22 de gener del 2017

Una cerimònia bonica

Per a l'Andreu Majó, in memoriam


Un dia que anàvem en cotxe tornant d’un casament, el meu fill gran ens va preguntar des del seient del darrere qui dels dos s’havia agenollat per demanar-li a l’altre que es casés amb ell. Ens vam fer un fart de riure —res més lluny de la nostra manera de fer—. Es feia evident que el meu fill no era immune als estereotips, però bé, com a mínim, si teníem ganes de veure el got mig ple del nostre paper com a educadors, tenia una visió del món una mica més igualitària.

Rebobinem més. Havíem decidit que ens casaríem sense acabar de decidir-ho del tot, un ja-ho-farem sense presses ni angoixes. Fins que un dia, després de dos anys de convivència, vam pensar que estaria bé formalitzar-ho. Un cop vam haver aclarit com anava la paperassa, ens va semblar que el més fàcil era fer-ho al barri mateix, en consonància amb la nostra idea d’una cerimònia petita i senzilla amb els de casa. Però ens van dir que si ens volíem casar a la seu del nostre districte, ens hauríem d’esperar, pel cap baix, un any. I que a la resta de districtes de Barcelona la llista d’espera era per l’estil. Buf. No ens volíem esperar tant, ara que per fi ens hi havíem posat.

Com que la meva família té arrels a Arenys de Munt, vam decidir preguntar com tenien allà l’assumpte. A més, s’esqueia que l’alcalde era l’Andreu, parent de la meva mare. Ens va citar a l’ajuntament un matí d’agost i va ser un dit i fet. Li vam dir el què i ens va atendre amb un somriure obert i amable. Ens va explicar les quatre coses que havíem de saber. Li vam demanar si ens podia casar ell, i ens va dir que i tant, i que quin dissabte volíem —era el dia que el consistori reservava als casaments—. No ho havíem pensat, encara. «¿Quan t’aniria bé?», vam preguntar-li. «A mi em van bé tots, crec», va dir, mirant-nos amb simpatia. «¿Quin preferiu?» Vam tenir la sensació que ens volia fer un favor i vam insistir que ens adaptaríem al que li anés millor per no fer-lo anar malament. Recordo que va somriure, va obrir una agenda i ens la va plantar davant. Va començar a girar fulls. Hi havia dies marcats amb compromisos diversos, però els mesos següents cap acte o reunió queia en dissabte. «¿Ho veieu? Tots em van bé. El que vulgueu. ¡És la meva feina, casar la gent!» Així que el meu futur marit i jo li vam agafar un calendari de sobretaula, vam fer quatre càbales i vam decidir que seria el 19 de novembre. L'Andreu ho va apuntar a la seva agenda i ja va estar.

El nostre casament va tenir la cerimònia que volíem. El cel rúfol no ens va espatllar el dia. Érem dinou persones, nuvis inclosos, en una sala de Can Borrell decorada amb un centre de flors que havien encarregat els meus pares i un ram que havia comprat el meu tiet Joan. La meva germana va llegir un poema de Clementina Arderiu. El meu marit i jo vam llegir un fragment de La caverna de José Saramago. Jo vaig llegir un text que vaig escriure expressament per a l’ocasió. El meu marit, el meu germà i un amic van tocar. La meva cunyada Anna va cantar. El meu germà i la seva dona em van portar un pom d’anturis. Havíem demanat a l’Andreu si li faria res dir també ell unes paraules. Li vam parlar una mica de nosaltres i la nostra relació, i li vam donar via lliure. I ens va regalar unes paraules poc tòpiques, que ens van encantar i que he provat de recuperar, de moment sense èxit —a veure si tinc sort i acaben apareixent—. Potser em costa ser objectiva, però la veritat és que va ser una cerimònia senzilla, emotiva i bonica. Molt bonica.

L'Andreu ens va dir que la cerimònia li havia agradat molt i que havia estat content de participar-hi. Li vam donar les gràcies pel text que ens havia escrit i li vam regalar el llibre Vista amb un gra de sorra, una antologia de poemes de la poetessa polonesa Wisława Szymborska, traduïts per Josep M. de Segarra. Més endavant, un dia que ens vam trobar a Arenys de Munt, ens va comentar que no només havia gaudit amb el llibre, sinó que havia tret partit d’alguns dels poemes —no recordo si per a les seves classes o per a què—.

Quan et comuniquen que algú que coneixies s’ha mort, fas memòria. No puc evitar fer memòria, doncs, de la seva mirada divertida, del seu tracte cordial, de les seves paraules afables. D’aquell dir-nos que la cerimònia havia estat bonica i sentida, i donar-nos les gràcies pel llibre, i desitjar-nos una bona vida en comú. Del seu enriolament quan ens explicava, un estiu, amb un gest bromista de les mans, que se n’anava uns quants dies a un monestir a fer meditació amb un amic. De com ens va fer saber que havia llegit amb plaer el llibre que li havíem regalat. I també em veig a mi de petita, mirant-li de reüll el caminar ranc amb la curiositat de totes les criatures, sense sospitar que molts anys després aquell home em casarà en una cerimònia que també ell farà bonica, i que als meus trenta-vuit anys la seva coixesa serà l’última de les coses en què em farà pensar la notícia de la seva mort.

Descansa en pau, Andreu. I gràcies.