim (I)
Caminant pel parc, el Quim troba una esquerda.
-Mira, mama! S'ha trencat!
-Sí, s'ha trencat.
-En anglès es diu s'ha trencado!

L'anglès del Quim (II)
-Au, Quim, corda't amb un clic.
-Clic en anglès es diu clec.
-¿Ah, sí?
-Sí.

L'anglès del Quim (III)
-¿Com es diu nas en anglès, mama?
-Nose.
-¿Com es diu boca?
-Mouth.
-I mà en anglès es diu mano.
-Mano és en castellà, Quim. En anglès es diu hand.

Un dia després, al parc:
-Mama, ¿com es diu aquest arbre?
-Mmmm..., doncs aquest no ho sé. Ho haurem de mirar.
-Potser es diu hand!

L'anglès del Quim (IV)
-Mama, en anglès "M'he fet mal" es diu "Au!".

Caragol treu banya...
Jugant, trobem un caragol ficat dins de la closca. Proposo al Quim que el mullem una mica, per veure si l'animem a sortir, i li sembla una idea fantàstica. Li llancem unes gotes d'aigua per sobre i esperem, però la bestiola no s'anima a treure el nas.
-Mama, no surt.
-No, noi.
-Si li canto el "Cargol treu banya" sí que sortirà!
-Ah, potser sí.

El Quim la canta, però no tenim èxit. A més, com que de tant en tant li toca la closca, jo diria que el caragol té força motius per témer per la seva vida. Li dic al Quim:
-Potser es pensa que li volem fer mal. Deu tenir por i per això no vol sortir.

I el Quim, que confia en el poder de la paraula, li diu cridant ben fort:
-Cargooool! No et volem fer mal!
S'espera una estona, mirant-se'l detingudament. Però el caragol continua immòbil, ben encongit dins de la seva caseta ambulant. I quan el Quim es convenç que els seus esforços no han donat fruit, em mira decebut i conclou:
-Mama, aquest cargol no ens entén.

Ja tinc foto!

2010-06-06T23:52:00.000+02:00

Al març, el Quim em va fer aquest retrat amb la seva pissarra magnètica. Em va agradar tant, que el vaig fotografiar de seguida. He pensat que el posaré aquí al blog, al meu perfil. Hi he sortit tan clavada, que una foto meva no seria pas gaire més precisa. I a més, aquest retrat del Quim trobo que ha sabut captar de forma ben precisa la meva personalitat més profunda. Així doncs, aquí em teniu.

(¿Sabeu? Últimament el Quim em diu: "Mama, tu ets molt preciosa." Crec que això ha col·laborat a fer-me pujar l'autoestima, cosa que al seu torn ha contribuït que m'animés a fer-me més visible.)

Converses amb el Quim (III)

2010-06-01T16:21:00.004+02:00

Em dic Quim!
-Ara dinarem, vida.
-No em dic Vida! Em dic Quim!

A fer una volta
-Vaig a fer una volta! -diu el Quim. I, efectivament, es posa a córrer al nostre voltant...

Coloms ben educats
-Quim, ara no espantem aquests coloms, ¿eh? Deixem-los tranquils.
-D'acord. Hola, coloms!
Els coloms parrupen.
-Mama! M'han dit hola!

Es diu com jo
-Mira, Quim, ella es diu com jo.
-¿Es diu mama?

Practicant sons
El Quim té dificultats per pronunciar les fricatives sonores. Així que per provar fins a quin punt és capaç de reproduir els sons sonors, li dic:
-Quim, digues rosa.
-Rossa.
-Mira, rozzzzza.
-Rooozzzzza.
-Digues zoo. Zzzzzzzoooo.
-Zzzzzzzzoooooo. Mama, digues taula.
-Taula.
-Digues sofà.
-Sofà.
-Digues cotxe.
-Cotxe.
-¿I ara què més dic, mama?
Ara ja ens hem inventat un joc nou...!

La cançó del xilòfon
-Ara cantaré la cançó del xilòfon.
-¿La cançó del xilòfon, Quim...? ¿Quina és...?
-#Do, re, mi, fa, sol, la, si, dooooo!#

Al telèfon
-Quim, digues alguna cosa a l'avi.
-No -diu contundentment, mentre està concentrat jugant.
-Va, home. Ha trucat per parlar amb tu... Digues hola, almenys -li dic mentre li allargo l'auricular i s'acosta amb ganes d'enllestir ràpid.
-Hola almenys -i se'n va!

El conte d'anar a dormir
Son pare llegeix un capítol d'un llibre de Richard Dawkins, mentre jo l'ajudo a posar-se el pijama.
-Va, Quim, i ara al llit.
-No! Abans vull llegir el Dawkins!
Qui no sàpiga que al Quim li encanten les fotos d'aquest llibre, al·lucinarà...!

El conte de la gallineta vermella
Li llegeixo el conte i ell es mira les lletres, perquè ja en reconeix algunes:
-I la gallineta vermella va dir: "Qui m'ajudarà a plantar-lo, aquest gra de blat?"
-Mira, mama! Aquí diu Quim! Però la ema ha d'anar aquí al costat.

Quan sigui gran...
El seu pare fa d'abusananos: l'atrapa, l'immobilitza, li fa pessigolles i l'empipa. El Quim no té prou força per desempallegar-se'n.
Mama: -Quim, digues al papa: "Eh, abusananos! Que algun dia creixeré!"
Papa: -¿Ah, sí? ¿Creixeràs? -diu son pare burleta, gens intimidat: -¿I llavors què, eh?
Quim: -Llavors m'acabaré tota, tota, tota la cocacola!
Es veu que té ben interioritzat que la podrà tastar quan sigui gran...

Quan el Barça jugava en un camp de terra

2010-06-01T16:10:00.012+02:00

El meu germà havia dibuixat un partit de futbol del Barça. Tot era al seu lloc: el perímetre del camp, les àrees, la circumferència central, els vint-i-dos jugadors ben posicionats. En aquell moment, enllestia la feina de donar-hi color. Les samarretes blaugrana ja estaven pintades, i tocava el torn al terreny de joc. Ja n'havia acolorit si fa no fa una tercera part, però allò no m'acabava de quadrar, així que li vaig preguntar:
-¿Com és que el Barça juga en un camp de terra? -els nens de la nostra edat no hem vist mai el Barça jugant en un camp de terra.
-No juga en un camp de terra -em va respondre, estranyat per la pregunta.
-I llavors, ¿com és que pintes la gespa taronja? -vaig insistir.
-L'he pintada verda, la gespa.

Ens vam mirar i, al capdavall, per estrany que sembli, va resultar que tots dos teníem raó. Es podria dir que en aquell dibuix el Barça jugava alhora en un camp de gespa i un camp de terra. Dins de la història familiar, hem convertit aquesta conversa en un punt de partida. Penso que probablement hi va haver molts indicis anteriors, però sens dubte és més literari presentar-ho com una revelació sobtada a partir d'una anècdota curiosa.

La genètica torna a manifestar el seu poder, vaig pensar quan els dubtes raonables, amb el Quim, es van anar perfilant com a veritats inqüestionables. El Quim mirava aquest dibuix, i s'equivocava en el nom del color del segon pot de pintura per la dreta, però no en el dels altres pots:

I un dia que li vaig dur aquests calçotets i aquests mitjons per vestir-lo, sense que jo li preguntés res, em va dir: "Mira, mama, són iguals!".

I quan li vaig encomanar que agafés quatre fitxes verdes d'entre un munt per jugar al parxís (n'hi havia, barrejades, de color groc, vermell, blau, verd, carabassa i lila), va fer això:

No divergeixo del Quim, quan distingeix un groc, un vermell, un blanc, un gris. I coincidim també en alguns verds i carabasses. Però el cas és que hi ha alguns verds i alguns carabasses seus que no casen amb el que veig jo. M'hi jugaria un braç que, per al Quim, el Barça també jugava en un camp de gespa.

Sembla que el meu avi matern tenia certes dificultats per distingir els colors. La meva mare i jo no les tenim, però en els nostres primogènits, nens, i amb major probabilitat d'heretar-ho perquè el problema radica al cromosoma X, la discromatòpsia ha fet diana. Són daltònics. En continuarem parlant!

Malsons

2010-05-19T10:53:00.008+02:00

La meva mare em va explicar fa temps que quan jo tenia dos anys un pediatre em va diagnosticar terror nocturn. De nit, em despertava neguitosa, plorosa, esporuguida, i m'esmunyia al llit dels meus pares per recobrar la calma entre els seus braços. L'ull clínic de la meva progenitora ho ha atribuït sempre a l'acumulació de canvis que vaig viure en qüestió de mesos (va néixer la meva germana, ens vam traslladar de Cullera a Barcelona, la meva mare va començar a treballar i jo vaig anar per primer cop a la guarderia). ¿Devia tenir malsons? No me'n recordo. En canvi, no se m'oblida aquella nit a la casa dels meus avis a Arenys de Munt. A la tarda, jo i els meus germans havíem vist la pel·lícula La novia de Frankenstein. Sempre he estat més aviat poruga, però suposo que devia trobar tranquil·litzador veure-la acompanyada i amb un sol de tarda d'estiu espaterrant instal·lat al menjador com un espectador més. Unes hores més tard, arraulides al llit a les fosques, la meva germana i jo endevinàvem amb un calfred a l'espinada la presència inquietant, corglaçadora i terroríficament propera de monstres criminals i sanguinaris en blanc i negre rondant la cambra embolcallats dels misteriosos sorolls nocturns de les cases grans (el grinyol d'una finestra, l'espetec de la fusta dels mobles, l'aigua passejant per les canonades, un fantasma que puja les escales), que ens robaven el son i ens feien esclatar en sanglots, mare, marona, només una abraçada teva consol em dóna. Qui sap si, per contrast, això explica, en qüestió de preferències cinematogràfiques, la meva debilitat pel somriure de Julia Roberts.

Sigui com sigui, aquesta nit he tornat a tenir malsons. I se'm fa estrany, ara, amb aquest cel blau ras i aquesta llum de primavera que com una vareta màgica encén en el fullatge dels pins, els roures i els plàtans els seus verds brillants de mudar. Però el cert és que m'he despertat com a mínim tres vegades, aquesta nit, amb el pols accelerat, obrint els ulls per deixar entrar a la retina imatges familiars en penombra que esbandissin l'horror que en sobreeixia feia només segons. Ocells espectrals mig desplomats que caminen per un cementiri i s'interposen en el meu camí, mentre en veig d'altres de lligats amb cordes en pals i, encara que semblen mig agonitzants, són densament amenaçadors, com si aquella immobilitat fos només un temps d'espera abans de llançar-se sobre meu a becarrades. Un cavall malvat m'encalça i jo corro amb el seu alè al clatell, i sembla que em salvo gràcies a un salt sobrehumà sobre uns conreus inundats. Però no em puc arriscar a aturar-me, nedo enllà, enllà, amb totes les meves forces, fugint, perquè no confio que l'aigua negui els pulmons de la mala bèstia. Passegem pel carrer i topem amb una manifestació. Decidim esperar que passi a l'entrada d'un cinema, però llavors reconeixes els manifestants i m'apresses a entrar a la sala. Tenen fusells, metralladores, pistoles, són terroristes que mataran tothom que trobin davant. Em tens agafada de la mà i passem per sobre les butaques de la platea tan de pressa com podem. Ens hem d'amagar bé, em dius, no ens han de poder trobar, i veig un forat enmig d'una mena d'escenari i hi correm, en qualsevol moment sentirem els trets. M'imagino que vindran i ompliran la sala d'explosius. Si saltem pels aires, penso, l'amagatall serà inútil.

Obro els ulls. Procuro alentir la respiració. Tu jeus al meu costat, tan tranquil. Normalment, quan em desperto de matinada desitjo que faltin hores perquè soni el despertador, però avui, després del segon malson, només espero que la nit s'acabi aviat. Sembla que un follet amic de les bromes pesades es dedica a xiuxiuejar-me a cau d'orella històries de malson tan bon punt m'adormo.

Definitivament, és primavera. Els marges dels camins es lleven esquitxats del groc esclatant de la ginesta. El cirerer d'arboç es guarneix amb arracades vermelles. De dalt de l'acàcia, plouen refilets juganers. No tinc prou ulls per engolir-ho tot. I llavors, de cop i volta, enmig de les bardisses que es belluguen, hi entreveig una petita orella punxeguda. Ara li sap greu haver-me fet passar una mala nit, i vol demanar-me perdó però no gosa. Me'l miro i somric. Se sap descobert i s'acosta, capcot, arrossegant els peus, avergonyit. Li aixeco la barbeta amb els dits, suaument, i esbossa un somriure tristoi. No passa res, li dic. Au, vés.

Nota 1: La imatge inicial (malson) està extreta de: http://inobscuro.com/portfolio/traditional/nightmares.jpg
Nota 2: La imatge del follet està extreta de la pàgina http://www.minuncajamas.com/tag/duende

Propòsit

2010-05-10T12:59:00.002+02:00

Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia...

Ai, quina mandra.

Converses amb el Quim (II)

2010-05-10T12:42:00.005+02:00

Un cas com un cabàs

-Quim, ets un cas com un cabàs!
-I tu un cas com una cabassa! -Rient, afegeix:- Però mama, jo no sóc un casc com el de la bici!

Dificultats de la pragmàtica (I)

Un moment que no parava de fer el tabalot, remenant coses, arrossegant-les amunt i avall i canviant-les de lloc:

-Es pot saber què fas?!?!?!

Responent amb incredulitat, perquè li sembla una obvietat:

-Faig portar la balança cap allà.

Dificultats de la pragmàtica (II)

-Vull anar en cotxet.
-Quim, hauries de caminar una estona! Ets un gos!
-Sóc un gos! Bub-bub!

Raonament lògic

La tieta li pregunta:
-¿Què has fet, aquest cap de setmana a la Pineda?
-He tocat una caca. Pensava que era una pedra, però no era una pedra.

El Joan viu amunt

Mirant un mapa de Barcelona:

-Mama, ¿on vivim, nosaltres?
-Deixa-m'ho buscar, mmm... ¿Veus? Aquí, vivim nosaltres. I l'escola és aquí. I els avis Josep i Montse viuen aquí.
-¿I on viu el Joan?
-Ui, no surt en aquest mapa. Viu a Manresa, que és més amunt.

Un dia, al bus, la veu enregistrada que anuncia les parades diu "Camp de l'Arpa".
-Mama! Ha dit Camp de l'Arpa! Aquí viuen els avis!
-Sí, molt bé! ¿I te'n recordes, d'on viuen l'Albert i la Regina?
-A Nova Iolk.
-¿I el Joan?
-El Joan viu més amunt -diu, tot aixecant els braços i assenyalant el sostre.

Cosa d'hiperònims

-Aquí tens l'halibut del sopar.
-Això no és halibut, és peix.

Metàfora

-L'Albert i la Regina t'han enviat un regal! Com els Reis, ¿eh? ¿Te'n recordes, dels Reis?
-Sí. Hi havia purpurina al cel. [=focs artificials]

L'ambigüitat dels betacistes

-¿Anem a comprar vicis?
-Sí, una bici per tu i una bici pel papa!

Que et menjo!

-Que et menjo el nas! Nyam! Que bo!
-No! És meu!! Torna-me'l!!!!

Expressió artística (I)

-Quin dibuix més bonic, Quim! ¿És una pera?
-No. És un gargot.

Expressió artística (II)

-Caram! ¿Has dibuixat un globus?
-No -mirant-se'l atentament-. És un espermatozou.
-?!?!?

El mig

-Mama, ¿que has mirat l'hora?
-Sí.
-¿I quina hora és?
-Dos quarts i mig de nou.
-Mig! Com el pa! [Avís per a navegants: a casa comprem pa de pagès de mig...]

Els volcans

-¿Veus aquests avions? Diuen que no poden volar.
-¿Per què?
-¿Recordes que vam parlar dels volcans? Doncs n'hi ha un que ha tret un núvol de fum i cendra molt gros, i si els avions volessin es farien malbé. Per això no poden volar.

Dies després:

-El petit príncep vivia en un petit planeta amb tres volcans. Mira, són aquests tres del dibuix. ¿Te'n recordes, del que és un volcà?
-Sí. Treu fum i els avions no poden volar!

Transport públic

2010-04-14T15:43:00.007+02:00

Fer servir el transport públic és, sovint, un esport de risc. Ahir mateix, a la parada del metro de Verdaguer a quarts de nou del matí, vaig haver de deixar passar dos trens. En el tercer m'hi vaig encabir fent el cor fort. Fent el cor fort i empenyent, és clar. Horrorós. M'agradaria que les autoritats competents haguessin de fer un recorregut com el que faig per venir a la feina només durant una setmana. Em fa l'efecte que contribuiria a esmolar-los l'enginy per trobar-hi solucions.

Els meus sogres viuen al Carmel, un barri mal comunicat. Molt mal comunicat. Quan el meu xicot vivia amb els seus pares i estudiava a la universitat, tot i que tenia una parada del bus que hi anava prop de casa, havia de caminar una estona fins a la parada d'origen del recorregut. A la seva parada (només dues o tres parades més enllà de la que comença la ruta) els autobusos ja anaven tan plens que ni tan sols obrien les portes. I quan jo duia el Quim amb els meus sogres alguns matins per poder anar a la feina, havia d'esperar no sé quanta estona que passés l'autobús que m'hi duia. I quan arribava, potser anava ben ple, també. Resumint: hi ha pocs autobusos que passin pel Carmel, els que hi van passen cada vint minuts o més, i quan ho fan poden anar pleníssims. A més, justament a la zona on viuen els meus sogres no tens l'alternativa del metro. Per acabar-ho d'adobar, és un barri de carrers estrets i costeruts que fan poc probable que et decideixis a fer una bona passejada... Per cert, ¿us recordeu de les vagues d'autobusos de Barcelona? Van ser un malson dels grossos per a tots els barcelonins, però els que més es van fer fotre van ser justament els que viuen en barris on precisament no s'estila gaire això del taxi, com el Carmel.

El cas és que fa unes setmanes vaig decidir anar a visitar els meus sogres amb el Quim, aprofitant el solet. Era diumenge, i això vol dir que t'has de calçar, perquè si la freqüència de pas és baixa entre setmana, el cap de setmana el temps que passa entre un bus i un altre és una eternitat. Havia d'agafar l'autobús a la plaça de Sanllehy. Després d'esperar-nos uns vint minuts, va arribar un 28. Ple no, pleníssim. Tan a vessar que era impossible pujar-hi amb el cotxet. Al cap de deu minuts més, va passar el 24 (una companya de feina em va explicar que ella i el seu marit en diuen "l'últim"... perquè sempre passa l'últim!). Fins a la bandera, però amb una mica de consideració dels anxubats i resignats passatgers, vaig aconseguir enfilar-m'hi amb el cotxet, això sí, amb algunes acrobàcies.

¿Sabeu quin és un dels problemes d'aquestes línies? Que les envaeixen els turistes que van al parc Güell. Això aconsegueix que acabis agafant tírria als pobres visitants, que generalment són educats i no tenen pas cap intenció d'amargar-te el dia. Però quan vas cap a casa o a la feina, i veus que hi ha pocs busos, i que els que hi ha te'ls ocupen turistes que han pujat al centre de Barcelona, els voldries fúmer fora a puntades de peu. En realitat, convindria que els que rebessin xarop de bastó fossin les ments preclares que han ideat la xarxa de transport públic, però en la seva absència et vénen ganes d'atonyinar uns quants turistes, almenys per desfogar-te. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, murmures, mentre amb cara amable els dius que no, que la parada següent no és la del parc Güell, que s'esperin a la següent que els deixa més a la vora. Alguna vegada havia tingut la temptació de cridar, quan l'autobús passava pels Jardins de Salvador Espriu (al passeig de Gràcia amb la Diagonal): "Parc Güell! Parc Güell!". M'imaginava tots els turistes baixant en ramat, mig desconcertats, mentre jo, rient malignament, reposava el cul en un seient buit per descansar les cames fatigades d'estar dempeus un quart d'hora i gaudir del trajecte.

Jo no sóc cap llumenera, però em sembla fora de dubte que cal posar-hi remei, a aquestes coses. I algunes solucions provisionals no em semblen difícils d'adoptar. ¿De debò que, per exemple, a ningú no se li ha acudit crear un autobús llançadora que surti del centre de Barcelona i vagi directament al parc Güell, destinat bàsicament als turistes? ¿Tant costaria reforçar les línies que passen per la zona del Carmel que no tenen metro?

M'allargaria parlant de la Renfe. Però avui fa bon dia i tinc la sort de poder marxar d'hora a casa per dinar tranquil·lament amb el meu fantàstic marit. Ai, que bé. Espero trobar lloc per seure als Ferrocarrils.

Converses amb el Quim

2010-04-10T22:46:00.005+02:00

Mirant un solar on acaben de plantar una grua

-Quim, ¿saps què hi faran, aquí?
-Soroll.

La cançó del Joli

-Mama, ¿em cantes el Joli?
-¿El Joli?
-Sí.
-¿La cançó del Jordi?
-No. Del Joli.
-¿Del Joli...?
-Sí.
-¿Que me la sé?
-Sí. El Joli.
-Ostres, Quim. És que no t'entenc. ¿Segur que la conec?
-Sí.
-A veure, ¿com fa?
-#Jo li cumplalé una capa, una caaaaapa!! Jo li cumplalé una capa i un baleeeeet!"#

Ets la pera

-Ets la pera, Quim.
-I tu una poma i el papa un plàtan.

L'aigua

-Mama, ¿vols que agafem l'aigua?
-¿És un suggeriment, o una ordre fortament modalitzada?
-No, és una cantimflola. [=cantimplora]

La cançó de la maduixa

Mentre menja un iogurt de maduixa, em diu:
-Mama, sé la cançó d'una maluixa.
-Ah, ¿sí? ¿I com és?
-#La maluixa me la menxoooo#
-Ah, que maca. ¿I qui te l'ha ensenyada?
-No me l'ha ensenyat ningú.
-Ah, te l'has inventat.
-No.
-¿No te l'has inventat?
-No.
-Llavors sí que te l'ha ensenyat algú.
-No. Me l'he ensenyat jo mateix.
-Llavors sí que te l'has inventat!
-No.
-Ah, ja ho entenc. ¿L'has creat?
-Sí.

¿Qui et dutxa millor?

-Quim, ¿qui et dutxa millor, jo o el papa?
-Jo sol, tranquil·let. Quan sigui glan em dutxalé jo sol.

El color de la caca

Al migdia:
-Quim, menjant tanta pastanaga et sortirà la caca taronja.

Al vespre:
-Mama, si menxo olives em sortirà la caca negra! ¿I si menjo lacasitos?

Políticament correcte

Un dissabte, quan s'acaba de llevar:
-Vull anar al llit dels papes i de les mames!

El color carabassa

-Aquest és el color taronja, però també en podem dir carabassa.
-I aquest és el color groc, i el color pera.

Les celles

M'acaricia les celles.
-Tinc molta cella, ¿oi?
-No en tens moltes. En tens dues.

El Gran Dictat

-¿Què fa, el papa?
-Juga a El Gran Dictat.
-¿El gran tic-tac? ¿Que hi ha un rellotge molt gros?

Bimbo!

2010-03-27T22:29:00.007+01:00

La neu, a Barcelona, va arribar amb companyia. L'endemà de la nevada, enmig del carrer, vaig haver d'aturar-me. Al meu costat hi havia aquella nouvinguda, que passejava amb passets àgils i graciosos i anava mirant a banda i banda com atabalada, ignorant els meus ulls sorpresos i encuriosits, que l'escodrinyaven amb simpatia. Semblava que la neu que havia caigut l'hagués tenyida de clapes blanques, brillants sobre el fons negre. Que bonica, vaig pensar mentre me la bevia amb la mirada, feliç d'haver vist aquella bestiola de tan a prop, que de sobte, com si hagués recordat de cop i volta que feia tard, va enlairar-se i va marxar sense acomiadar-se. I llavors, és clar, la pregunta. Com es diu. Com es deu dir. Quina ràbia, quina murga no trobar la paraula, el desig sempre incomplert de saber del cert el nom de cada cosa. M'aigualeix l'alegria, coi. Però l'Ínia, providencial com una bruixa sàvia enmig de la dissort, em dóna la clau. Vaig veure una cuereta blanca. Un nom dringadís per a un ocell preciós. I la meva felicitat, ara ja sí, completa.

Nota per a curiosos: Els ornitòlegs diuen que "fan un bimbo" quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans.

Potser torno i tot

2010-03-18T16:41:00.005+01:00

De vegades em pregunto per què faig el que faig, per què deixo de fer el que deixo de fer. Al final, sovint arribo a la conclusió que penso massa, i que les coses em van millor quan, simplement, les faig i llestos.

La Bel es va tornar a enamorar. En Rudolf va plegar de la feina i va escriure un altre llibre. En Xavi i la Montse van tenir la Laia. La universitat ha publicat un estudi en què vaig col·laborar. Vaig deixar la feina de la tele. L'Elvira ha trobat un pis millor... i un compositor. L'Albert es casarà amb la Regina. La Cuqui espera una criatura. El Joan ha crescut com una carabassera.

I el Quim ha crescut tant... Ara toquen virus que van i vénen de l'escola bressol, les corredisses pel parc espantant els coloms que tant odio. I el "Mama, ¿estàs contenta?", que em pregunta somrient quan s'ha recordat de fer el pipí al lavabo. Contentíssima, i tant!

I no havia explicat res de tot això.

¿I el blog?, em deien l'Albert, el Luis. "Allà", els responia. Aquí, vaja.

El repte de l'Ínia

2009-06-03T12:23:00.007+02:00

L'Ínia m'ha involucrat en un joc que he acceptat. Es tracta d'escriure un relat breu que contingui les paraules vida, viatge, amor, sexe, cine i literatura. També haig de convidar sis dones a participar-hi, encara que de moment només se me n'acuden quatre. Són:

La Bel de S'hi val a badar
La Roser de La finestra és el paisatge
La Cristina de Calm@
La Paula de The lesbian sisters

I el meu relat és aquest (sigueu indulgents).

El trencaclosques

Ella mai no havia esmentat la seva set de venjança. Era contraproduent embolcallar-la amb literatura. Però si s'hi hagués fixat, Sebastià Riudoms l'hauria vista niar catorze anys enrere en els seus ulls de color avellana, aquell vespre a Marràqueix, en el viatge de nuvis, quan en Sebastià va insinuar-li que havia fet sort casant-se amb ell. En Sebastià ignorava que els insults velats i les mirades per sobre l'espatlla alimentaven un esperit de revenja proporcional a aquell menyspreu, i que en les nits de sexe sense amor l'Alba gaudia veient-lo satisfet, cofoi i orgullós de la pròpia virilitat, perquè sabia que això col·laborava a cimentar l'absència absoluta de sospita. Sebastià Riudoms vivia amb el convenciment d'haver aconseguit la muller obedient, la mare amatent per a la seva nissaga, la dona elegant que podia lluir en els actes socials. En realitat, tot aquell temps d'aparent submissió Alba Ballesta l'havia dedicat a convertir les humiliacions del seu marit en peces d'un trencaclosques amb la imatge victoriosa d'ella mateixa, que a poc a poc anaven encaixant. Esverat i incrèdul, Sebastià Riudoms s'imaginava que era a la sala fosca d'un cinema mirant la pel·lícula que recopilava tota la seva vida, i hi buscava sense èxit els rastres de la traïció. Amb els punys colpejava un puzle acabat de completar, coronat amb el somriure de la seva esposa, i s'adonava que no tenia prou força per desfer-lo. L'última peça que s'hi havia ajustat era el maó situat a dalt de tot a la dreta, el que havia tornat definitivament cec i tenebrós aquell diminut habitacle on ella l'havia emparedat.

Però són els meus

2009-05-08T14:20:00.003+02:00

Torno cap a casa empenyent el cotxet del Quim. Arribem a un carrer pla i de vorera prou ampla, en aquests moments tranquil, sense gaire trànsit ni vianants. No tinc pressa, i de ben segur que estarà encantat de baixar del cotxet.

— Quim, ¿vols caminar una estona?

— Caminar etona, qui! —em respon rialler, els ulls brillants sota els cabells que li hem tallat curtets curtets i que li accentuen la cara de pillet.

— Però no correm, ¿d’acord?

— Córrer no —em diu tot d’una seriós, fent-me que no amb el dit índex per subratllar que entén el missatge.

— Caminem tranquils, ¿eh?

— Caminar, qui —somriu de nou, content.

— Això mateix, caminem i no correm.

Durant un segon, mentre el deslligo de les corretges del cotxet, penso que potser sí que aquest cop creurà, però és un segon fugaç, perquè així que posa els peus a terra ja corre que se les pela, cridant:

— Córrer noooooooooooooo!!!!!

I jo apa, a perseguir aquest Usain Bolt de pa sucat amb oli, descolorit i en miniatura, que s’allunya veloç en una còmica estampa de cames separades i braços oberts, i avança despreocupat, feliç, inconscient. Santa innocència la meva!

* * *

— Podries haver recollit una mica la cuina —remugo.

— Acabo d’arribar.

— M’has trucat des de casa fa una hora!

— He arribat i he descansat una mica. Ho faré després.

Després? Després no és després, que ja sé de sobres que la seva interpretació dels adverbis temporals no lliga amb la meva. Després vol dir d’aquí a una hora, no vol dir demà al matí. I demà vol dir demà, no vol dir el mes entrant. I un dia d’aquests vol dir aquesta setmana, no vol dir l’any que ve. Santa paciència. Fa un any i escaig que es va comprometre a treure les taques de pintura dels marcs de les portes “el cap de setmana vinent”. Però això rai, que no m’amoïna gaire. És més preocupant quan urgeixen unes quantes rentadores i m’assegura que les posarà “avui”. Una espelmeta a santa Rita i posa’t a resar.

* * *

Em queixo d’alguna cosa. És que de vegades, quan fan tàndem, els llançaria per la finestra.

— Taquila, mama! —xiscla el Quim—. No teris!

Son pare es peta de riure. En traducció Quim-català, el meu fill em diu ‘Tranquil·la, mama, no t’alteris!’. Li ho va ensenyar ell fa un temps, és clar. I quan m’atabalo, van a duo. Quan fan equip són temibles. Sovint, quan m’irrito, adopten l’estratègia conjunta de fer que la meva indignació els entri per una orella i els surti per l’altra, i la capgiren interpretant un número d'humor.

— No teris, mama! No teris! Taquila!

I m’agafa el riure, perquè és inevitable, perquè són la pera, perquè la convivència duu implícita (ens agradi o no) certa tolerància. Perquè són dos gamarussos, però, malgrat tot, són els meus gamarussos.

L'efecte Brizendine

2009-05-06T11:23:00.002+02:00

El meu home, un bon dia, va començar a llegir Steven Pinker. A partir d’aquí va ser un no parar. No només ha devorat tots els seus llibres, sinó que el seu interès per la divulgació científica l’ha portat a empassar-se després una bona colla de llibres d’autors del renom d’Oliver Sacks, Richard Dawkins o Carl Sagan, entre altres. Jo, ho confesso, vaig molt (però molt) endarrerida en aquest àmbit. I en cert sentit no té perdó, perquè per exemple fa anys que em recomanen el mateix Steven Pinker i encara no n’he llegit cap llibre, quan sóc conscient que, al marge del simple plaer d’adquirir coneixements, em pot il·luminar en qüestions professionals. Vist així, no faig sinó contribuir al tòpic que proclama que la gent de lletres és curta de gambals. Sense pal·liatius.

El cas és que durant molt de temps el meu marit no parava d’intentar explicar-me tot allò que aprenia dels llibres que llegia. Val a dir que sense gaire èxit pel que fa a la meva resposta, no gaire entusiasta. Diguem que per a ell aquelles revelacions científiques es mereixien una reverència, i veure que jo les despatxava amb un discret “ahà” el feia empipar. ¿Triava potser moments en què jo no podia mostrar-m’hi receptiva? ¿La seva intenció didàctica es diluïa en l’estil una mica sermoner que gasta de vegades? ¿No escollia bé les lliçons? ¿O simplement no hi ha més ignorant que el que no en vol saber, i per això em relliscava olímpicament gairebé tot el que em deia? Probablement, una mica de tot. També cal dir que de vegades em treia de polleguera que volgués explicar-me el llibre, en comptes d’esperar pacientment que jo me’l llegís i punt.

Però fa un mes vam anar al Cosmocaixa. El Quim va estar encantat amb el bosc inundat, gens estrany tenint en compte la seva dèria pels peixos. I nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per arrasar la llibreria que hi tenen. Em vaig comprar el llibre El cerebro femenino, de Louann Brizendine, i fa poc que me l’he acabat. ¿Què va passar mentrestant? Doncs que era jo qui volia explicar al meu home les fantàstiques descobertes que hi havia fet! Ell em mirava amb somriure burleta: “¿Qui és, ara, qui explica els llibres a l’altre…?”. La meva venjança era dir-li que bé, que tenia raó, i que no s’amoïnés, que callava. Però aleshores (ha, ha, ha!) era ell qui em deia: “No, no! Acaba, acaba! Digues…!”.

Que homes i dones som diferents és tan obvi, que costa de creure que encara hi hagi qui no ho vegi clar. Però comptar amb una bona recopilació de dades científiques que ho corroboren, i que donen llum a l’origen de moltes característiques físiques o comportaments masculins o femenins, és fascinant. Fa ja uns quants anys una amiga em va deixar un llibre que en aquells moments va ser un supervendes, el llibre dels australians Allan i Barbara Pease Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes, dedicat també a les diferències per raó de sexe. Quanta higiene mental per a tanta mandanga del políticament correcte!

N’hauríem de saber més, de tot plegat. Del funcionament de cervell, de l’evolució humana, del paper de la genètica, de tantes i tantes coses. Gràcies a Déu (o potser, millor dit, a la ciència), l’efecte Brizendine que acabo d’experimentar sembla un bon detonant perquè m’hi dediqui més. I ho tinc relativament fàcil: a casa ja hi tinc un bon grapat de llibres que m’hi poden ajudar! (Gràcies, amor.)

Sobreolletes i pitllaunes

2009-04-07T20:48:00.009+02:00

La Marta va començar a riure. I a riure, i a riure, i a riure. No podia parar! La resta ens la vam mirar sorpreses, sense entendre què li havia agafat. Érem enmig d’una de les classes de català que faig als periodistes i documentalistes del mitjà on treballo, i jo tot just havia començat a cantar les solucions d’uns exercicis que els havia encomanat fer de deures.

L’Ester, que seia al seu costat, va començar a llegir per sobre els fulls d’exercicis de la Marta, a veure si aclaria el misteri, i també va començar a riure. A més de misteriós, doncs, encomanadís! Però al final en vam treure l’entrellat.

Els exercicis en qüestió anaven de formació de mots: prefixos, sufixos, paraules compostes. En el primer exercici els havia fet sumar formants, per provar de practicar les normes del guionet; per exemple, havien de dir quin era el resultat d’unir nord+irlandès (nord-irlandès), gira+sol (gira-sol), ex+marit (exmarit) o càrdio+grama (cardiograma). Uns exercicis més enllà, es tractava de formar paraules compostes. Hi havia paraules distribuïdes en dues columnes de manera que s’havia de formar el compost buscant quina de les paraules de la segona columna lligava amb una de la primera. Però amb les presses, la Marta havia seguit la inèrcia del primer exercici, i havia construït els compostos amb les paraules que apareixien alineades. El cas és que l’havia estranyada molt que cap de les paraules no li resultés familiar. Però ja se sap: la senyu posa casos punyeters. O potser, pensava, era l’evidència que tenia un vocabulari poc ric, i no calia donar-hi més voltes.

De l’error, se’n va adonar quan jo vaig començar a donar les respostes. I és clar, davant de la constatació de la seva despistamenta i dels compostos estrambòtics de nou encuny que havia creat, que ens va anar recitant, es feia un panxó de riure del qual totes ens vam contagiar.

La veritat és que eren paraules hilarants, d’acord: esmaobert, gratanostre, pelaplaure, veurefoc, rodacel... Però cal reconèixer que també hi vam trobar una dringadissa alegre, i ens va semblar que moltes podrien guanyar-se un lloc al diccionari ni que fos només per tenir una sonoritat tan juganera i suggerent. I n’hi ha que tenen una definició ben transparent. Un esgarria-xemeneies, per exemple, és clarament algú que s’entesta a espatllar xemeneies. Un guardacanyes, l’armari d’un pescador. Un pixafils treu partit de les coses més inservibles. I què me’n dieu d’un ventaagulles, un barballit, un obremón, un gratanostre, un tastaperdut, un parebregues, un barballit o un celmec? Per no parlar d’un sord-roig, un parataques, un lleva-rocs, un penjamut o un remenanegres.

De totes aquestes noves combinacions, però, les que més s’han guanyat la nostra estimació són sobreolletes i pitllauna. De fet, ja formen part del nostre argot particular, ens defineixen com a grup. “Sobreolletes, has fet els deures?”, ens preguntem. “Avui estàs molt pitllauna!”, diu una altra. Fins que un dia, algú que no sap de què va la cosa ens sentirà, i es dirà a ell mateix que de català en sap ben poc i que li convé un reciclatge.

Here comes the sun

2009-03-10T20:01:00.003+01:00

De tant en tant encara algú em pregunta com estic. De vegades, amb la veu insegura de qui dubta sobre la conveniència de dir el que està dient. "Bé, gràcies", els responc. I depèn de la persona, hi afegeixo més o menys detalls. Sí, ja estic bé. Ja estem bé. No llancem la pena, però la desem en una capseta de colors virolats que deixem ben endreçada en un prestatge, per saber on és quan la necessitem però per no anar-hi ensopegant a cada cantonada.

Alço el cap per omplir-me els ulls d'aquest cel ras, d'un blau tan dolç com intens. Em petoneja un vent fresc i juganer, i el mocador del coll voleia content. La primavera, estrictament, encara no ha arribat; però ja envia missatgers amb la bona nova del seu retorn.

Tornen també els aniversaris. Avui, el seu. Trenta-un anys, un pastís amb espelmes, i regals per celebrar-ho. I la seva abraçada, sempre tan tendra, esperant-me a casa.

Metafísica

2009-02-19T13:15:00.006+01:00

El Quim desprèn una energia que et fa acabar baldat. Així que es lleva, comença el festival. Un matí del cap de setmana, tot just acabada de despertar al so dels seus insistents crits de mama, mentre encara m'estic traient la lleganya de l'ull i quan les neurones encara no són a lloc, ell ja m'ha assenyalat amb el dit i ha anomenat tot el que hi ha al seu camp visual (despertador, conte, aigua, cotxe, DVD, sabatilles, mitjó, paper...). Compres cantoneres de silicona per evitar que es faci mal amb la taula del menjador, i així que les detecta el primer que fa és anar-hi amb pas ferm i decidit i arrencar-les sense miraments. Tens por que s'esberli el cap intentant escalar la cadira o volent baixar-ne, però ell només hi troba diversió. Demana pujar al tricicle, i quan surts al carrer i l'hi enfiles, encara no heu fet deu metres que ja en vol baixar per investigar on es deu haver cagat el colom per anar-hi a posar la mà. I quan la hi posa, aleshores has de córrer a buscar les tovalloletes humides que amb sentit de la previsió t'has posat a la bossa. Llavors vol aigua, i quan ja ha begut descobreix que és la mar d'entretingut mullar-se la roba per sobre encara que faci un fred que gela les pedres. I quan tornes a casa s'enganxa els dits amb el calaix on desem els devedés perquè hi buscava el del seu heroi dels dibuixos animats. Ai.

Has de fer horaris laborals estranys per poder-ne tenir cura. No pots deixar la nevera sense les verdures i els iogurts que necessita. Has de comprar-li roba nova perquè la que tenia li queda petita. La teva agenda s'ha d'adaptar a les seves necessitats. I passes nits en blanc vigilant que no li pugi la febre.

El Quim et mira al pijama, l'assenyala i diu: "Ton!", referint-se al sol que hi ha dibuixat. Pensa dos segons i et diu "Ton, tonet!", en una evident associació d'idees perquè li cantis el Sol solet. I arriba un dia que agafa la pissarra magnètica i t'hi dibuixa una e majúscula, encara que sigui a l'inrevés, i et meravelles de la concentració amb què ha fet el traç. I es pixa de riure, i et fa pixar de riure, quan s'amaga darrere teu i fas veure que no el veus i el crides, fins que apareix dient: "Aquí!". I un dia t'abraça sense que li ho hagis demanat. I tasta menges noves sense reserves, usa paraules que no li has ensenyat expressament, balla amb el seu propi estil. I li brillen els ulls quan veu les bombolles que has bufat sobre seu, i corre a atrapar-les. I li expliques un conte nou i es mira bocabadat les il·lustracions del gat, de les cireres, de les papallones, de les pastanagues.

És aquí, al llit. Dorm. Et fa l'efecte que la nit s'ha inventat perquè tu puguis veure com dorm tranquil, de vegades en postures inversemblants. Penses que potser els nens dormen perquè puguis tenir l'opció de viure la metafísica de la maternitat, que durant el dia t'ha passat desapercebuda entre els bolquers, la plastilina i el nyanyo que li ha sortit al front quan ha ensopegat. Li poses la mà a la panxa perquè t'agrada sentir la seva respiració al palmell de la teva mà. Tens exàmens per corregir, tens una son que no t'aguantes, encara no has sopat i et falta estendre la bugada. Però et fa l'efecte que el món està ben fet. Que té un sentit, i que l'hi dóna ell.

18 mil·límetres

2009-02-10T20:28:00.004+01:00

"Tinc males notícies", em va dir el joves metge d'urgències, amb els ulls compungits de qui ha d'assumir el paper poc agraït de donar-les. L'informe mèdic que em van donar més tard feia constar en llenguatge asèptic un fetus de 18 mil·límetres amb embriocardiograma negatiu. En altres paraules, que l'ecografia confirmava que el cor de la criatura no bategava. Que l'embaràs s'havia aturat al cap de dos mesos, i l'havíem perduda.

I aleshores, les llàgrimes. Tota la pena del món dins nostre perquè aquest agost o setembre no arribarà el fill sa que esperàvem, que imaginàvem, amb noms ja mig decidits que no posarem a ningú més.

Mai no acabaré de fer net del tot d'aquesta tristesa. Sincerament, tampoc no penso esforçar-m'hi. Encara que la vida continua. I que podrem tenir, i tindrem, més fills.

Sostenidors

2009-01-26T14:23:00.003+01:00

Avui, tot anant cap a la feina per un lloc inhabitual, perquè abans he hagut d'anar a fer un tràmit, he ensopegat una botiga amb rebaixes suculentes. Tenien conjunts de roba interior molt bé de preu, així que hi he entrat i me n'he emprovat algun. He demanat els models amb la meva talla d'abans però també en una talla menys que fa dos anys. En donar a llum el Quim els pits se'm van convertir en un bon parell de regadores al més pur estil Pamela Anderson, però després de la lactància tot va començar a tornar a lloc. Això sí, al final vaig quedar amb un volum una miqueta més discret que abans, de manera que alguns sostenidors ja no em van bé com m'anaven, i per aquest motiu he pensat a aprofitar l'oferta i renovar vestuari.

Hi havia algun model del qual ja no quedava una de les dues talles que em volia emprovar. "Suposo que deu ser de les més venudes", li he comentat a la dependenta. Això l'ha portada a explicar-me que en pocs anys les comandes que fan, pel que fa a les talles que sol·liciten, han canviat. Si, per exemple, abans demanaven sobretot talles 85 i 90, i alguna 95 i alguna 100, ara es troben que han d'agafar sobretot talles 95 i 100, perquè les altres dues ja no es venen tant com abans. "Les que no tenen pit, ara se'n posen", ha resumit la venedora, "perquè si no, no entenc que en tan poc de temps la sortida de les talles hagi variat tant!". I jo, en canvi, he anat de baixa. Pel que sembla, no marco tendència. Però la veritat, ni falta que em fa. Ben bufons que em queden els sostenidors nous.